Joan Busquets Verge (Barcelona, 1928) és l’últim maqui català viu i continua batallant perquè se’l reconegui com a lluitador antifeixista. Va escriure cartes a Felipe González i, després, José Montilla, quan presidien respectivament el govern espanyol i la Generalitat. Mai va obtenir cap resposta. El 2010 es va tancar amb mig centenar de companys al Memorial Democràtic per reivindicar un reconeixement jurídic. Tampoc l’ha obtingut, però no es rendeix: ara demana una indemnització a l’estat espanyol d’un milió d’euros. Exiliat a França des de 1974, aquest dimarts ha anat a Barcelona per demanar aquest reconeixement.

És difícil seguir el rastre de tot el que va passar l'octubre de 1944, ara fa vuitanta anys, quan un grup de més de quatre mil homes armats va voler enderrocar Franco. Molts havien combatut durant la Guerra Civil, havien patit l'exili i després havien lluitat contra Hitler. D'altres eren molt joves i no tenien pràcticament experiència. A tots ells els havia convocat el partit comunista a França per formar un exèrcit sota les sigles de la Unió Nacional Espanyola. L'operació va rebre el nom de Reconquesta d'Espanya i l’objectiu era entrar per la Vall d’Aran per diferents punts, sobretot per Pont de Rei, que connecta amb França a través del riu Garona. 

L’havien condemnat a mort i fumava com un carreter. Tancat a la cel·la, desesperat, s’havia fabricat una pistola amb un grapat de molles de pa compactades i l’estava pintant amb betum negre. Per uns instants s’havia imaginat la fuga perfecta, que paralitzaria els guàrdies de la quarta galeria de la Model amb aquella arma falsa. Es refugiava sovint en la fantasia, i també en un sentit de l’humor que compartia, paret per paret, amb Manuel Sabaté, a qui havien endossat la pena màxima per ser germà de Quico Sabaté. En circumstàncies idèntiques, s’havien fet una promesa l'un a l'altre: quan els vinguessin a buscar per afusellar-los demanarien, com a última voluntat, un arròs amb llet. Així farien la guitza als carcellers, que se les haurien d’empescar per aconseguir una menja que no sabien cuinar.

L'escriptor Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969) té certa predilecció pels personatges solitaris que fugen cap endavant sense possibilitat de tornar enrere i cap a un destí que només pot ser la mort. Va publicar Serrallonga, l’últim bandoler (Proa, 2006) i el protagonista de la seva darrera novel·la, Li deien Caracremada (Empúries, 2024), és un altre llop solitari a qui van acabar matant: l'anarquista Ramon Vila Capdevila, més conegut com a Caracremada.

El 1939 va acabar la Guerra Civil, però no la resistència contra el règim franquista. Milers de republicans que havien passat la frontera van continuar combatent des de les muntanyes amb diferents incursions des de França. Havien lluitat a Espanya, també combatut amb la Resistència francesa contra Hitler i somiaven en derrocar Franco. Eren els maquis i la seva història encara està plena de llacunes. Sobretot per la repressió, que molt sovint acabava amb la mort o la deportació, el silenci posterior i el que va suposar la derrota. Aquesta lluita, però, no la van fer només homes. De fet, no hauria estat possible sense el paper cabdal de les dones, que tot just ara comença a sortir a la llum i a investigar-se. Moltes d’elles van fer d’enllaços, de correus i d’informants, però sobretot van organitzar la logística en cases de suport per a les rutes que es feien per les muntanyes des de França, i en alguns casos van empunyar les armes.

