Abans de la fallida de Lehman Brothers les teories macroeconòmiques dominants havien anat oblidant la importància dels factors que s’anomenen monetaris, o sigui, el diner, el crèdit i els preus. Aquest oblit s’explicava per la convicció d’haver aconseguit: 1) dominar la inflació que s’havia escapat de control als anys setanta; 2) garantir l’estabilitat del sistema financer gràcies a la seva liberalització i globalització, i 3) reforçar la gestió monetària (orientada a l’estabilitat dels preus) i la supervisió bancària que feien els bancs centrals atès que havien esdevingut independents de l’autoritat política.

Niall Campbell Ferguson (Glasgow, 1964) és un historiador estrella. És famós per ser prolífic, provocador i per explicar la història de manera digerible i contextualitzada en el món actual. Ha vingut a la seu barcelonina d’Esade a presentar el seu nou llibre, La plaza y la torre, en què repassa les complexes relacions que han tingut històricament el poder vertical (la torre) i les xarxes (la plaça), des dels maçons a Facebook.

LEHMAN. El dossier que l’ARA va dedicar ahir al desè aniversari de la caiguda de Lehman Brothers -és a dir, els deu anys de la pitjor recessió del segle- resultava depriment per molts motius: la falta de previsió de polítics i economistes, les inèrcies incorregibles del capitalisme, el balanç tristíssim en termes de desigualtat i precarietat per a la majoria de la població... Però als ulls dels politòlegs, o de qualsevol persona interessada en la gestió pública, la conclusió més rellevant és el protagonisme absent de la política. En el balanç d’aquests deu anys costa repartir mèrits i culpes entre els governants. Durant aquest decenni hem vist desfilar presidents i ministres arreu del món occidental, i la majoria no passen de ser testimonis d’excepció del gran col·lapse econòmic. Fa tota la sensació que la crisi va aparèixer sense que la política pogués fer res per evitar-ho, i que la recuperació va arribar sense intervenció política o fins i tot, en el cas català i espanyol, malgrat la inoperància de governs bloquejats per qüestions extraeconòmiques. Costa no preguntar-se per a què serveix la política.

Els deu anys de crisi financera han convertit Espanya en un país més desigual. Ha escalat quatre posicions en el rànquing de desigualtats a Europa: ha passat de ser el vuitè país europeu amb més desigualtats a ser el quart, només per darrere de Bulgària, Lituània i Letònia, segons les dades de l’índex Gini recollides per l’OCDE. Aquest indicador compara el volum de població amb els ingressos acumulats que reben; i s’expressa entre dos valors, on el zero representa la igualtat total i el 100 és la màxima desigualtat. Espanya es va situar el 2017 en els 34,1 punts.

Eren les jornades econòmiques que organitzava Esade a Món Sant Benet el 2008. La casualitat va voler que aquell any se celebressin el 29 i el 30 de setembre, només dues setmanes després de la caiguda de Lehman Brothers. Entre els convidats d’aquell any hi havia Felipe González i Jordi Pujol per discutir sobre Lideratges i governança democràtica. A les jornades hi havia també alguns dels empresaris més destacats de Catalunya, i això incloïa els presidents de dues de les principals entitats financeres catalanes.

El 15 de setembre del 2008 va ser un autèntic 'dilluns negre', potser un dels pitjors de l'actual segle. Es va fer oficial la fallida del quart banc d'inversió dels Estats Units, el Lehman Brothers, per culpa de la seva insostenible exposició a les hipoteques porqueria. Tot i que hi va haver altres fites de la gran crisi financera abans o després, la caiguda de Lehman Brothers s'ha convertit en el símbol d'un crac que ha trasbalsat tota l'economia mundial. Aquella enginyeria financera sense control es va ensorrar de cop i va provocar una onada de destrucció que va impactar directament en la vida quotidiana de milions de persones a tot el món, amb una especial intensitat en les classes mitjanes dels Estats Units i d'Europa. Deu anys més tard, aquestes classes mitjanes són més pobres i, a més, les desigualtats socials entre els més rics i els més pobres s'han anat eixamplant.

IMPLOSIÓ. Vivim encara a l’ombra d’una crisi engendrada al cor del capitalisme. El 15 de setembre del 2008 Lehman Brothers va fer fallida. Va ser l’inici d’una dècada d’austeritat, de desigualtat, d’impunitat, però no de refundació. Ni de canvis reals. No hi ha hagut assumpcions de responsabilitats. Els arquitectes de tot aquell sistema d’estafa piramidal continuen dempeus. El pes d’un esfondrament de conseqüències globals es va carregar sobre la gent, sobre els petits accionistes i les finances públiques d’uns estats obligats a rescatar els bancs que amenaçaven l’economia. Europa va convertir Grècia en màrtir. Els bancs centrals es van espolsar responsabilitats. La cobdícia va entrar temporalment al congelador per por, no per vergonya. Nicolas Sarkozy, el president francès que el 2008 prometia la refundació del capitalisme, és avui un polític a l’ombra, perseguit pel finançament il·legal de la campanya electoral que el va portar a la presidència en els primers compassos de l’esclat de la bombolla immobiliària als Estats Units, la crisi de les subprime.

“Quan va esclatar la crisi de Bankia, probablement no hi havia cap banc espanyol que no estigués en fallida”. La frase és d’un alt directiu bancari sobre les dificultats del sector després de la munió de caixes que van haver de ser rescatades l’any 2012. La confessió té la seva importància perquè estableix una baula de continuïtat entre la gran crisi financera del 2008 i la situació actual de la banca.