La inacció de les institucions per construir el clavegueram a la urbanització del Pas (Llucmajor) podria acabar amb la demolició dels habitatges de la zona. Els vessaments contaminen l'ecosistema de la cova de Vallgornera i la Federació Balear d'Espeleologia (FBE) ha amenaçat de denunciar el cas davant la justícia europea, que podria dictaminar la demolició del complex d'habitatges en compliment de la normativa.

Els dies posteriors al pas catastròfic de la DANA pel País Valencià, els pobles es van omplir de centenars de voluntaris, amics i familiars dels afectats per ajudar-los a treure fang de les cases i els carrers. Es van formar cadenes humanes d'escombres que, a la vegada, tiraven el fang cap endavant. L'objectiu sempre era el mateix: crear un recorregut que el portés fins a la claveguera. Allà hi anava a parar aigua, fang, però també objectes, vidres i brossa. Amb els dies, cada cop es repetia més una imatge: un pal clavat sota un pam de fang que indicava que hi havia un forat del clavegueram, ja totalment ple i que no podia absorbir més fang i aigua. Ara, tres setmanes després, buidar el clavegueram és una "prioritat", en paraules de l'alcalde de Sedaví, José Cabanes.

La notícia va arribar a final de desembre amb la notificació de la Comissió Europea a l’Estat:el màxim organisme executiu de la Unió Europea ha presentat la primera denúncia contra Espanya davant del Tribunal de Justícia de la UE per no haver resolt el problema de la manca de clavegueram en algunes urbanitzacions (29) i de tractament deficient de les aigües residuals a altres (259). Aquest procediment judicial és només una petita part de l’embolic d’expedients que hi ha a Europa sobre les greus deficiències de l’urbanisme dels darrers 25 anys a Espanya, i les Balears no en són cap excepció. La Comissió té expedients d’incompliments de la normativa en matèria de tractament d’aigües a les Illes, però de vegades no s’ha aconseguit ni tan sols obrir el procediment sancionador. 

I encara dèiem que eren una colla de dropos! Sí, potser sí que, com a president, Mariano Rajoy practicà la indolència dels que creuen que no cal encaparrar-se, perquè el temps soluciona tots els problemes. Però, per sota d’ell –i costa de creure que sense la seva aquiescència– hi havia al govern espanyol i al vèrtex del PP un nucli de dirigents d’un zel i d’una diligència formidables en la preservació d’allò que consideraven sagrat. Zelosos, diligents i mancats de qualsevol escrúpol jurídic, ètic o moral.

Ara sembla mentida, però hi va haver un temps en què Jorge Fernández Díaz i la família Pujol tenien bona relació. La nit electoral del 20 de novembre del 2011, quan l'escrutini ja oferia la certesa d'una majoria absoluta del PP, Oriol Pujol va ser dels primers a trucar al telèfon del dirigent popular per felicitar-lo amb una efusivitat i una confiança que va sorprendre els presents. Aquella acabaria sent una de les últimes converses cordials entre ells. Al cap de poques setmanes, Fernández Díaz seria nomenat ministre de l'Interior, i aquella sintonia que venia de lluny –el 1984 l'aleshores líder d'Aliança Popular al Parlament va votar a favor de la investidura de Jordi Pujol en plena crisi de Banca Catalana– quedaria enrere fins al punt que, tal com han confirmat els àudios publicats per El País aquesta setmana, el popular s'havia de convertir en l'home que atiaria les clavegueres de l'Estat contra l'expresident de la Generalitat. La X de l'operació Catalunya.

