Els russos, per a l’ocasió i, en aquest cas, fins a tres, venen de Màlaga, de la mà de José María Moreno, en un exercici d’intercanvi amb dues orquestres de similar estructura. És a dir, dijous passat, l’Orquestra Filharmònica de Màlaga, de la qual Moreno és el director titular, es va convertir en protagonista del sisè concert de la temporada a l’Auditòrium del passeig Marítim; el pròxim mes d’abril, Pablo Mielgo i la Simfònica els retornaran el compliment interpretant la Cinquena Simfonia i l’Obertura núm. 3 de Leonora de Beethoven. Pel que fa al concert que ens ocupa, i amb el qual es va omplir tota la platea i bona part de l’amfiteatre de l’Auditòrium, es va iniciar amb el pianista Alekséi Volodin interpretant el Concert núm. 3 per a piano i orquestra, en re menor op. 30, de Sergei Rakhmàninov, segurament, una de les més emblemàtiques peces de la seva producció, convertida en icona dels més agosarats virtuosos que s’exposen a la seva interpretació. Una peça que va viatjar verge dins el vaixell que portava l’autor als Estats Units, país on finalment es va refugiar anys després, fugint de la revolució. Immens com a pianista, va ser ell mateix, a Nova York, l’encarregat de l’estrena, tot i que ho va fer amb una cadència més senzilla i curta que la que va interpretar Volodin. Al final del primer moviment, interpretà la titànica versió, assenyalada a la partitura com a “ossia”, que precisa tota una col·lecció d’atributs de què tan sols disposen els privilegiats. El moment cabdal d’un moviment, Allegro ma no tanto, on es presenta tot el que esdevindrà a continuació. Un cim per al pianista i una demostració de delicadeses per part de diferents instruments ーtrompa, clarinet, flauta o l’oboèー, exercint aleshores com a solistes. Rakhmàninov, acusat sovint d’antediluvià per part dels seguidors dels seus coetanis ーBartók, Stravinsky i companyiaー, va ser per moviments com el segon, en què llueixen tots els colors de temps passats. La nèmesi del tercer moviment, farcit d’una variada sèrie d’estris musicals d’extrema dificultat, en sòbria conjunció amb l’orquestra, per arrodonir i donar solidesa a un conjunt en què no manca res i rubricat amb un final pianístic clamorós, va fer esclatar el públic assistent.

“Meitat geni, meitat foll”, deia d’Anton Bruckner Hans von Bulow. “Meitat Déu, meitat boig”, apostrofava Gustav Mahller. En qualsevol cas, a nosaltres ens ha arribat tan sols la primera part de l’exposició i, per una altra banda i amb tot mereixement, la història ha col·locat el beatífic Bruckner al lloc que li correspon, per la seva increïble capacitat de fer música, a partir dels seus admirats Schubert i Wagner, fins a aconseguir un segell propi i immarcescible. Del primer absorbí la seva destresa melòdica i del segon, la incommensurable monumentalitat. La combinació d’aquestes dues habilitats i sense oblidar que era organista i, per tant, amb la capacitat de manejar tots els ressorts d’una orquestra com si fos un sol instrument, l’han convertit en un dels pocs membres d’aquest grup de privilegiats que mai no decep. 

Hi va haver molts moments destacables i rellevants en el concert inaugural de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, però, per començar, m’agradaria destacar el que correspon a Prélude à l’après-midi d’un faune, de Claude Debussy. La primera peça que es va interpretar a la segona part i de la qual Pierre Boulez va dir que “La flauta del Faune de Debussy insuflà aire nou a l’art de la música". Josep Miralles, el flauta solista de la formació, va ser l’encarregat de lluir els seus millors atributs en la interpretació d’aquests sobrenaturals moments, els quals suggereixen les sensuals evocacions del faune protagonista. Per això va rebre els més intensos, sincers i calorosos aplaudiments de la vetlada. Dit això, i ja que hi som, Mielgo i la Simfònica varen fer gala d’aquest moment tan cabdal que viu el grup, i la peça del francès, que en el seu moment va marcar tota una revolució, va ser un bon termòmetre per comprovar-ho. Són molts els instruments que un moment o un altre es converteixen en protagonistes d’aquesta translació del poema de Mallarmé, com és ara les arpes, les trompes, el violoncel solista, l’oboè, per descomptat, i fins i tot els platets antics, per aconseguir un univers cromàtic que, per una altra banda, no s’assembla a cap altra de les composicions d’un dels grans avantguardistes de la història de la música. 

