El festival Grec ha tancat aquest dimecres la 42a edició amb 114.281 espectadors, un 6% menys que l’any passat. Es tracta d’una reducció lligada, en part, al fet que aquest any s’han programat menys espectacles (se n’han fet 84, mentre que el 2017 en van ser 102) i que respon al model de festival que vol impulsar el director del Grec, Cesc Casadesús. “Reduir espectacles i espectadors és bo, perquè ens permet cuidar els artistes i la producció local”, afirma Casadesús, que defensa que “aquest any, artísticament, el festival ha pujat un graó”.

L’ASSAIG

RAPHAËLLE

Fa gairebé 30 anys que la companyia Motus aspira a aconseguir una societat diversa i tolerant a través del teatre. Després de tres dècades fent-se un forat per escenaris d’arreu del món, la formació italiana -encapçalada per Enrico Casagrande i Daniela Nicolò- ha situat les seves propostes al capdavant de l’avantguarda teatral europea, però encara veu a l’horitzó un llarg camí per arribar fins a aquell anhel primigeni. El festival Grec ha acompanyat Motus mentre explorava l’adolescència (el 2009, amb X(ICS) Racconti Crudeli della Giovinezza ), transportava Antígona a la contemporaneïtat (amb Alexis, el 2012) i reflexionava sobre la identitat sexual (el 2016, amb MDLSX ). Aquest any la companyia s’endinsa en un territori fins ara desconegut: el del dret al desarrelament i a percebre la identitat no com un tòtem marcat per la procedència geogràfica, sinó com un mosaic que es nodreix de tots els llocs on s’ha viscut. Ho fan amb Panorama,que s’estrena aquest dimecres i es pot veure fins divendres a la Sala Hiroshima.

EL MONSTRE AL LABERINT

TEATRE GREC | 15 DE JULIOL

| 15 DE JULIOLL’òpera sovint té dificultats per sortir del seu propi laberint, entotsolada en la recreació de passions abassegadores per goles privilegiades davant d’un grapat d’iniciats aplegats en un temple ad hoc. L’òpera també pot ser una experiència participativa sense renunciar a l’exigència estètica. Curiosament, al Regne Unit, on el gènere va trigar a ser assimilat, és on aquest element comunitari ha sigut conreat de manera més assídua. El monstre al laberint neix d’un encàrrec de Simon Rattle i el seu imprescindible col·laborador en projectes corals, Simon Halsey, a Jonathan Dove, un dels compositors operístics més prolífics dels últims anys (com és lògic, desconegut a casa nostra).

]]>

De vegades no calen grans complots per fer caure imperis. De vegades només un peó insignificant pot fer trontollar una democràcia que es creia irrompible. Ho van aconseguir Chelsea Manning, Julian Assange i Edward Snowden. “Són tres filtradors. La paraula anglesa és whistleblowers, un terme que ve de la policia britànica, perquè xiulava per alertar d’un perill -explica Jorge Ymam-Serrano-. El soplón és qui treu informació sobre una il·legalitat, un abús o una conspiració. I, sense aquesta figura, ni cas Gürtel, ni EROs… estaríem amb Rajoy al govern”, diu.

]]>

Akram Khan (Londres, 1974), un dels grans coreògrafs internacionals, torna al Mercat de les Flors des d’avui i fins dijous amb Xenos, un solo sobre els estralls de la guerra i la xenofòbia. Com a fi d’un cicle, recupera la dansa clàssica índia amb què va començar i la combina amb el seu llenguatge personal.

]]>

El Grec ja sobrevola l’Àsia amb ganes d’aterrar-hi de ple. En la 42a edició, que arrencarà el 2 de juliol, el festival ha explorat els escenaris de l’Orient per traslladar a Barcelona muntatges que parlin de l’entesa entre les diferents cultures. “Més que portar l’exotisme de l’Àsia hem intentat trobar propostes artístiques que fossin un diàleg entre Orient i Occident”, afirma el director del Grec, Francesc Casadesús.

]]>