La Hispanitat és un dia marcat en vermell al calendari de l’espanyolisme. Entitats i partits aprofiten la data que commemora l’arribada de Cristòfol Colom a Amèrica per reivindicar la "pàtria mare" i els llaços que uneixen Espanya i l'Amèrica Llatina. Sota el lema "Res a celebrar", els moviments polítics sobiranistes als Països Catalans, Galícia i el País Basc han liderat l’oposició a aquesta celebració, que consideren caduca i representativa d’una Espanya que ni reconeix ni permet el dret a l’autodeterminació dels pobles. Però les tres comunitats històriques no estan soles. Tot i que menys coneguts, hi ha corrents sobiranistes en altres territoris de l'Estat, com les Canàries, Andalusia, Extremadura, Astúries, Cantàbria o, fins i tot, Castella que es regiren contra aquesta festa i alcen la veu contra el centralisme de Madrid. També a Llatinoamèrica, els moviments indígenes i progressistes clamen per deixar de celebrar (o resignificar) una fita en què veuen una clara empremta colonial.

Avui és el dotze d’octubre, la Mare de Déu del Pilar, patrona de Saragossa, d’Espanya i de la Guàrdia Civil. I a més és l’aniversari del descobriment d’Amèrica. Per això és la festa de la Hispanitat. Ja saben que Colom, de fet, no sabia que descobria Amèrica, és a dir un nou continent. Ell es pensava que havia arribat a l’Índia per l’altre costat. No tenia ni idea que enmig hi havia tot un continent. Però tot això és igual. Tot plegat és un embolica que fa fort, l’aparició de Maria en carne mortal a l’apòstol sant Jaume, el pilar de jaspi, la primera església dedicada a Maria en tot el món, etc., etc. A mi el que em fa més gràcia de tot és que sigui patrona de la Guàrdia Civil, no sé per què. Però això sembla que és molt recent. Va ser Alfons XIII, àlies en cametes, que ho va declarar. I aquesta cosa de la Hispanitat, per dir la veritat, no me’n fa cap, de gràcia. I suposo que a molts sud-americans tampoc. 

"No vam complir les expectatives", reflexionava aquesta setmana un dels organitzadors de la manifestació del 8 d’octubre en un cèntric bar de Barcelona. A l’altra banda de la taula, dos amics intentaven animar-lo fent-li veure que treure 50.000 persones al carrer (350.000 segons Societat Civil Catalana) era una fita que l’unionisme no havia assolit gaires vegades. Probablement només una, el 2017, en l’època més calenta del Procés. Quatre dies després, i tot i apel·lar a "l’orgull de ser espanyol", s’ha quedat lluny d’omplir la plaça de Catalunya. Un miler de persones segons la Guàrdia Urbana (comptant-hi els turistes curiosos) han acudit a una cita que fa sis anys en va aplegar 65.000. Espanya no és rival per al pont del Pilar.

La celebració de la diada nacional espanyola arriba enguany, per a molts, empeltada de malenconia. Allò que se’n sol dir l’evolució dels esdeveniments (alguns prefereixen dir-ne el govern Frankenstein, o simplement Perro Sanxe) fan aparèixer com a possibles, i fins i tot properes, certes coses que, fins fa molt poc, eren inimaginables. Per exemple, el retorn de l’arxienemic de la pàtria, Carles Puigdemont, per la porta gran, amnistiat dels crims horribles que se li han imputat no tan sols jurídicament, sinó també a través de la construcció mediàtica, dia rere dia, d’un monstre sobre el qual es podien projectar tots els mals del país i al qual no tan sols era lícit, sinó gairebé obligatori, blasmar i ridiculitzar. Només la idea, o la possibilitat, d’aquest retorn aixeca vertaderes bòfegues a la pell dels patriotes més encesos, però hi ha (per a ells) més amenaces ominoses que ennegreixen el panorama. Totes tenen en comú, però, el fet de ser contràries no tan sols a la unitat, sinó també a la dignitat d’Espanya. Tal com l’entenen aquests patriotes, si més no.

L'acte de commemoració del Dia de la hispanitat ha tornat a Palma després de gairebé dos anys. S'ha duit a terme al palau de l'Almudaina, com és habitual, i hi han participat l'exèrcit, amb representació de diferents divisions, la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i, per primera vegada, la Policia Local de Palma.

Albert Rivera és un polític competitiu. Ha nedat contra corrent al Parlament durant una dècada, aixecant la bandera del bilingüisme en nom dels que volen ser monolingües en castellà. I, últimament, mentre observava satisfet l’èxit de C’s a Catalunya, confirmat el 27-S, ha fet colzes als platós de televisió per fer el salt a la política estatal. Ja hi és de ple, i hi ha enquestes que li donen serioses opcions de disputar al PP i al PSOE el triomf el 20 de desembre. Ahir era dia de gaudir del ple reconeixement i ser protagonista al Palau Reial, a la recepció que va oferir Felip VI.

La Hispanitat ja no és el que era. Les prevencions dels darrers anys, excessives amb la premsa i també amb els ciutadans, li han tret trempera informativa. Fa uns anys el públic era ben a prop dels polítics i les xiulades del públic assistent a la desfilada militar (no precisament amic de l'Espanya progressista i plurinacional) solien ser un tema que donava molt de sí. José Luis Rodríguez Zapatero –que va fer el seu primer gran gest polític l'any 2003 no aixecant-se quan, en plena guerra de l'Iraq i sent ell cap de l'oposició, passava la bandera dels 'aliats' americans– segur que té ben viu el record de les xiulades que va patir fins al 2011.

Uns 3.500 militars han participat aquest dimarts al centre de Madrid en la desfilada militar, que és el principal acte del Dia de la Hispanitat, que ha seguit amb una recepció al Palau Reial. L'acte ha estat presidit pel rei Felip VI, la seva dona, Letícia, i les seves filles, Elionor i Sofia, i ha començat amb un homenatge als caiguts i la hissada de la bandera. A l'acte, que ha costat uns 800.000 euros, els acompanyava Mariano Rajoy amb el govern. A la tribuna hi havia tots els presidents autonòmics a excepció d'Artur Mas, Iñigo Urkullu i Uxue Barkos. Tots ells estaven molt allunyats del públic assistent per evitar xiulets.

L'acte ultra convocat per España en Marcha i Democracia Nacional a Montjuïc en el Dia de la Hispanitat ha començat amb una concentració on s'han cremat dues estelades i una bandera independentista gallega mentre es proferien crits com "Separatistes terroristes", "No ens enganyen, Catalunya és Espanya" i "Aquesta és la joventut d'Espanya".