Funesta banda sonora original, en dictadura fou Fraga Iribarne qui, sent ambaixador a Londres i requerit per un reporter de Reuters per la legitimitat amb què es constituiria el nou govern franquista del 1974, va proferir en una entrevista incontinent: «¡Con la legitimidad de las metralletas!» Aclarida la legitimitat constituent de la fosca del franquisme, valdria la pena burxar en l’hemeroteca espessa de 40 anys de presumpta democràcia, per confegir un brevíssim florilegi d’espants i esglais. El lema fundacional no és clar si seria l’originari llegat de l'«Atado y bien atado» o pot ser l’imminent ordre de «¡Todos al suelo!» del 23F –i ja seria hora d’anar-se aixecant, com diu lúcidament el ninotaire basc Tasio–. Més sofisticada, gràfica i postmoderna, aquella apel·lació a l’immobilisme perpetu fou ressemantitzada temps després pel categòric «Quien se mueva no sale en la foto» d’Alfonso Guerra El Cepillao. Breviari de noves glòries: «Nos hemos cepillado el Estatut».

És l'advocat que planta cara a les clavegueres: tant com a acusació com a defensa. Gonzalo Boye (Xile, 1965) ha representat Carles Puigdemont i Edward Snowden, però també s'ha querellat contra Israel i els assessors de Bush. Ara, en el seu darrer llibre, ¿Cloacas? Sí, claro –que presenta aquest dimarts a la UIB–, s'hi enfronta des de la seva història personal com a defensa en el cas del Procés de Catalunya. Boye qüestiona així les estructures de poder de l'Estat i el funcionament de la justícia espanyola, la mateixa que el va empresonar el 1996 per col·laborar en el segrest d'Emiliano Revilla per part d'ETA. Però el xilè va convertir la condemna en una oportunitat. Durant els sis anys que va estar a la presó va ser quan es va matricular i va completar la llicenciatura de Dret.

En els anys més intensos del Procés, i encara ara, hi ha hagut una tendència molt forta a atribuir a l’“Estat” tota la persecució dels líders que van acabar condemnats o exiliats, a banda de les actuacions contra altres persones que encara estan judicialment vives. La idea es va enfortir sobretot arran de la utilització de l’expressió deep state o, encara de manera més palesa, “clavegueres de l’Estat”. Es tracta de locucions molt suggerents, amb antecedents històrics interessants fins i tot, que descriuen una realitat paral·lela a les institucions de l’Estat, diferent de la seva cara oficial, de manera que hi hauria una mena de trames que dirigirien irregularment aquestes institucions al marge del seu control democràtic.

L'ex secretària general del PP i exministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, va renunciar aquest dilluns al seu lloc a l'executiva del PP arran de l'escàndol de les converses amb l'excomissari Villarejo, que estan mostrant amb tota la cruesa com funcionen les clavegueres de l'Estat. En el capítol d'ahir Cospedal li demanava a Villarejo que investigués el germà d'Alfredo Pérez Rubalcaba. "És un punt feble que podeu utilitzar", li va dir basant-se en la relació que mantenia el germà de Rubalcaba amb la propietària de l'agència de detectius Método 3, involucrada en casos com el del restaurant La Camarga.

Cristina Cifuentes hauria pogut dimitir amb un mínim grau de dignitat quan 'Eldiario.es' va destapar l'escàndol del màster de la Universidad Juan Carlos I obtingut de manera irregular. Només li calia haver demanat perdó i enfilar el camí cap a casa com un més dels nombrosos polítics que han hagut de dimitir en els últims anys per diferents casos de mentida, corrupció o frau. Però Cifuentes, encastellada en una posició indefensable –armada només de la seva arrogància–, no va voler fer cas de les veus que li aconsellaven que desistís i va decidir resistir. Va ser una decisió nefasta, perquè les clavegueres de l'Estat que ella sempre ha defensat, li tenien preparada una jugada molt desagradable: la difusió del vídeo gravat per una càmera de seguretat d'un supermercat Eroski l'any 2011. S'hi veu Cifuentes, en aquella època diputada de l'Assemblea, requerida per un vigilant de seguretat per haver robat dos pots de crema facial. Poques hores després de ser difós, la presidenta madrilenya va haver d'anunciar la seva dimissió. Es fa difícil pensar en un final més humiliant i indigne per a una política que aspirava a tot, fins i tot a la presidència del govern espanyol.