Especial, molt especial, fou la quarta jornada dels Estius Simfònics, que any rere any transcorren amb el pati d’armes del castell de Bellver ple de gom a gom. Ho va ser perquè es tractava del concert amb el qual els seus companys varen retre homenatge musical a Eduardo Bernabéu, el finat amic i clarinet solista de l’Orquestra Simfònica Illes Balears. Aquesta circumstància va propiciar una assistència fins i tot superior a la que és habitual. El concert es va iniciar amb l’Obertura de Les noces de Figaro de Mozart, mentre que l’homenatge començà tot just després, amb la interpretació del Concert per a clarinet K. 622 en la major, també de Mozart. Aquesta va ser la darrera peça completa que va signar el geni de Salzburg, que, com totes on el clarinet fou el gran protagonista, estava dedicada al seu amic i company de lògia, el virtuós de l’instrument, Anton Stadler, també conegut com “el miracle de Bohèmia”. Aquest va ser qui, juntament amb Theodor Lotz, va fabricar l’anomenat clarinet di basseto, més llarg, de quatre notes afegides, per així poder completar fins a quatre octaves. I va ser amb aquest model que Joan Enric Lluna exhibí talent i les múltiples possibilitats d’un instrument tan important dins un orquestra i tan relegat com a protagonista. Al primer moviment hi podem trobar com una miscel·lània, la qual ens permet gaudir de tota la seva variada i esplendorosa gamma de colors. Lluna ens la va mostrar amb una precisió i puresa, que fins i tot sorprenia tan evident potencial. El moment cabdal va arribar amb el senzill i meravellós Adagio, d’una emotivitat que no podia fer més bell el moment. Lluna agraí els aplaudiments amb la interpretació de Capriccio, també de Mozart, també per a Slater, també per a Bernabéu.

Penúltim concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears a l’Auditòrium de Ciutat i darrer a Manacor, amb Dmitry Shishkin com a excels protagonista i Pablo Mielgo amb la seva formació com a complement perfecte en la interpretació del Concert per a piano núm. 2, de Serguei Rakhmàninov. Interpretació que va entusiasmar el nombrós respectable que gairebé va omplir el pati de butaques d’ambdós emplaçaments. La història del concert és prou coneguda i aigua passada. Va ser un èxit des del primer cop que es va escoltar en públic, a Moscou. Per tant, no resulta gens estrany que el temps l’hagi cisellada entre les composicions més interpretades pels millors pianistes i convertida en esca perfecta per omplir auditoris.

Lenta, austera i elegant, així va sonar aquesta petita joia del genial Gabriel Fauré, l’autor d’unes músiques a les quals el temps dona dia rere dia més consistència i valor. Una bona prova és aquesta Pavane Op. 50, que inicia el seu recorregut amb una flauta deliciosa i s’hi van afegint l’oboè i el clarinet, de manera que la intensitat va augmentant amb exquisida mesura per l’aportació de l’orquestra de cordes que l’acompanya. Va ser el preludi d’una vetllada que començava molt amunt, que no era una petita aportació al concert com per omplir el programa, per la senzilla raó que no és una peça minúscula, tot i la seva aparent senzillesa instrumental. Tant és així que la composició dedicada a la comtessa Greffulhe, la que Proust va convertir en duquessa de Gremantes a la seva Recherche, inspirà ni més ni menys que Saint Saëns, Ravel i Debussy.

