Era cap a finals de la dècada dels 80 que vaig començar a veure cotxes amb pintures metal·litzades. Eren uns colors que a ulls d’un infant d’aquella època eren una cosa fascinant. Un al·lot major que jo em digué que aquell color era “verd turquesa”, però un altre el va contradir, “és blau turquesa”. Jo no sabia què dir. Però la veritat és que no arribaven a un acord sobre si verd o si blau. Era un color a mig camí, i no en teníem una etiqueta clara. L’embull fou total quan un altre dia aparegué un altre cotxe i un tercer digué “quin rosa turquesa tan guai!”. Ja tenim la seu plena d’ous, vaig pensar. Aquell al·lot identificava l’efecte metàl·lic amb “turquesa”. Aleshores, qui té raó? Aquell qui deia “verd turquesa” o qui deia “blau turquesa”? Si cercam a la xarxa, veurem que s’usa tant verd com blau turquesa. Els gaèlics escocesos es declinen pel ‘blau turquesa’ (‘tuirc-ghorm’) i els anglesos, més pragmàtics, simplement diuen ‘turquoise’. Com pot ser que vegem el mateix, però ho identifiquem de manera diferent?

¿L'alegria es mostra amb el color groc? ¿I la tristesa amb el blau o la calma amb el verd? I què passa amb les diferents tonalitats que pot tenir un color com el verd clar o fosc o el blau marí o cian?

Viatjar pel món i per la història a través del color. Aquesta és la proposta que ha fet al llibre Color. Historia de la paleta cromática (Capitán Swing) l’antropòloga i periodista Victoria Finlay, que ens convida a viure una apassionant aventura arreu del món i a través dels temps, dilucidant com els colors han determinat la història. Un llibre que és el fruit dels seus viatges per un món que ella qualifica de caixa de pintures i que està ple de relats, anècdotes, històries i aventures inspirades en la recerca humana del color, especialment en el món de l’art, però passant també per la moda, el disseny d’interiors o la música. ¿I és que us he preguntat mai com va viatjar el color blau ultramar des de les remotes mines de lapislàtzuli de l'Afganistan fins al pinzell de Miquel Àngel? O quina és la relació entre la pintura marró i les antigues mòmies egípcies? ¿O per què Robin Hood vestia de verd de Lincoln? Doncs Victoria Finlay té resposta per a aquestes i moltes altres preguntes gràcies a un intens estudi i exploració dels materials físics que acoloreixen el nostre món, com els minerals preciosos i la sang dels insectes, així com els significats socials i polítics que el color ha tingut al llarg del temps.

De vegades dibuixem per inèrcia, per avorriment o per evadir-nos i no som conscients que aquells traços poden dir més coses de nosaltres de les que ens podem imaginar. Per això, fixar-se en els dibuixos o guixots que fan els més petits de casa pot ajudar a saber com se senten. “El dibuix és un mitjà de comunicació visual que té l’origen en la ment inconscient i que s’expressa a través de símbols i a partir d’idees, somnis, records, etc. Independentment de l’edat, el dibuix és una eina creativa i terapèutica d’autoconeixement i d’alliberació d’emocions que permet dir coses que de manera verbal no es podrien dir”, afirma Brenda Caballero, artista i coach holística de l’associació Punt d’Equilibri de Lloret de Mar, que ofereix sessions de dibuix i artteràpia. Així, l’aforisme que assegura que una imatge val més que mil paraules, en segons quins contextos i aplicat al dibuix, podria considerar-se com a vàlid.

Fiat va anunciar ara fa uns mesos que vendria únicament vehicles elèctrics a partir de l'any 2027, una data molt més propera en el calendari que no pas la de 2035, data límit per a poder vendre vehicles de combustió. En aquesta transició cap a l'electromobilitat la marca italiana ha pres una altra decisió que, si bé no és tan contundent, resulta si més no curiosa: deixarà de vendre vehicles grisos.

El Parlament de les Illes Balears ha renovat la seva imatge corporativa i a partir d'ara es tenyirà de turquesa en honor a la Mediterrània. "Serà el principal color del Parlament, perquè representa l'element que ens uneix, que és la mar", ha explicat el president de la Cambra, Vicenç Thomàs, durant un acte emmarcat en la celebració del 40è aniversari de l'Estatut d'Autonomia.

