Tenir dislèxia, trastorn de dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH) o autisme és un factor destacat que pot fer que un alumne fracassi i acabi deixant els estudis. Aquesta és una de les principals conclusions del darrer informe FAROS de l'Hospital Sant Joan de Déu que alerta que els trastorns d'aprenentatge afecten entre un 5 i un 15 % dels alumnes a tot l'Estat. Per fer front a aquest problema, els autors de l'estudi que vinculen els trastorns del neurodesenvolupament amb el fracàs escolar, insisteixen en la importància de la detecció precoç a l'hora d'abordar-los en l'entorn familiar i també a l'escola.

La Vanessa, de 40 anys, sempre havia cregut que era poc hàbil amb les matemàtiques. Però amb l'ajuda de la seva mare, que era mestra, i del suport d'altres professors va acabar llicenciant-se en una carrera científica a la seva Colòmbia natal. No obstant, continua tenint dificultats amb els números. "Si em preguntes quan és 8 per 5, he de començar a multiplicar 8 per 1, 8 per 2... fins a arribar a 8 per 5. Busco les eines per arribar-hi. I en tot el que són problemes, raonament o simplement comptar amb més de dos decimals, em perdo", explica.

Qualsevol mare o pare que tingui una criatura dislèctica sap que allò no significa únicament girar les lletres. La dislèxia, un trastorn que es caracteritza per una dificultat significativa en l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura, afecta les famílies de dues maneres molt concretes: emocionalment i econòmicament. L’escriptora Sandra Freijomil en parla al llibre El jugador dislèctic (La Campana), el testimoni d’una mare que acompanya el seu fill en el difícil camí que implica estar diagnosticat d’un trastorn de dislèxia. L’escriptura d’aquest text experiencial va sorgir com a manera de canalitzar les emocions del que li passava al seu fill.

“Per què han de patir tant? ¿I si el sistema fos inclusiu i sabés entomar aquestes dificultats? Els infants amb trastorns d’aprenentatge tenen dret a viure la infantesa amb la màxima normalitat possible i també tenen dret a aprendre. I a jugar, i a riure. Que no els faci mal la panxa per culpa de les somatitzacions. Aquest serà un estudi que servirà perquè la gent sàpiga com patim les famílies al veure patir els nostres fills”. Neus Buisan, directora de l’Associació Catalana de Dislèxia, començava així la presentació –el novembre passat– de l’estudi El benestar emocional i la salut mental en infants amb trastorns de l’aprenentatge i les seves famílies: un abordatge integral, que començava a fer-se aquest mes de febrer.

La reeducació escolar o pedagògica és tota aquella intervenció educativa individual i específica dissenyada per treballar necessitats específiques de suport educatiu com poden ser el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDAH), el Trastorn Específic del Llenguatge (TEL), el retard maduratiu o Trastorns Específics d’Aprenentatge com la dislèxia o la discalcúlia. També poden ser espais d’enriquiment d’aprenentatge per a infants amb altes capacitats intel·lectuals.

Quan un alumne té necessitats educatives especials se suposa que hi ha un decalatge entre les seves capacitats i les exigències del context. Diagnosticar un trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), trastorns de l’espectre autista, trastorns greus de conducta o altes capacitats (AACC) implica que, més enllà de l’escola, la família sovint també ha de dedicar més temps i donar un suport específic al fill que té algun d’aquests diagnòstics. Però, ¿què passa amb els germans que no tenen cap diagnòstic? Cal dedicar el mateix temps a cada fill? Elena Gómez Enguix, psicòloga i terapeuta familiar, recorda que tots els fills tenen necessitats psicològiques i afectives i cal atendre-les, i les famílies han de ser conscients que possiblement les necessitats de cada fill seran diferents. 

La discalcúlia correspon al trastorn específic de l’aprenentatge de les matemàtiques, que es caracteritza per una dificultat significativa en el processament numèric, és a dir, en la capacitat per associar una quantitat a un número, i en el càlcul matemàtic, de manera que les activitats de la vida diària se’n veuen afectades. No tots els nins que presenten dificultats per aprendre les matemàtiques tenen discalcúlia, però entre el 3 i el 6% de la població infantil la pateix. Les investigacions apunten que, tot i que la prevalença és similar a altres trastorns (com la dislèxia o el TDAH), la discalcúlia encara és molt invisible i és el trastorn d’aprenentatge menys detectat i diagnosticat. 

