És completament inusual que un president del govern en exercici animi l'oposició a presentar una moció de censura, que és el que ha fet aquest dilluns Pedro Sánchez. La raó és molt clara: Sánchez sap que potser no pot superar una qüestió de confiança (Podem no l'hi votaria) i que en unes eleccions perdria la majoria, però considera que una moció de censura sí que la podria superar, ja que ni tan sols Pablo Iglesias s'atreviria a ajuntar els seus vots als del PP i Vox. De fet, la moció li serviria a Sánchez com una qüestió de confiança bis: quedaria clar que no hi ha una majoria alternativa i podria esgotar la legislatura.

Nova entrega en el serial dels whatsapps entre el president espanyol, Pedro Sánchez, i l'exministre de Transports José Luis Ábalos. Si El Mundo revelava aquest dilluns les sortides de to del secretari general del PSOE amb els barons díscols del seu partit, aquest dimarts li toca el rebre a l'ara ministra de Defensa, Margarita Robles. A la conversa, el novembre del 2020, Sánchez i Ábalos comenten una entrevista de Robles a La Sexta, on la ministra contestava a unes declaracions elogioses de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, amb ella i la feina de l'exèrcit durant la pandèmia. Robles va replicar que aquestes bones paraules eren per a les forces armades, que "van fer una feina impagable". I aquí és on Sánchez i Ábalos fan befa de la ministra: "Per sobre del bé i del mal. Patrimoni nacional", diu Ábalos. "Se'n va a dormir amb l'uniforme [...]. És una pájara", diu Sánchez.

"Un ministre té molt menys poder que el propietari d’una televisió, el director d’un diari o que l’amo d’una xarxa social". L'últim llibre de Pablo Iglesias, Enemigos íntimos (Navona), editat per la periodista –i col·laboradora d'Iglesias– Irene Zugasti, té bàsicament un fil conductor: demostrar la progressiva "dretanització" d'Espanya i assenyalar aquells a qui ell considera que són els culpables. Amb els mitjans de comunicació –i els periodistes– en la diana, però també els polítics, l'exlíder de Podem, avui centrat en continuar fent política des de Canal Red, passa comptes amb molts dels que han estat en un moment o altre els seus aliats.

Per a la gent avesada a moure's pels ambients polítics madrilenys, la figura de Bertrand Ndongo és bastant coneguda. Es tracta d'una persona nascuda al Camerun que treballa en mitjans d'ultradreta (i d'aquí l'apel·latiu "el negre de Vox", amb què se'l coneix a les xarxes), ja saben, aquests que no fan periodisme sinó agitació i propaganda. Aquest dimarts Ndongo, que ara treballa a Periodista Digital, s'ha acostat a les vuit del vespre fins al bar promogut per Pablo Iglesias al barri de Lavapiés amb la idea de provocar els assistents. Però el bon rotllo era de tal calibre que li ha estat impossible.

No hi haurà coalició entre Podem i Sumar a les eleccions gallegues. Un 62,36% dels inscrits de Podem a Galícia hi ha votat en contra en la consulta interna del partit lila sobre el preacord tancat per les direccions autonòmiques davant les eleccions del proper 18 de febrer. Un 36,25% de la militància, en canvi, s’hi ha mostrat a favor. Els resultats en aquesta consulta eixamplen encara més la distància entre dos espais que, fins fa ben poc, formaven part del mateix grup parlamentari al Congrés.

La guerra oberta entre la cúpula de Sumar i Podem continua. L'endemà que les dues executives a Galícia anunciessin un preacord per concórrer junts a les eleccions autonòmiques, l'exvicepresident del govern espanyol i cofundador de Podem Pablo Iglesias ha instat les bases dels liles a Galícia a rebutjar la coalició amb Sumar a les primàries que se celebren des d'aquest dijous i fins divendres i ha demanat el vot per al BNG. Iglesias critica la proposta llançada pel partit de Yolanda Díaz, que dimecres es va desplaçar a Galícia per segellar l'entesa, i insisteix que l'oferta és fins i tot pitjor que la que Sumar els va oferir a les darreres eleccions espanyoles. El preacord preveu que Podem tingui el segon lloc a la circumscripció de la Corunya, el primer a Lugo, el tercer a Ourense i el quart a Pontevedra. A les darreres eleccions, la coalició entre Podem, EU i Anova –l'escissió del BNG– es va quedar sense representació al perdre els 14 representants que havia assolit el 2016, quan es va convertir en la segona força. El BNG, que va passar de 13 a 19 diputats, va ser qui va capitalitzar la desfeta de la coalició.

