El lent retorn a la “normalitat” política catalana ha viscut un nou episodi amb la retirada d’Ada Colau. En comparació amb el rebombori que acompanya la pugna precongressual d’ERC, el final del colauisme ha estat més aviat discret. Ja ni tan sols se’n parla, de la recent assemblea dels Comuns, tot i que el comiat de l’exalcaldessa no ha estat precisament airós: l’informe de gestió no ha arribat al 50% dels vots favorables. També és un càstig per a Jéssica Albiach, que ha deixat el càrrec orgànic dins del partit, tot i que seguirà sent la seva veu al Parlament.

En política, a l’empresa, a l’esport... Arreu són importants els lideratges, que és com dir les persones. Lideratge no vol dir prescindir del grup, de l’equip, de la feina col·laborativa. Vol dir tenir algú que estiri i empenyi, que marqui el camí, que en els moments decisius es posi al capdavant, que tingui autoritat moral, credibilitat. Algú valent en el sentit menys histriònic de la paraula. Algú fort en el sentit més poètic. El bon líder no exigeix culte a la personalitat o unanimitat al seu voltant, sinó que sap escoltar, sap catalitzar energies, sap treure el millor dels que l’envolten.

Aquesta setmana Ada Colau deixarà de ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona i fa mesos que és palpable com les onades d’atacs que va patir durant els anys d’alcaldessa (més de vint querelles criminals, avui totes arxivades) s’han transformat en un silenci espès, com si el seu mandat hagués estat un parèntesi estrany, enmig de la normalitat. Colau ha estat un personatge incòmode per a aquells que es pensen que la ciutat els pertany. Serà curiós, i gens sorprenent, comprovar com la millor acció de govern dels seus successors serà apropiar-se, sense dir-ho i fins i tot sense voler-ho, del seu llegat urbanístic i social: repartir claus d’habitatge assequible i celebrar l’obertura de nous eixos verds, places, parcs i tramvies. 

Ada Colau ha fet pública la seva decisió d'abandonar la política –temporalment o definitivament, això ja es veurà– i ho ha fet a la seva manera: reivindicant-se a ella mateixa i deixant clara l'excel·lent opinió que li mereix la seva pròpia trajectòria política. Ja des dels temps de l'activisme, quan liderava la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), va quedar clar que Ada Colau no tenia padrina i sí un deler profund pels focus, els micros i les càmeres. Ha fet gala de la seva vanitat, i això sens dubte ha contribuït a situar-la al centre d'opinions polaritzades, que a la vegada retroalimenten la vanitat, amb el desgast consegüent. Ara bé, tampoc ha estat ni de bon tros l'única personalitat vanitosa de la vida pública catalana dels darrers deu o dotze anys.

Ada Colau marxa. No sabem si serà un adeu definitiu, però sí que la líder de Barcelona en Comú abandona l'ajuntament de la capital catalana per primera vegada des de juny del 2015, quan la seva elecció com a alcaldessa va ser celebrada per milers de persones a la plaça Sant Jaume. Una imatge molt diferent de la del 2019, quan l'exactivista va tornar a aconseguir l'alcaldia, però aquesta vegada gràcies als vots de l'ex primer ministre francès Manuel Valls i malgrat la victòria electoral del republicà Ernest Maragall, la qual cosa li va costar l'enemistat eterna de bona part de l'electorat independentista. Potser el contrast d'aquestes dues imatges, la festa popular del 2015 i la victòria entre protestes del 2019, resumeix el contradictori pas de Colau per la política municipal barcelonina.

Tenir raó està sobrevalorat. No cal ser un cínic per saber que a la política no n’hi ha prou amb tenir uns principis clars i actuar amb coherència. De fet, un excés de principis i de coherència és el camí més ràpid a la insignificança. La pràctica política ha de mantenir un equilibri entre l’ètica dels principis i l’ètica de la responsabilitat, ha de superar aquest binarisme weberià sense renunciar a cap de les dues lògiques. L’arribada dels comuns al poder –representada per l’elecció d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona– va suposar l’acceptació d’aquesta síntesi. Sense renunciar als principis bàsics que els havien permès arribar-hi, van entendre que governar és complex i que cal satisfer interessos plurals i, per tant, renunciar als maximalismes. Governar i ser un partit de govern té molts avantatges, però també has de pagar algun peatge: per exemple, i molt important, la pèrdua de la puresa. No és una crítica, tot el contrari. És un elogi a la capacitat de pactar i de transaccionar. És un elogi al tarannà de persones tan properes a Colau com han estat durant els seus dos mandats Joan Subirats i Jordi Martí. És un elogi al pragmatisme tossut i exitós de Yolanda Díaz.