De bell nou i amb una bona entrada a l’Auditòrium del passeig Marítim, ja des de la seva gènesi el sisè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica IIles Balears es va convertir en esquer infal·lible i al·licient incontestable, amb tan sols la selecció de les peces que la formació, dirigida per Víctor Pablo Pérez i amb Martín García com a solista, es va encarregar d'interpretar. Començà el festival amb el Concert per a piano en la menor op. 16, d’Edvard Grieg, una de les grans joies del repertori pianístic, que ja des de la primera interpretació davant el públic, l’any 1868, i des que sonen els primers compassos, amb un redoble de timbals, el qual és atacat pel pianista amb una poderosa successió d’octaves rubricades amb un gegantí arpegi, va quedar clar que estaven davant una obra de gran magnitud. Una composició captivadora de principi a fi, amb una prodigiosa cadència al final del primer moviment, escrita pel mateix Grieg, la qual esdevé com una suite que ho resumeix tot i que, per tant, forma part inexcusable de la composició. A sobre, l’opció del solista va ser la d’una interpretació on prevalia la intensitat, que d’alguna manera garantia una dosi extra d’espectacularitat, naturalment guardonada amb un acomiadament igual de calorós. Aleshores, hi va haver aplaudiments fins al bis de rigor. Rakhmàninov, un dels Moments musicals, amb el qual Martín García tornà a exhibir matisos i energia en perfecta harmonia.

Un aperitiu, l’Obertura de La vera Constanza (1779), de Franz Joseph Haydn, tot just després, el teòric moment estel·lar del concert, Schelomo (1916), d’Ernest Bloch, i per finalitzar, el que havia de ser el sòlid complement de la funció, La consagració de la primavera (1913), d’Ígor Stravinski. Tot això vàrem poder sentir, en tots els sentits, els privilegiats espectadors, tant a l’Auditòrium de Ciutat com al de Manacor, aquest darrer amb una entrada que feia goig, gairebé amb el teatre ple. Tot un èxit, sobretot tenint en compte que no era un programa excessivament comercial i per descomptat gens llaminer. Diria que tot al contrari, però vistes les diferents formacions que anaven interpretant cada una de les peces, la veritat és que tenia molta gràcia i encara més substància. 

L’actual director de la Filarmónica de Málaga, José María Moreno, tornà al teatre Principal com a director convidat per dirigir l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, a més, amb el cor de la Capella Mallorquina, que dirigeix d’ençà que es retirà el seu fundador, Bernat Julià. Per una altra banda, el seu retorn a la seva casa pairal ho fa tot, si més no, més entranyable. El teatre Principal ple de gom a gom. El públic, no cal dir-ho, incondicional. Pel que fa al programa elegit pel mestre, el podríem qualificar d’interessant, que va ser un adjectiu que en una sèrie d’ocasions va utilitzar Moreno per explicar breument i amb molta cura el context de les dues peces que s’interpretarien a continuació. Paraules que va pronunciar tot just després que l’orquestra a les seves ordres iniciàs la vetlada amb l’Obertura d’El caçador furtiu, de Carl Maria von Weber, que va servir per poder gaudir de l’enèrgic tarannà de qui portava la batuta, amb tot un seguit d’indicacions que mostraven el domini de la situació, sense deixar ni el més petit detall sota control.

Per al concert de Cap d’Any, l’Orquestra Simfònica Illes Balears i Joji Hattori, encarregat des de fa anys de fer sonar la interactiva Marxa Radetzky com a cirereta d’un vespre tan tradicional com divertit, proposaren un viatge que s’inicià a Viena, arribà a Hollywood, passà per Broadway i tornà a la ciutat del Danubi blau, que va ser la peça que, com cal i és costum, va servir de preàmbul a la famosa mamballetada. I a Viena, on començà l’itinerari musical, Johann Strauss fou l’estrella de la funció. Sonà l’Obertura del Ratpenat com a inici de la vetlada al Palau de Congressos, amb el seu Auditori ple de gom a gom. Va continuar amb Spiel Ich die Unschuld vom Lande, la cançó més famosa de la mateixa opereta, ja amb la participació de la soprano nord-americana establerta a Viena Lauren Urquhart, de veu molt dolça, no gaire poderosa però prou acolorida. Una primera part on tan sols Josef Strauss va tenir un petit paper, quan es va interpretar la Frauenherz Polka, encara que no es va perdre la tradició i es va rubricar amb la divertida Meine Lippen Küssen so heiss, de Franz Lehár.