Per què el logotip de Red Bull és vermell? I el de Starbucks verd? I per què Chanel utilitza el blanc i negre? I per què els bombons Ferrero Rocher s’embolcallen en una làmina daurada i els pagaments i les transferències de Visa i American Express abanderen el color blau? És fruit d’un caprici de l’atzar? “El color influeix en les emocions de les persones i connecta amb la seva part més irracional. Cada color apel·la a un sentiment, desperta un desig i genera una impressió”, respon Antoni López, psicòleg i cap d’estratègia de marca de Kantar Disclaimer, empresa consultora que ajuda les marques a connectar amb els seus consumidors. López es dedica a estudiar el context socioeconòmic del moment, recollir dades sobre tendències futures i transmetre aquest coneixement a la seva clientela: multinacionals que busquen un canvi d’orientació o estratègia. En tot aquest sistema orquestrat, el color no es deixa de banda: “Les marques busquen posicionar-se i diferenciar-se de la competència i troben en el color un factor més per influir en la presa de decisions de compra dels consumidors”. Així, fent referència a les preguntes de l’inici, sobre com s’utilitzen els colors segons les emocions que desprenen, Antoni López ho té clar: “El vermell s’associa psicològicament amb l’energia i la vitalitat, el daurat amb el luxe i l’exclusivitat, i el blau és sinònim de confiança i estabilitat”. Tot i que la percepció del color té un component cultural, Kantar reconeix que es basen en arquetips universals. 

Aquest any es commemora el 90è aniversari de la creació d’aquesta empresa danesa amb la qual diverses generacions hem passat incomptables hores provant de construir el castell, el cotxe o la ciutat dels nostres somnis. Nascuda en un petit poble de la mà d’un fuster, la invenció dels bricks de plàstic va ser la base de l’èxit d’un univers que actualment s’enfoca molt més enllà del món de les joguines.

Fa gairebé un mes (20 de setembre), a quarts de deu del matí. Estic llegint assegut en un banc de la rambla de Catalunya amb Consell de Cent. Una mica més enllà, a la Gran Via, se senten alguns crits: la gent va cap allà. Intento concentrar-me en la lectura, cosa fàcil pel ritme ràpid i fragmentat de l’autor, l’historiador dels colors Michel Pastoureau (París, 1947). El seu llibre Los colores de nuestros recuerdos (Periférica) combina aspectes autobiogràfics amb reflexions sobre un aspecte essencial de la nostra quotidianitat que, potser per això, sovint queda al marge, massa al marge. Aixeco la vista del llibre, va baixant més gent, alguns amb estelades al coll, molts amb cara encrespada i auriculars. No tinc per costum llevar-me amb la ràdio, ni mirar internet a primera hora, ni tinc Twitter ni pertanyo a cap grup de WhatsApp... Un fracàs de periodista, vaja. Torno al llibre, encisat malgrat saber que alguna cosa important està passant al meu voltant. Però no vull trencar amb la feina. (“¿Llegir un llibre sobre els colors és la teva feina?”, em podríeu preguntar... “Algú ho ha de fer”, us respondria.) No vull deixar el que tinc previst per entrar en aquesta excepcionalitat que amb les setmanes ha esdevingut poc excepcional, malauradament. Llegeixo com puc Pastoureau, que descriu la mateixa sensació que començo a tenir assegut al banc: “Vaig constatar que el meu treball no era ben rebut. O bé un tema així semblava poc seriós, fins i tot frívol, o bé semblava totalment banal i inútil... A més, resultava més o menys immoral. En aquella època [dècada del 1970] els historiadors -i més generalment els investigadors de ciències socials- tenien deures amb la societat, però molt pocs drets, i menys encara el dret de donar-se un plaer. La idea que el plaer individual de l’investigador pogués ser el motor de la seva investigació no s’estilava, fins i tot es condemnava. I, esclar, jo, amb les meves investigacions sobre la història dels colors, semblava donar-me massa plaer. Era una actitud individualista, gairebé indecent, sinó perillosa, i en tot cas contrària a l’ètica de l’investigador”.

Milers de persones s'empastifen des de dissabte en aigua i pols de colors en les celebracions de la tradicional festivitat hindú Holi a l'Índia. Els carrers es tenyeixen de diverses tonalitats per retre culte al déu Vishnú i el seu avatar Krishna. "Feliç Holi a tots. Que aquest festival de colors ompli les vostres vides de molta alegria", ha dit avui al seu compte de Twitter el primer ministre indi, Narendra Modi, per felicitar la nació.