Aurora Bertrana (1892-1974) va aterrar a l'illa de Tahití una mica per casualitat el 1926. El seu marit, Denys Choffat, havia d'instal·lar una nova central elèctrica a Papeete, i ella va aprofitar l'ocasió per veure món. De seguida va quedar fascinada pel contrast cultural entre la Polinèsia francesa i els països d'Occident. Com recordaria anys després a les seves Memòries, per als polinesis el piano era "la caixa de l'home blanc que sona"; l'ocell, "l'animal que camina per l'aire"; el gall, "la gallina home", i el telèfon, "el filferro que parla". Des que el 1930 va reunir a Paradisos oceànics les cròniques que havia anat escrivint a Tahití, complementades quatre anys més tard amb el volum de relats Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934), l'escriptora gironina va fer-se un lloc en la literatura catalana i va guanyar una certa popularitat en el sector progressista.

Crec que Aurora Bertrana és una de les figures literàries més apassionants que tenim a Catalunya, però més enllà de les obres més conegudes, ja siguin Paradisos oceànics i El Marroc sensual i fanàtic o les seves memòries, cal comprendre la personalitat de l’escriptora en un sentit més ampli. Bertrana tenia consciència sociopolítica i de gènere, gastava un caràcter rebel formidable i era una dona independent, moderna, divertida i lliure, capaç de viatjar sola al Marroc –parlem dels anys 30–, amb una càmera de fotos a les mans, per estudiar l’ànima de la dona marroquina. Així que, en rigorós sentit literari, cal tenir en compte aquelles primeres col·laboracions a La Veu de Catalunya enviades des de Ginebra: “Impressions d’una estudianta” (1923), els seus articles exòtics des de la Polinèsia, publicats al magazín D’Ací i d’allà (1928) i al setmanari Mirador (1929), així com els llibres de viatges esmentats abans, les conferències, la narrativa infantil, els relats, les diverses novel·les, l’assaig, en particular Prudenci Bertrana. Una vida (1965); i és clar, els dos volums de records: Memòries fins a 1935 (1973) i Memòries. Del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975). Un itinerari vital i literari fabulós, d’un gran atreviment pel que fa a la jove escriptora de preguerra, que derivarà cap a una certa tebior emotiva i un distanciament irònic al final. Una mica, de lluny, com el que li passa al dropo d’en Rafel, el protagonista de Vent de grop.

Els exemplars de la primera edició, publicats l’any 1966, valien vint-i-cinc pessetes. Fracàs era el número tres de la col·lecció La Novel·la Popular d’Edicions Alfaguara i, si fa no fa, el llibret tenia la mateixa mida que el que ara ha publicat Viena, una mica més gran dels anomenats “llibres de faldriquera”.

Les veus de l'escriptora Aurora Bertrana, la periodista María Luz Morales i la dramaturga Carme Monturiol ressonaven 90 anys enrere per les parets del majestuós edifici del número 39 de la Via Laietana de Barcelona. Ara el local s'ha convertit en una oficina bancària, i només una placa recorda que, temps enrere, va ser la seu del Barcelona Lyceum Club, la primera associació cultural de dones de Catalunya. La Segona República acabava de sortir del forn quan dotze dones van decidir muntar un espai "de cultura i sororitat" i anunciar-ho amb un manifest que es va publicar a la premsa.

“Si he de continuar dient la veritat, com ho he fet al llarg d’aquestes Memòries, hauré de dir que el sentiment que experimentava tot seguit de rebre la comunicació no era de goig ni d’esperança, era més aviat d’esverament i d’angoixa”. 1975. Aurora Bertrana esmola la ploma per enllestir en cinc pàgines el segon i últim volum de les seves vivències. Encara és fresc el cúmul de contradiccions d’aquells primers dies del 1949: de manera inesperada ha rebut un telegrama del consolat espanyol que posa fi al seu exili. Per fi podrà reunir-se a Barcelona amb la seva mare i la seva tieta, però el preu a pagar serà alt. A corre-cuita, ha d’acomiadar-se de la ciutat que, com apunta Mariàngela Vilallonga al seu llibre-guia Aurora Bertrana a Ginebra (Universitat de Girona, 2017), l’ha transformat en “una dona moderna i cosmopolita”, rica en coneixements i experiències, desitjosa d’escriure. També és la ciutat dels “fracassos més sorollosos” i de les “penalitats més cruels”, diu Bertrana a les Memòries : “I potser per això l’estimava”.