Dins el cor de la Seu, l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo, amb la Capella de la Seu i el seu kapellmeister, Joan Company, al capdavant, acompanyant la soprano Irene Mas, el contratenor Hugo Bolívar, el tenor Bryan López i el baríton Tomeu Bibiloni, interpretaren l’oratori dels oratoris, amb la inserció de les bíbliques llegendes que anava llegint mossèn Pere Oliver. Tan augusta composició va ser declarada Patrimoni de la Humanitat i estranyament s’ha convertit en la peça nadalenca per excel·lència. Ves a saber per què, ja que conta i canta des del naixement fins a la resurrecció, passant per la passió, mort de qui encapçala el títol, però, tot i així, El Messies de George Friedrich Händel és tradició secular i s’interpreta de moltes i diferents maneres, ja sigui amb la participació del públic, amb cors molt nombrosos, fins i tot massius, o d’una manera més subtil, a la recerca de l’exquisidesa.

El tercer concert de la temporada de la Simfònica no semblava, en principi, que fos dels que no s’obliden, ni pel programa ni per la jove protagonista de la primera part, Eva Gevorgyan, de vint anys, i val a dir, que una llista de guardons difícilment millorable. Tot i això, l’Auditòrium del passeig Marítim registrava una bona entrada i ben segur que ningú no en va sortir decebut, ans al contrari. Segurament més d’un ho va fer agradablement sorprès, encara que no cal recordar ni ressenyar que, ara per ara, el nivell assolit per la formació fa improbable cap tipus de decepció. L’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo, inicià el seu envit amb una enèrgica interpretació de la impecable Obertura de Don Giovanni, de Wolfgang Amadeus Mozart, el mateix compositor que havia triat la pianista moscovita per al seu debut a Ciutat.

El concert inaugural de la temporada de Studium Aureum va tenir un protagonista que necessita reivindicar més que Puccini: Gabriel Fauré. Ambdós varen finar el mes de novembre de 1924. Ambdós varen triomfar en vida. Només un perdura en el temps i engrandeix la seva llegenda cada dia que passa. L’altre, molt equivocadament, sembla que va ser un que va compondre un Requiem que exaltava l’esperança amb l’esca del Paradisum. Val a dir que era més agnòstic que una altra cosa, però aquesta és una altra història.

Ple de gom a gom al Teatre Principal, el públic dret, ovació de gala. Aquest seria el resum que d’alguna manera ho explica gairebé tot. És a dir, va ser una vetllada memorable, un concert encisador, del que tothom, menys el meu veïnat, va sortir amb l’entusiasme a flor de pell. Era un altre tipus de públic. En general, no era el que habitualment acudeix als concerts de temporada. Potser aquests cinc concerts que l’Orquestra Simfònica Illes Balears ha programat al Teatre Principal de Ciutat tenen aquesta intenció, ampliar el ventall d’espectadors. Una bona prova és el següent, el qual tindrà dos protagonistes menys habituals encara, com són el cineasta José Luis Garci i el diplomàtic, però no sempre, Inocencio Arias. No cal dir que el tema serà el setè art, com la música que oferirà la formació dirigida per Pablo Mielgo, però aquest és el següent capítol de la mateixa història. 

De la mateixa manera que celebram quan l’Orquestra Simfònica Illes Balears interpreta peces de gran format i envergadura, com per exemple el Rèquiem Alemany, de Brahms, o la Cinquena de Mahler, igualment ho podem fer quan redueix la formació i s’endinsa dins el món de la música barroca. Una circumstància que no deixa de ser un altre exercici de funambulisme interpretatiu, el qual requereix no pocs esforços addicionals dins un territori aliè. Per aconseguir l’efecte idoni i que els resultats siguin tan òptims com sigui possible, no hi ha res millor que posar al davant un autèntic especialista com és el cas de Jonanthan Cohen, un director que ens visita des de fa alguns anys amb certa freqüència. Ho va fer la passada temporada regular de la Simfònica, amb l’orquestra completa, i a l’estiu en la darrera edició del Festival de Pollença, dirigint el conjunt Arcangelo i Nicolas Alsstaedt al violoncel. 

Nadir Oliver (Lleida, 1976) és una metgessa especialitzada en Medicina de Família i Comunitària, i també Pal·liativa que, com ella mateixa diu, intenta “ser feliç”. És vitalista per naturalesa i la seva veu transmet una calidesa i una empatia que, ben segur, agraeixen els pacients que atén al Centre de Salut Son Serra-la Vileta, on és metgessa de Família. Li agrada molt gaudir de les petites coses: “Em fascina tota mena d’art, viatjar, aprendre d’altres cultures i de tot allò que em puguin aportar”, diu. És una apassionada de la seva feina i s’entrega als seus pacients, a qui mira als ulls de tu a tu i “sense paternalisme”.

