Quan Liv Ullmann (Tòquio, 1938) va aterrar la setmana passada a Palma per rebre el premi Masters of Cinema de l’Atlàntida Mallorca Film Festival va tenir un fugaç moment de pànic. “I si els decebo? I si ja no em volen?” Aquesta inseguretat, diu, l’ha perseguit des de jove i a finals dels 70 va fer que renunciés a treballar a l’últim projecte que va preparar Hitchcock, The short night. “És una de les poques coses de les quals em penedeixo –assegura–. Per sort, al final no la va rodar i no he de veure una altra actriu fent el paper”. A Palma, òbviament, Ulmann no va decebre ningú, i va compartir records i reflexions sobre una extraordinària carrera com a actriu i directora que va començar amb un paper d’Anna Frank en una companyia menor. “Abans vaig fer les proves d’una escola d’art dramàtic –rememora–. Feia de Julieta i en prendre el verí vaig estar com un minut desmaiant-me. De sobte un del jurat va dir «Gràcies, Liv Ullmann» i em van engegar. Però va ser l’última vegada que em van rebutjar”.

La por a la mort i a la decadència quan s’arriba a una certa edat i l’art com a única forma d’afrontar-la inspiren la nova creació de la diva figuerenca Angélica Liddell, Dämon. El funeral de Bergman. També articulen una diatriba farcida d’admonicions adreçades a una entregada platea que en acabar aplaudeix amb afany el menyspreu i la reprimenda d’aquest impetuós i majestuós animal escènic i el seu irreverent ritual. Irreverent en forma i en fons. En imatges i en paraules.

Una noia de 16 anys es troba al llit amb un fotògraf que en té més de 40. Han passat tres minuts i ja no es pot fer enrere. Què ha passat i com aquest encontre marcarà la seva vida? Linn Ullmann (Oslo, 1966) reflexiona sobre un viatge que va fer a París, tota sola, quan tenia 16 anys a Noia, 1983 (Les Hores / Gatopardo). Han passat més de 40 anys i, a la novel·la, traduïda al català per Meritxell Salvany, l'escriptora noruega malda per recordar-ho tot. Quan la memòria se li resisteix, fa servir la imaginació per intentar trobar la veritat. La mateixa honestedat que destil·la el llibre la transmet l'escriptora en aquesta entrevista, que té lloc a la seva agència literària, a Oslo. Ullmann va passar la infància amb la seva mare, l'actriu Liv Ullmann, a Nova York, i molts estius a l'illa de Farö amb el seu pare, el cineasta Ingmar Bergman. Quan es va llicenciar en literatura va anar a viure a Noruega. Allà hi té el marit i els dos fills. El gran aviat estrenarà el seu primer llargmetratge. La petita després de l'estiu marxarà a estudiar literatura a Copenhaguen, cosa que l'entristeix una mica. A Ullmann li agrada passejar el gos, que ja té 15 anys. Diu que percep els seus estats d'ànim. Ullmann, que ha rebut diferents premis i ha vist com el cinema i el teatre adaptaven els seus llibres, s'encara amb coratge al seu passat. A les pàgines que escriu hi batega la passió per escriure, però també la lluita per reflotar.

Aquest 30 de juliol farà quinze anys del traspàs d'Ingmar Bergman. El cineasta va morir com va néixer, al pic de l'estiu. Una estació que il·lumina bona part de la seva filmografia, associada massa sovint només a les tenebres existencials i a la fredor nòrdica. Per al suec, els mesos de calor són el temps de la sensualitat, l'amor i la joia, el d'aquella flor de la vida que, efectivament, no trigarà a marcir-se.

Que el matrimoni no és un camí de roses ho han explicat moltes ficcions, però poques han arribat al nivell de detall de Secrets d’un matrimoni d’Ingmar Bergman, un referent de les desfetes conjugals. El director va estrenar la minisèrie –que després es convertiria en pel·lícula– l’any 1973 i va abocar en la ficció les seves experiències personals: la seva relació amb Liv Ullmann, que protagonitza la ficció, els seus matrimonis fallits amb Käbi Laretei i Gun Hagberg, i els problemes conjugals dels seus pares. Quaranta-vuit anys després de l’estrena d'aquella minisèrie, l’israelià Hagai Levi, responsable de la En terapia original, s’atreveix a refer la història del suec amb Jessica Chastain i Oscar Isaac en el paper d’un matrimoni que fa aigües. La minisèrie, que es va presentar al Festival de Venècia, s’estrena aquest dilluns a la HBO.

En un moment determinat de la seva carrera, Ingmar Bergman va tenir clar que el gran tema del seu cinema era ell mateix. No volia parlar de res més que no fos això. No en tenia cap dubte. Aquesta és una de les tesis fonamentals de Bergman, su gran año, el documental que s’ha estrenat aquesta setmana als cinemes. Celebrem aquesta gran notícia. Celebrem que continuïn estrenant-se documentals malgrat les condicions nefastes de producció, distribució i exhibició. Unes condicions que, sobretot a casa nostra, estan torpedinant la salut de la indústria audiovisual, gangrenant la creativitat, desballestant un dels motors essencials de pensament i d’esperit crític de què disposem.

Des del seu trasllat a la seu del Raval el 2012, la Filmoteca de Catalunya no havia perdut múscul en la seva capacitat d'atreure públic a les sales. Cada balanç d'espectadors era una constatació de l'èxit del model de programació impulsat per Esteve Riambau, director del centre. Però aquest divendres, en el balanç anual de la Filmoteca, la xifra d'assistència ha mostrat per primera vegada un descens important.

El Banc Nacional de Suècia ha posat en circulació aquest dijous un nova sèrie de bitllets de 20, 50, 200 i 1.000 corones que inclouen entre les seves efígies el cineasta Ingmar Bergman i l'escriptora infantil Astrid Lindgren. El màxim responsable de la institució financera, Stefan Ingves, va ser l'encarregat de fer la primera compra amb un dels nous bitllets, un de 200 corones, amb el qual va adquirir un llibre de Pippi Calcesllargues, personatge creat per Lindgren.

Erland Josephson va néixer a Estocolm l'any 1923. Paral·lelament a la direcció d