Ara ja es pot afirmar amb coneixement de causa que els comuns no van preveure la cadena d'esdeveniments que seguiria el seu no als pressupostos. De manera que una operació destinada a reforçar el seu perfil i a pressionar el PSC i ERC perquè els obrissin les portes de l'Ajuntament ha derivat en una bomba política amb múltiples derivades i danys col·laterals (amb Yolanda Díaz especialment tocada) dels quals ara tot just comencen a ser conscients. D'entrada, una convocatòria electoral produïda pel seu no als que podien haver estat els últims pressupostos expansius en molts anys –i que han fet descarrilar també els de l'Estat– no sembla el millor escenari per al partit teòricament més favorable a la despesa pública.

Ja ho van petar a l’Ajuntament de Barcelona, sumant els seus vots al PP per fer Collboni alcalde i impedir així l’acord de Trias amb Maragall. Ho van fer amb el nas tapat, però ara els campions del tripartit no han tingut prou dits per obturar els narius pel Hard Rock i permetre l’aprovació d’uns pressupostos tripartits. N’han calculat les conseqüències? S’entén que ja els sembla bé obrir el camí a una victòria del PSC (sí, el defensor del Hard Rock i el que no els vol al cap i casal) o fins i tot de Junts (sí, els convergents de Trias). No s’acaba de veure quins càlculs han fet.

En ple xoc amb Pablo Iglesias pel paper de Podem en la coalició entre el PSOE i Sumar, Ada Colau ha volgut ser més clara que en anteriors ocasions i tallar de soca-rel les acusacions d'estar posicionant-se com a futura ministra del govern espanyol. "No seré ministra. He decidit no ser ministra", ha afirmat en una entrevista aquest dijous a RAC1, on ha assegurat que es tracta d'una decisió "totalment presa".

Vuit anys separen l’abraçada que Pablo Iglesias i Ada Colau van fer-se en la carrera final de les generals del 2015 i l’article de l’exlíder de Podem aquest dimecres a l’ARA en què acusa l’exalcaldessa de tenir una "frustració autoritària". Iglesias va explotar contra Colau després que l’exalcaldessa avisés el partit lila que pot quedar-se sense els diners associats als resultats electorals si trenca l’acord amb Sumar, reobrint velles ferides en la relació entre els seus dos espais. Unes paraules que aquest dijous la dirigent dels comuns ha titllat de "sobreactuació" per tapar l'acord PSOE-Sumar.

Entrevistada per Televisió Espanyola, la regidora dels comuns ha dit aquest matí el següent: “Podem ha signat un acord amb Sumar per anar junts a les eleccions i ha de complir, o no tindrà retorn en matèria econòmica”. O obeïu Yolanda Díaz o us prenem els diners que us corresponen per les subvencions electorals.

Fa poc més de 100 dies que Ada Colau (Barcelona, 1974) va deixar de ser alcaldessa i el seu futur continua per ara a l’Ajuntament, on vol deixar tancat un govern d’esquerres. Tot, sense perdre de vista les negociacions per a la investidura a l’Estat, en què també juga un paper.

Aquest any 2023 ha fet 50 anys de les primeres intervencions per treure els cotxes del Portal de l'Àngel de Barcelona. La idea de l'alcalde franquista de l'època, Enric Masó, era fer la ciutat més "humana" (els sona?) inspirant-se en els models de Munic i Essen, i la tàctica que va fer servir per convèncer els veïns va ser molt semblant a la d'Ada Colau amb les superilles. Va començar amb "urbanisme tàctic", és a dir, col·locant uns grans parterres amb jardineres per delimitar la zona de vianants amb la promesa que era només una prova pilot per Nadal i que, si no funcionava, es retirarien i els cotxes tornarien a ocupar aquell espai. Tot i això, els veïns i comerciants van arrufar el nas i van protestar perquè estaven convençuts que si els cotxes no podien aparcar davant de les seves botigues ningú hi aniria a comprar. El president de l'Agrupació de Comerciants i Veïns del carrer Boqueria i adjacents, Juan Frías, va enviar una carta a La Vanguardia, que es va publicar el 14 de desembre de 1973, on es denunciava que "són molts els interessos que es lesionen amb un tancament tan hermètic; interessos que són tots de ciutadans i contribuents, que no han de ser castigats pel fet de viure o comerciar en aquesta zona".