De les cares que hi havia el 17 de gener del 2014 al Teatro del Barrio del barri madrileny de Lavapiés en queden poques. Aquell divendres l'espai va quedar petit per presentar el nou projecte polític, Podem, que volia beure de la força del 15-M i "assaltar el cel". Hi eren Pablo Iglesias, Íñigo Errejón, Teresa Rodríguez, Juan Carlos Monedero i Miguel Urbán. De tots ells, només l'exlíder de la formació lila continua defensant el projecte nou anys després. Pel camí, el partit s'ha perdut en batalles estratègiques i caïnites que els han acabat portant a cavar una trinxera que s'ha anat fent més estreta cada dia. Podem ha anat perdent efectius: l'últim, segons ha pogut saber l'ARA, Jaume Asens, després que el partit hagi abandonat Sumar al Congrés, cetificant el trencament amb Yolanda Díaz de la formació que pilota Ione Belarra al costat d'Irene Montero.

Hi va haver un moment que el PSOE semblava tan tocat que les enquestes apuntaven a un possible sorpasso de Podem. Era el 2016 i Pablo Iglesias va basar l’estratègia del seu partit en una relació d’igual a igual amb Pedro Sánchez. El PSOE va salvar els mobles, però la distància entre els dos partits es va reduir a la mínima expressió: només 14 diputats. Iglesias encara es va haver d’esperar tres anys per arribar a la vicepresidència del govern i forçar el primer executiu de coalició de la història d’Espanya amb aquella abraçada amb Sánchez que va ocupar totes les portades. Però en aquell moment ja havia començat l’autodestrucció d’un partit que s’havia marcat l’objectiu “d’assaltar els cels”.

Vuit anys separen l’abraçada que Pablo Iglesias i Ada Colau van fer-se en la carrera final de les generals del 2015 i l’article de l’exlíder de Podem aquest dimecres a l’ARA en què acusa l’exalcaldessa de tenir una "frustració autoritària". Iglesias va explotar contra Colau després que l’exalcaldessa avisés el partit lila que pot quedar-se sense els diners associats als resultats electorals si trenca l’acord amb Sumar, reobrint velles ferides en la relació entre els seus dos espais. Unes paraules que aquest dijous la dirigent dels comuns ha titllat de "sobreactuació" per tapar l'acord PSOE-Sumar.

D'una manera no explícita, però sí clara, el PSOE de Pedro Sánchez ha plantejat la greu derrota electoral a les passades eleccions municipals i autonòmiques com un càstig per uns despropòsits que, en realitat, no eren responsabilitat seva sinó d'una part de Podem, concretament de la ministra d'Igualtat, Irene Montero. Val a dir que aquesta diagnosi és compartida –de manera igualment no explícita, però també clara– per Yolanda Díaz, així com per moltes altres persones del seu entorn polític. Nascuts a començaments dels setanta, Sánchez (1972) i Díaz (1971) no pensen, ni actuen, ni s'expressen com la mil·lennial de manual Montero (1988). Com totes les generalitzacions, el retret generacional –inconsistència, hipersusceptibilitat, incapacitat per afrontar contratemps, etc.– és simplista i injust, però ve de lluny.

Són tristes les històries de desfetes anunciades que no s’ha fet res per evitar-les. Podem ha anat cavant la seva pròpia tomba i ara ja només falta tirar-hi l’última palada de terra. I tanmateix l’explosió social del 15-M va remoure l’escenari polític. Pocs s’imaginaven el que vindria després: un cop d’efecte a les eleccions a europees de 2014 i un èxit rutilant a les generals de 2015 i 2016, superant el 20% dels vots. El règim vivia la pèrdua dels lideratges forts –sovint autoritaris– de González i Aznar que ni Zapatero ni Rajoy varen omplir. Paral·lelament a Podem, feia camí el procés de l’independentisme català que culminaria amb el xoc de 2017. Dos símptomes explícits del desgast del règim del 78, que el 2014 havia viscut l’abdicació del rei patró. Tornem a l’ordre anterior?

El temps per tancar la coalició entre Sumar, Podem i la resta de partits a l'esquerra del PSOE es comença a esgotar i la pressió per arribar a un acord creix. Això està fent que en les últimes hores aflorin nervis i acusacions creuades. L'última, la de l'exlíder de Podem, Pablo Iglesias, que ha acusat els comuns, Més Madrid i també Compromís de vetar noms de Podem a les llistes de Sumar. "Estan dient obertament «Amb Podem, no» [...]. Qui posa un veto sobre la taula, està obrint la barra lliure", deia aquest dilluns a la nit a la Cadena SER. "Hi ha tres formacions polítiques en aquests territoris que no volen confluir amb Podem. El que s'ha de fer és preguntar-los per què i si és responsable l'actitud que estan mantenint", ha afegit aquest dimarts a TV3. Els comuns, Més Madrid i Compromís han desmentit rotundament les seves paraules.