Just poc abans de derogar-ne l'ús obligatori tant als centres escolars com a la resta d’espais interiors, i després d’haver-nos acompanyat durant prop de 700 dies, diversos experts van assenyalar les mascaretes com a causa d’un possible retard en el desenvolupament del llenguatge dels més petits. Així ho posaven de manifest des del servei de logopèdia de l’Hospital HM Nens de Barcelona, que xifrava en un 20% l’augment del nombre de primeres consultes per problemes en el desenvolupament de la parla dels infants. Es tracta d’una dada extreta de la pràctica diària del servei que rau, en paraules de Sita Pastor, membre del servei de logopèdia i teràpia miofuncional del centre, “en mesures dictades arran de la pandèmia com la impossibilitat dels infants de socialitzar i d’imitar els moviments labials del seu entorn proper”. La doctora apunta com, sobretot, s’estan trobant “amb problemes a l'àrea del llenguatge i l'expressió com la dislàlia –dificultats de pronunciació–, la construcció de paraules i la creació d'oracions”. 

És habitual que els nins petits d’entre dos i cinc anys no tinguin fluïdesa total en parlar. Això passa perquè han d’aprendre a organitzar les paraules i les frases. Existeix, en aquest sentit, la possibilitat de la desaparició d’aquesta dificultat, en el vuitanta per cent dels casos, quan evolutivament els petits van creixent i aconseguint objectius generals. De qualsevol manera, són un signe d’alarma, un símptoma que s’ha de vigilar, ja que les dificultats de què parlam poden ser atípiques (no coincideixen amb allò més apropiat per patró evolutiu), per la qual cosa és imprescindible diferenciar aquests casos i tractar-los de manera ràpida.

Els problemes a l'hora de parlar, comunicar-se i expressar els sentiments en infants i adolescents són molt comuns, especialment en edats primerenques, unes dificultats que es veuen incrementades en el cas dels menors diagnosticats de trastorn del desenvolupament del llenguatge (TEL/TDL), prop d'un 7 % de la població infantil. Ara, un treball publicat a la revista Frontiers in Psychology per investigadores del grup interuniversitari de Recerca en Cognició i Llenguatge (GRECIL) dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació, i adscrit a l’eHealth Center (eHC) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la Universitat de Barcelona (UB) ha analitzat l'existència de diferències de regulació emocional entre infants i adolescents que han estat diagnosticats de trastorn del desenvolupament del llenguatge. "Encara hi ha pocs estudis que avaluïn la dimensió emocional i social de la població infantil i adolescent amb TEL/TDL, i per això vam voler aprofundir en l'estudi de la regulació emocional en aquesta població", apunta Nadia Ahufinger, coautora principal d'aquest estudi juntament amb Mari Aguilera, experta de la Universitat de Barcelona.

Com deia Vygotsky (1925), “el nin comença a percebre el món no només a través dels ulls, sinó també a través de la parla”. És per això que, quan xerram de desenvolupament infantil, no és possible fer-ho sense fer menció al llenguatge. Aquesta part tan important de les persones ens permet comunicar-nos i el seu desenvolupament durant la infància resulta fonamental, no només per la progressió de certes habilitats cognitives, sinó perquè implica la maduresa social i emocional. 

Cada estudiant té el seu propi ritme d’aprenentatge, que, en principi, depèn de la seva capacitat intel·lectual, actitud i motivació. L’aprenentatge, però, es pot veure frenat per mancances com ara la falta d’esforç i d’atenció a classe. És molt important que ja des de petit s'adquireixin hàbits de treball i se sàpiga com planificar i organitzar el temps d’estudi.

Des de l’inici de la pandèmia, molts països han establert mesures que obliguen a utilitzar mascaretes que cobreixen la boca i el nas en espais públics o en llocs de treball on hi hagi diverses persones. La lògica d’aquesta mesura és clara: si dues persones utilitzen mascareta homologada i una és portadora del SARS-CoV-2, la probabilitat de contagi es redueix més d’un 98%. Els infants menors de sis anys n’estan exclosos, però quan són a l’escola els seus mestres sí que l’han de dur posada.