Pot semblar que el combat pel respecte a la llibertat de pensament i d’expressió és més necessari que mai. I, tanmateix, vist amb perspectiva, ho ha estat sempre, de necessari, i és una lluita que no té final. Ho dic després de llegir Castellio contra Calví. Consciència contra violència, de Stefan Zweig. Més enllà de l’estil literari i de l’extraordinària documentació, m’ha impressionat la rabiosa actualitat d’aquesta obra. Publicada el 1936, enguany ha estat oportunament editada en català per La Segona Perifèria amb una traducció de Marc Jiménez Buzzi de molt bon llegir.

El preciós llibre de Stefan Zweig El món d’ahir. Memòries d’un europeu recorda i evoca, l’any 1941, quan el nazisme estava a punt de guanyar la guerra que havia provocat, com era de millor el món anterior a la Gran Guerra, al feixisme, als comunismes i al nazisme, quan hi havia fe en el progrés i en la humanitat. Comencem a pensar com Stefan Zweig? Ens han descol·locat tant les darreres setmanes com per sentir el vertigen que tot allò en què havíem cregut serà mal vist o, fins i tot, prohibit i perseguit?

Abans d'anar al tema d'aquest article, permetin-me una prèvia que comença amb un elogi rotund: la biografia de Josep Pla escrita per Xavier Pla, Un cor furtiu, és una de les obres més importants dels darrers anys tant per entendre la figura de l'escriptor com la cultura catalana en general. Queda escrit i rubricat. Han estat justament unes planes molt concretes d'aquest estudi biogràfic les que em van portar a llegir fa uns dies una obra de la qual només coneixia la versió catalana posterior inclosa al volum 9 de l'Obra Completa, molt reelaborada però igualment magnífica. Es tracta de Viaje en autobús, que Pla publica el 1942 en plena postguerra, per descomptat en castellà. Té quaranta-cinc anys. El mateix any es publica a Estocolm l'obra pòstuma –i també la més substancial– de l'escriptor austríac d'origen jueu Stefan Zweig. Per tancar el cercle, resulta que en aquell moment la quasi-esposa de Pla, Adi Enberg, es troba a Suècia, on passarà tota la Segona Guerra Mundial. Zweig s'havia suïcidat uns mesos abans al Brasil, el febrer del 1942, juntament amb la seva esposa Lotte. Ell tenia seixanta anys i ella trenta-quatre.

Quan es va anunciar que es publicaria Maria Antonieta, de Stefan Zweig, en català, em vaig posar molt contenta. Jo l'havia llegit en castellà feia deu o dotze anys, regal d'una amiga que el té com a llibre preferit, i m'havia entusiasmat. Zweig és un autor molt estimat a casa nostra, i l'hem pogut llegir molt en català, cosa que hem d'agrair al desaparegut Jaume Vallcorba, que va fer de Quaderns Crema una editorial de referència en la traducció de les seves obres. Ara, que ja se n'han alliberat els drets, també podem trobar l'autor austríac a moltes altres editorials, i és aprofitant aquesta avinentesa que l'editor de La segona perifèria, Miquel Adam, es va llançar a publicar la traducció, magnífica, que tenia feta Ramon Farrés de Maria Antonieta. L'aposta era arriscada, però també molt encertada: aquesta setmana, n'ha sortit al carrer la tercera edició.

Hi ha un fil de lògica argumental en la dèria del jutge de l’Audiència Nacional Manuel García-Castellón de considerar que la protesta del Tsunami al Prat va ser terrorisme. Si la manifestació davant d’Economia del 20 de setembre va ser sedició, si el referèndum de l’1 d’Octubre va ser un cop d’estat, si segons la vicepresidenta d’aleshores l’objecte de les actuacions policials mai van ser les persones sinó les urnes, i si als presos polítics els van acabar processant per rebel·lió, és lògic concloure que entre els milers de manifestants que van ocupar la terminal del Prat hi havia terroristes.

Aquesta setmana, la traducció catalana de la biografia de Stefan Zweig sobre Maria Antonieta ocupa el primer lloc dels llibres més venuts de no-ficció. Es tracta d'una sorpresa agradable que confirma el gran moment pel qual passa l'oferta de traduccions que, a més de permetre estar al dia als lectors catalans del que es publica ara arreu del món, també ofereix una mirada retrospectiva, cada cop més completa i diversa. Ara mateix hi ha editorials especialitzades en recuperar clàssics com Adesiara, Flâneur, Viena, Cal Carré, La Casa dels Clàssics, Quid Pro Quo i Ela Geminada, a les quals cal afegir-hi les incursions de Club Editor, Proa, Edicions de 1984, Lleonard Muntaner, Comanegra, L'Agulla Daurada, La Segona Perifèria, Karwan i Quaderns Crema.

L'espectacle que va fer néixer La Perla 29 és, en realitat, una novel·la breu. La companyia encapçalada per Oriol Broggi va emprendre el primer vol el 2002 des de la Sala Beckett, després que el director de l'espai, Toni Casares, els donés carta blanca per estrenar-se. "Ens van donar un trampolí i una casa on poder aprendre i fer moltes coses. No sabíem si arribaríem a cobrar ni si ens podríem dedicar a això. Però va anar molt bé", explica Broggi. La Perla 29 va sorgir com una companyia "on fer obres de teatre amb llibertat" i Broggi va trobar que Els ulls de l'etern germà de Stefan Zweig en reunia l'essència, així que van apropiar-se'l com a text fundacional. Des d'aleshores sempre els hi havia quedat l'espina de tornar-lo a escenificar i ara, coincidint amb les dues dècades de vida de la companyia, s'hi han animat. La nova versió de l'espectacle s'estrena el 8 de febrer a l'escenari de la Biblioteca de Catalunya i s'hi estarà sis setmanes.

"Abans de començar a treballar en l'edició de qualsevol llibre, cal posar-se en contacte amb l'autor, amb els seus hereus –si ja és mort– o amb l'agència que en gestiona els drets, sempre que no hagin prescrit", explica Jordi Raventós, de l'editorial Adesiara, que en els últims quinze anys ha construït un ambiciós catàleg de 200 llibres, un 70% dels quals estan lliures de drets. Què vol dir, aquesta expressió? Quan prescriuen els drets d'explotació de l'obra d'un autor, una editorial pot posar en circulació qualsevol llibre seu sense haver de negociar aquesta part dels costos amb ningú.

Sílvia Marsó (Barcelona, 1963) torna als nostres escenaris després de quatre anys, i per primera vegada parlarà en català. L’actriu produeix i protagonitza el musical 24 hores de la vida d’una dona, a partir de la novel·la de Stefan Zweig, que es podrà veure al Teatre Condal del 7 al 25 de novembre. Ha decidit arriscar-se a fer-ne una nova adaptació (de Roser Batalla) amb un nou repartiment (amb Germán Torres i Marc Parejo) després de les cent funcions en castellà entre el Teatro de la Abadía i la gira per Espanya. Marsó es posa en el paper d’una aristòcrata madura que embogeix per un home jove i haurà de prendre una decisió.

H i ha alguna cosa gairebé indesxifrable en la recepció històrica de les obres literàries i, sobretot, dels seus autors. Hi ha escriptors que, després d’aconseguir gran influència en el seu temps, desapareixen per un llarg període de l’escena pública, aparentment sense lectors, per reaparèixer amb força d’una manera una mica sorprenent. Per a mi el cas més destacat és el de Stefan Zweig.