Llegim que el nou alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha començat a “eliminar l’urbanisme tàctic”, que de seguida els revelaré què coi és, però deixin-me dir, abans, que, sigui el que sigui, el va implantar ell mateix amb la seva exsòcia, ara exalcaldessa. Urbanisme tàctic. Si ho dic amb mala llet és, si fa no fa, allò de pintar els carrers amb rodones de colors. Si ho dic sense mala llet és aquesta idea tan lloable d’intentar que “els veïns i les veïnes” puguin anar a peu.

L'arribada de Jaume Collboni a l'alcaldia de Barcelona va ser inesperada, però en la seva manera d'exercir el càrrec no hi ha res de sorprenent. Collboni és un batle que, quan visita els obrers d'una fàbrica, es posa a parlar en castellà (perquè té el deix classista de pensar que la turba pencaire el xerra i, a la vegada, creu que fa cosmopolita). És un primer edil que veu més que clara la necessitat d'ampliar l'aeroport del Prat, i que no es cansarà mai de repetir (i tal vegada fins i tot ho creu) allò de “cal protegir el medi ambient però a la vegada s'ha de donar impuls a l'economia”. És un alcalde a qui els empresaris turístics no han de convèncer de les bondats del turisme de masses, perquè les té ben assumides. No creu que la ciutat que governa hagi entrat, fa temps, en una fase de turistificació excessiva, i les nombroses i perilloses conseqüències d'aquesta situació (en l'economia, en la cohesió social, en el desenvolupament educatiu i laboral dels ciutadans) li semblen mals definitivament menors. Pragmàtic, veu inútils les mobilitzacions ciutadanes, però tem que puguin perjudicar el turisme, planta rara i sensible que es fa malbé amb qualsevol cosa.

El director del Festival Grec, Francesc Casadesús, vol que l’edició que ha arrencat aquest dijous amb l’espectacle de circ The pulse sigui “lluminosa, alegre i fantàstica”. El temps ha sigut més aviat ennuvolat, però. Així i tot, quan a les 22 h ha començat l'actuació semblava que la pluja respectaria la nit. Fins que l'aigua ha aparegut cap a les d'onze, i aleshores el ruixat ha obligat a suspendre l'espectacle de la companyia australiana Gravity & Other Myths i el Cor de Noies de l'Orfeó Català, per salvaguardar la integritat física dels artistes.

Si s’hagués tractat d’una conspiració, els implicats l’haurien mantinguda no diré en secret, però sí en una certa discreció; per pudor, i per allò que en castellà castís en diuen vergüenza torera. Però no va ser una conspiració, sinó un cop de força, un putsch. Ordit, a més, entre forces ideològicament i políticament contradictòries. De manera que, per justificar-se, havien d’apel·lar a l’èxit obtingut i fins i tot fer-ne ostentació.

En els conflictes democràtics, l’oponent és considerat no com l’enemic a destruir, sinó com un adversari l’existència del qual és legítima, acceptada i fins i tot considerada necessària. Les intoleràncies creuades poden trencar aquesta norma. Quan no es reconeix l’adversari com un actor legítim, passa a ser considerat i tractat com un enemic. Ho teoritzà Carl Schmitt, que basava l’essència de la política en la distinció amic-enemic i titllava d’hipòcrita la que es basa en la discussió i la competició d’opinions. 

Ernest Maragall (Barcelona, 1943) havia de ser primer tinent d’alcalde de Barcelona, però l’operació Collboni ho va frustrar. Ara es presenta al Senat per denunciar-ho.

1. Els números canten. Amb la composició del consistori només hi havia dues majories possibles. La sociovergència (11 més 10) i la coalició d’esquerres (10 més 9 més 5). La sociovergència és el gran somni de les elits barcelonines. N’hi ha hagut prou transvestint Junts per Catalunya amb la figura ponderada de Xavier Trias perquè es confirmés que els hereus de CiU encara donen confiança als votants conservadors, malgrat la retòrica independentista que sona com a música de fons. Amb Jaume Collboni, portaveu diligent de les propostes de Barcelona Global, el tàndem era perfecte. No ha estat possible. Tots dos buscaven el premi de l’alcaldia. Però Trias, que té l’avantatge d’estar de tornada, va tenir llibertat per poder dir, dignament, que repartir-se els mandats és una broma que deshonora la política. La sociovergència, doncs, es fa esperar.