<![CDATA[Ara Balears - Robert Saladrigas]]> 10 <![CDATA[Mor Robert Saladrigas, escriptor i crític literari d’ambició universal]]>

Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) és la prova empírica que darrere d’un gran escriptor hi ha d’haver un lector voraç. Inspirat pels principals autors universals, que va llegir profusament -citava Marcel Proust, Rainer M. Rilke, Cesare Pavese, Thomas Mann, Edmund Wilson o Cortázar-, l’escriptor i crític va construir una obra d’alta volada literària, va obrir camins inexplorats, va merèixer els principals reconeixements del país i va erigir-se com a referència intel·lectual i periodística, si bé no sempre va aconseguir arribar al gran públic per l’exigència que imprimia a la seva literatura. L’escriptor va morir la matinada de dilluns, als 78 anys, després d’una batalla contra el càncer.

]]> <![CDATA[23/10: Saladrigas]]> De vegades, quan fem les panoràmiques i els cànons de les literatures, tendim a valorar més els esprínters que els grans corredors de fons. Passa arreu, però potser ens passa especialment a la literatura catalana, necessitada sovint, per mantenir l’autoestima, d’espetecs enlluernadors, tot i que els fonaments els posen les llargues trajectòries continuades, exigents i valentes, que se la juguen, que tenen en compte la possibilitat d’equivocar-se, però que van fent pòsit. Robert Saladrigas ha estat un gran corredor de fons, compromès amb la literatura, la llengua i el país. Aquest triple compromís l’ha portat a escriure una obra diversa però sempre sòlida, a divulgar entre nosaltres la gran literatura universal, a fer ponts amb altres cultures pròximes i a estar especialment atent a la màxima garantia de continuïtat, el públic jove lector. A una literatura com la nostra se la serveix escrivint, llegint, publicant, divulgant i relacionant, i ell ha fet simultàniament totes aquestes coses, amb un peu sempre en el periodisme cultural. Saladrigas hi ha estat sempre. Tan permanent en el paisatge, tan imprescindible, que de vegades ha pogut semblar invisible. En l’hora de la seva mort, recordem-lo. I valorem-lo, amb generositat, com es mereix.

]]> <![CDATA[Escriptors com Robert Saladrigas]]> Anava a escriure alguna cosa sobre l'escàndol que va muntar Albert Rivera al seu pas pel control de seguretat del Prat (es troba a faltar algú del seu partit que surti a cridar “¡Esto es una vergüenza!”, amb la cara molt crispada), però és evidentment molt més important escriure sobre Robert Saladrigas. No perquè hagi mort, sinó perquè qualsevol de les seves novel·les, qualsevol dels seus articles sobre literatura, és un bé objectivament molt més valuós per a la societat que la trajectòria sencera de la majoria de polítics, i ja no diguem d'un politicastre arrogant, populista, demagog, mentider i ultradretà. Si de cas, el que s'ha de lamentar és que, per dir alguna cosa de les persones que realment ho valen, esperem al dia que se'n van d'aquest món.

]]> <![CDATA[Robert Saladrigas o l’art de reinventar-se]]>

De resultes d’un càncer implacable, aquesta matinada ens ha deixat Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018), un dels novel·listes més importants de la literatura catalana contemporània. Un dels més sòlids, ambiciosos i personals. Algú que va viure i es va desviure per la creació literària de grans mons narratius, com els que desplega en obres de tanta envergadura com Aquell gust agre de l’estel (1977), Sóc Emma (1983), Memorial de Claudi M. Broch (1986), El sol de la tarda (1992), La mar mai no està sola (1996), La llibreta groga (2004), Biografia (2005) o L’estiu de la pluja (2012).

]]>