El puny alçat expressa unitat, força o resistència. Però la imatge icònica dels dos atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos, elevant-lo cap al cel, capcots, als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968, l’ha associat per sempre més a la lluita antiracista; també Nelson Mandela va aixecar el puny tancat quan va ser alliberat i, paradoxes de la vida, ara se l’apropia in extremis Donald Trump. 

Ara fa 50 anys dos atletes nord-americans van pujar al podi als Jocs Olímpics de Mèxic 1968 amb el puny alçat i el cap cot mentre sonava l’himne del seu país. Era un gest de protesta racial. Tommie Smith i John Carlos eren negres. La seva denúncia –aquella foto– ha passat a la història, però ells van veure frustrada la seva carrera. Ho van pagar car. Aquell any havien caigut assassinats Martin Luther King i Robert Kennedy. Hi havia la Guerra del Vietnam i la lluita pels drets civils bullia: contra la segregació racial, pels drets de les dones, a favor de la llibertat sexual, pel pacifisme... Mig segle després, a l’Amèrica de Trump, el racisme torna a tenir una perillosa cobertura presidencial. Per molt que s’hagi avançat, les discriminacions i desigualtats són encara a l’ordre del dia. I ambientalment, ideològicament, hi ha hagut una reculada.

“Tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per la naturalesa del seu caràcter”.

L’assassinat de Martin Luther King va provocar aldarulls en més d’un centenar de ciutats nord-americanes. Les prèdiques sobre la resistència pacífica que el reverend baptista va fer en vida van ser ignorades. El descontentament violent va durar dies, fins i tot setmanes en algunes parts del país, i es va saldar amb 39 morts, més de 2.600 ferits i desenes de milers de detinguts. Els Estats Units no havien viscut una onada d’inquietud social tan generalitzada des de la guerra civil.

Just un any abans de la seva mort, Martin Luther King va fer el seu discurs més radical i polèmic contra la Guerra del Vietnam davant de tres mil persones a l’església Riverside de Nova York. “Arriba un moment en què el silenci és traïció. No em quedaré sense dir res”, va dir a l’inici de les seves paraules. El seu missatge no parlava sobre el moviment de drets civils que havia liderat anys abans, sinó sobre el conflicte bèl·lic lliurat pels Estats Units per impedir la reunificació del Vietnam sota un govern comunista.

Martin Luther King volia viure “una vida llarga”, però la mort no li preocupava. La nit abans de morir pels trets d’un franctirador segregacionista blanc al balcó de la seva habitació en un hotel de Memphis, Tennessee, el 4 d’abril del 1968, el líder del moviment dels drets civils i reverend baptista va reflexionar sobre la seva mort en un sermó, en retrospectiva, profètic. “Només vull que es faci la voluntat de Déu. Ell m’ha permès pujar al cim de la muntanya. He mirat a la llunyania i he vist la terra promesa. Potser no aconseguiré arribar-hi amb vosaltres. Però sé que nosaltres, com a poble, hi arribarem”, va dir.

BACARY SANE. 52 anys, viu a Salt des del 2003

BACARY SANE. “La majoria de nosaltres no podem votar, no ens necessiten per guanyar”

Bacary Sane, de 52 anys, és un dels senegalesos més coneguts de Salt (Gironès). Va deixar el Senegal el 1998 i, després de passar per França, Calella de Mar i Martorell, va arribar a Salt el 2003, on encara viu, i des de llavors ha treballat a la càrnica Casademont. Encara que amics i coneguts seus han patit discriminacions, ell diu amb optimisme que no: “Mai he patit racisme, ni res semblant. Només algunes paraules dures de gent que, al final, han acabat sent amics meus”. Però sempre va tenir clar que s’havia de relacionar amb la seva nova cultura i ajudar els seus compatriotes. És per aquesta raó que va engegar la secció gironina de l’associació Oudiodial i el grup de música Casumaï, amb els quals participa en tota mena d’actes i activitats a Salt.

]]> El president del PP d'Extremadura, José Antonio Monago, compta amb un nou vídeo de campanya, sense referències ni sonores ni visuals al seu partit, en el qual es recolza en l'esperit de la revolució política, social i econòmica dels anys 60 per concloure que ara han passat del "Podem al Fem", en una clara referència al partit de Pablo Iglesias. El vídeo, titulat "1968. De podem a fem", ha estat presentat aquest dimecres pel director de la Ccmpanya del PP d'Extremadura, Fernando Pizarro, en una roda de premsa.

]]>