Com ja és tradició, el castell de Bellver tornà a obrir les històriques portes a la música clàssica per a l’Orquestra Simfònica Illes Balears, sota la direcció de Pablo Mielgo, al capdavant dels set concerts que tindran lloc cada setmana i fins al 7 d’agost. Per no perdre el costum, des de fa alguns anys, el Festival Bellver ha incorporat el format de Gala Lírica en col·laboració amb altres festivals, els quals aporten una bona representació de joves solistes. Per a l’ocasió va ser el de Salzburg, qui va aportar fins a sis futures estrelles de l’òpera, com són les sopranos Aitana Sanz i Lilit Davtyan, la mezzo Anita Montserrat, el tenor Seungwoo Simon Yang, el baríton Matteo Guerze i el Baix Liam James Karai.

Una altra vetllada inoblidable, inqüestionable i portentosa. Inoblidable per haver pogut veure un talent d’aquestes proporcions, quan encara no ha complit els disset anys. Alexandra Dovgan, deixebla de Sokolov, ja entusiasma per tot allà on va. Per tant, és ben segur que no tindrem gaire més oportunitats de gaudir del seu talent per la mateixa raó que també és molt probable que torni a casa nostra Lise Davidsen, empadronada definitivament a l’Olimp, indret en el qual no trigarà gaire a traslladar el seu domicili la gran protagonista del concert de dijous a l’Auditòrium de passeig Marítim.

Tan sols escriure el nom d’Emmanuel Pahud seria suficient per mesurar l’abast del passat concert de l’Orquestra Simfònica a les ordres de Pablo Mielgo. Sens dubte el solista era un bon reclam per aconseguir omplir la pràctica totalitat del pati de butaques i bona part de l’amfiteatre. L’Auditòrium feia goig. N'hi havia un bon motiu, tot i que el programa, que no mereix el més petit retret, no era especialment comercial. Els noms dels subjectes passius de la funció són prou coneguts, com és ara Francis Poulenc i Maurice Ravel, o Carl Reinecke, no tant, però les composicions tampoc no són, ni d’un bon tros, les més mediàtiques, ni les més comercials, com no ho és l’instrument que domina a la perfecció Emmanuel Pahud, flautista principal de la Filharmònica de Berlín. Com a acotació al marge, s'ha de dir que utilitza una flauta Haynes d’or de quinze quirats. Ja sortint del marge i passant al bessó del concert, s'ha de dir que des de la primera nota l’adjectiu que em va semblar més adient va ser brillant, en tots els sentits i amb la mateixa proporció. Es tractava de la Sonata per a flauta, amb l’orquestració de Lennox Berkeley, de Francis Poulenc. Una petita gran meravella, farcida d’afrancesada elegància, senzilla i alambinada alhora, com la quadratura del cercle, molt Poulenc, personal i intransferible. Amb la primera peça, els protagonistes, pel que fa a l’orquestra encara minvada en el nombre de participants, havien posat el llistó del concert a l’estratosfera de les qualitats. La vetlada apuntava directament al cor de les inoblidables i va fer diana. 

Cada vegada que escolt l’obertura d’El somni d’una nit d’estiu em deman com seria veure i escoltar representades les peripècies de Puck, Titània i Oberon amb la música incidental de Mendelssohn incorporada. Segurament no serà mai, per això no deixarà de ser una de tantes dèries que restaran dins l’immens cofre dels somnis de qualsevol nit, tant d’estiu com d’hivern. Amb aquesta peça s’inicià el tercer dels concerts que tenen l’Auditòrium com a ubicació, amb Joji Hattori al capdavant de la formació i Nina Heindenreich exercint de concertino. D'aquesta composició, segons explica Heinrich Jacob, el seu biògraf, Mendelssohn “en va gargotejar els primers acords després d’haver escoltat la brisa nocturna que havia fet cruixir les fulles del jardí”. Queda màgic i encisador, que són dos adjectius adients per a una peça lluminosa i fulgurant que va començar a escriure just quan tenia disset anys. Sempre queda com una introducció lleugera, per obrir boca, que un cop més va quedar demostrat que té prou substància i energia per a molt més.