Aquesta és la història d’una gesta heroica amb rostre femení rescatada de l’oblit gairebé 80 anys més tard. I que acaba d’unir dues famílies que no sabien res l'una de l’altra a 600 km de distància. Tot va començar amb una trucada, en plena pandèmia, ja entrada la nit. A l’altra banda del telèfon hi havia l’octogenària Maria Sala, la filla petita de Cristina Zalba. Li preguntaven si coneixia un tal Antoni Figueras, un maqui que s’havia refugiat a la masia on va viure de petita, La Sala d’Oix, a l’Alta Garrotxa, el 1945. La Maria va quedar desconcertada. Era l’any del seu naixement. No en recordava res. “Deixa’m que ho consulti amb el meu germà”, va dir.

"M'he educat en el moviment guerriller i continuo lluitant, perquè no he vist culminar els valors democràtics que defenso ni s'ha explicat tota la història", diu Francisco Martínez, Quico, l'últim supervivent dels maquis. Nascut a Cabañas Raras (Lleó) el 1925, va començar a combatre contra Franco quan tenia 15 anys. Es va exiliar a França el 1952, després d'una dotzena d'anys amb els maquis. Va formar part del Partit Comunista i no va tornar a Espanya fins a la mort de Franco, el 1977. Van detenir i torturar el seu pare, les seves germanes, la seva mare. El Quico, des de la distància i a través de la pantalla, ha parlat aquest dijous al Born CCM del seu llibre Caminos de resistencia, acompanyat d'Alfons Cervera, autor de la novel·la Maquis; els artistes Francesc Torres i Joan Anton Serra Ollé, que tenen obres sobre els maquis a l'exposició Un altre fi. La resta. Art i antifranquisme del Born CCM, i la periodista Ritama Muñoz-Rojas.

Francisco Serrano Iranzo, conegut amb el sobrenom d’el Rubio, va decidir continuar la lluita armada després de la victòria de Franco. Ho va fer amb els maquis des de les muntanyes del Maestrat, els Ports i la Terra Alta i va ser un dels comandants de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i l'Aragó. Els últims anys va decidir emprendre un camí més solitari, tan sols acompanyat per l’enigmàtica maqui Teresa Pla Meseguer, la Pastora. La nit del 3 d’agost del 1954 tots dos van intentar segrestar la filla d’una família dels Reguers, i Serrano va morir d’un tret de bala. Més de 66 anys després, la seva filla, Lídia Serrano, que té 84 anys, podrà recuperar les restes del seu pare i fer realitat el seu somni d’enterrar-lo al poble de la família, a Castellote (Terol). La Lídia tenia 18 anys quan la Guàrdia Civil va dir-li que havien matat el seu pare, però no van autoritzar-la a recuperar-ne el cos. Fa temps va inscriure el seu nom al cens de desapareguts perquè el localitzessin, l’identifiquessin i el poguessin portar al cementiri de Castellote.

Obstinats guerrillers solitaris, els maquis van continuar una lluita que molts altres van deixar per prendre el camí de l’exili, la presó i el cementiri. Malvivien amagats als boscos o a les coves i acostumaven a tenir l’estómac buit. Recuperar la seva història no és fàcil perquè se n’ha perdut el rastre: molts van ser assassinats per la Guàrdia Civil i enterrats com a “desconeguts” fora dels murs dels cementiris sense cap mena de senyalització. A vegades, però, la insistència d’alguns historiadors i la persistència de les famílies fa que alguns emergeixin de l’oblit. És el cas de dos guerrillers separats per tan sols 30 centímetres i sepultats en un tros de terra sorrenc darrere una gran porta de fusta del cementiri de Castellar del Vallès. Tots dos van ser exhumats entre el 25 de juny i el 5 de juliol passats per la conselleria de Justícia, després duna petició del consistori de Castellar. Un d’ells podria ser l’italià Elio Ziglioli (Lovere, 1927 - Castellar del Vallès, 1949), que la família ha buscat durant més de setanta anys i que va ser assassinat el 4 d’octubre del 1949. De l’altre només en queda la fotografia que s’adjunta a l’acte de defunció, la data i l’hora de la mort (el 5 de juliol del 1949 a les 11.30 h) i l’edat aproximada: entre 35 i 39 anys.