Les bregues internes entre Yolanda Díaz, per una banda, i Irene Montero i Ione Belarra, per l'altra, per les quotes de poder dins la plataforma Sumar –que concorrerà a les eleccions generals– han generat certes tensions a l'espai a l'esquerra del PSOE al llarg d'aquestes setmanes. Si bé és cert que en aquesta campanya electoral s'ha firmat una treva per enfortir aquestes candidatures progressistes i afrontar les generals del pròxim desembre amb més múscul, hi ha comunitats on s'ha prestat més atenció que a altres, amb Díaz fent campanya per Unides Podem (UP). Aquest és el cas de les Balears, l'única que ha comptat amb la presència de les tres ministres, i també de l'exvicepresident del govern espanyol i actiu mediàtic, Pablo Iglesias.

"Quan venia en el cotxe he demanat a qui m'acompanyava per les coses d'aquí. Les diferents competències que teniu. El Govern, els consells insulars, les diferents illes. Com de complicat és de vegades des de Mallorca entendre el que passa a Eivissa. I jo només pensava: que diferent és Espanya de Madrid", ha arrancat l'ex secretari general de Podem, Pablo Iglesias, en l'acte central de campanya del partit d'aquest dissabte a Palma.

Ni la precampanya electoral per al 28-M ni les previsions demoscòpiques poc optimistes per a l'espai a l'esquerra del PSOE han fet apaivagar el soroll, els atacs creuats i els retrets. Yolanda Díaz i Podem continuen amb les espases alçades per l'encaix del partit lila a Sumar de cara a les eleccions generals i fent evident que la unitat d'aquest espai, a hores d'ara, continua sent una quimera. La vicepresidenta segona i ministra de Treball va sortir a l'atac aquest diumenge contra el partit lila i el seu exlíder, Pablo Iglesias, en una entrevista a Lo de Évole de La Sexta. A Podem li ha faltat temps aquest dilluns per censurar el to de les seves paraules. La pugna creix i ho fa a les portes d'unes eleccions municipals i autonòmiques en què tota l'esquerra es juga mantenir governs tan rellevants com el de Barcelona i el del País Valencià.

L'absència de Podem a l'acte de Yolanda Díaz d'aquest diumenge va ser clamorosa i, malgrat la tímida crida a la unitat que va fer la impulsora de Sumar, tot just l'endemà s'ha fet evident que la distància amb el partit lila és encara un abisme. La vicepresidenta segona i ministra de Treball ha assegurat, en una entrevista a El País, que no seria un "fracàs" que Podem no s'acabés incorporant a Sumar, i ha tornat a descarregar tota la responsabilitat sobre la falta d'acord en la direcció del partit que lidera Ione Belarra. "Ara crec que han d'estar a l'altura de les circumstàncies", ha subratllat. Des de Podem, la resposta ha estat sincronitzada entre el coportaveu Pablo Fernández i l'exlíder de la formació, Pablo Iglesias: tots dos han denunciat pressions per deixar fora de Sumar el partit lila.

Fa l'efecte que Pablo Iglesias no sabia a qui estava encimbellant quan va decidir que Yolanda Díaz l'havia de substituir com a referent de l'espai lila. Segurament no li va semblar apropiat nomenar encara la seva parella, Irene Montero, i confiava que Díaz acabaria obeint els seus designis i respectant la jerarquia. Crassus errare. La realitat és que Iglesias, que havia treballat com a assessor de la política gallega abans de llançar el seu propi partit, mai va arribar a captar l'essència del personatge. Perquè si ho hagués fet, mai l'hauria triat a ella si ell volia continuar manant.

Dir la veritat sempre té un punt de subversiu en política, també en l'àmbit de l'esquerra. Per què passa això? Bàsicament perquè els discursos i les intervencions polítiques estan concebuts per agradar, per seduir, per emocionar, per simplificar. I la veritat no sempre és compatible amb tot això.

Ja és tot un abisme el que separa Pablo Iglesias i Yolanda Díaz. Ara mateix, gairebé insalvable. Aquest divendres l'exvicepresident espanyol i exlíder de Podem ha estat especialment dur amb la persona que va triar perquè el substituís al capdavant de l'espai d'Unides Podem. El detonant ha estat la llei del només sí és sí i el degoteig de rebaixes de penes que s'han sabut aquesta setmana. El ministeri d'Igualtat, l'autor de la norma, ha estat a l'ull de l'huracà i la seva titular, Irene Montero, ha acusat el poder judicial de "masclista" per fer una interpretació "errònia" de la llei. Podem ha tancat files amb la ministra, però no ha fet el mateix la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, que s'ha quedat en un segon pla. "Posar-se de perfil quan trinxen una companya no és només miserable i covard, sinó políticament estúpid", ha etzibat Iglesias en un tuit, adreçant-s-hi clarament però sense esmentar-la.