Aquest no és un article sobre previsions electorals. En primer lloc, i sobretot, perquè no soc capaç d’intuir què passarà el 12 de maig. Però, i en segon lloc, perquè passi el que passi difícilment es podrà sortir de la ratera autonòmica en què hem tornat a entrar d’ençà de les darreres eleccions. Segons petites variacions, pot acabar aspirant a la presidència Salvador Illa (del PSC) –amb el suport dels qui ara els el neguen–; difícilment pot pretendre-la Pere Aragonès (d’ERC) –aquesta vegada no podrà comptar amb Junts– i, encara, podria ser-ne candidat Carles Puigdemont... Amb l’improbable suport de ningú que no sigui Junts. Els obstacles per a la governabilitat de Catalunya són previs i massa profunds per voler-los resoldre a cop d’eleccions.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ens rep en una setmana de renovades tensions en el món independentista.

Han passat més de set anys des que un 24 de juliol del 2014 l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va fer saltar pels aires el seu estatus públic amb un concís comunicat en què reconeixia que havia ocultat a Andorra durant anys una fortuna derivada, va dir, d’una “deixa” del seu pare. Des d’aleshores -i a l’espera d’un judici sobre l’origen d’aquella fortuna que encara ha d’arribar-, l’home que va governar Catalunya durant 23 anys ha mantingut un perfil baix i s’ha deixat veure amb comptagotes. Fa unes setmanes, però, que Pujol sembla assajar una espècie de retorn a l’arena pública. Un intent de deixar enrere l’ostracisme.

La Generalitat que ens surti de les eleccions –Parlament, Govern, president– té una feina primera tan humil com inajornable. Els deures comencen, sap greu dir-ho, per recobrar el respecte que li han anat perdent gradualment els representants polítics cridats a liderar-la. I no és cert que tot el mal vingui d’Almansa. No pots evitar que et disparin els altres però sí els trets al peu amb l’arma pròpia.

"En algun moment haurem de dir prou i aquest moment està a punt d'arribar". Amb aquestes paraules, el president de la Generalitat, Quim Torra, ha avisat que l'independentisme respondrà un cop es coneguin les sentències del judici als líders independentistes. Unes sentències que Torra considera que s'hauran d'afrontar amb "la força i el coratge" del 3 d'octubre. El president de la Generalitat ha enviat aquest missatge des del Tarròs -a Tornabous-, el poble natal de l'expresident Lluís Companys, on ha participat en l'acte per commemorar els 78 anys del seu afusellament.

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, s'ha desmarcat de les paraules del ministre d'Exteriors, Josep Borrell, que va assegurar que Catalunya estava "a la vora de l'enfrontament civil". Tot i que Iceta s'ha declarat "borrellista", discrepa de les afirmacions que el ministre va fer diumenge. "Hi ha una divisió d'opinions important, però afortunadament hem mantingut un nivell de convivència apreciable", ha afirmat en una entrevista a Catalunya Ràdio. Iceta, però, ha reiterat les paraules que dilluns va fer servir el secretari d'organització del PSC, Salvador Illa, per justificar les afirmacions de Borrell: "Els polítics han d'alertar dels riscos". Iceta també ha afegit que tots els líders polítics han de contribuir, sobretot, a "evitar-los". Per això ha demanat compromís per "no repetir els mateixos errors".

Encara està per demostrar que Quim Torra visqui al segle XXI. El que realment entusiasma el futur president de la Generalitat és la Catalunya d’abans de la guerra, aquell país ideal que la Guerra Civil fa frustrar, i els millors homes i dones del qual van acabar a l’exili. El té al cap i al cor. L’ha llegit i rellegit de dalt a baix. Els periodistes republicans, amb Eugeni Xammar al capdavant, són els seus autèntics companys de viatge. Un estrany viatge en el temps. A vegades no queda clar què hi ha de ficció i què de realitat en la mirada de Quim Torra cap a aquesta Catalunya de paper en la qual s’emmiralla. Però és la seva, l’adora. I voldria que pogués tornar a fer-se realitat. Ara, més que mai, ho té a les seves mans. Però potser també ara més que mai és conscient de l’enorme dificultat amb què s’enfronta.