10 Aquests dies es compleixen els cinquanta anys de la mort de Franco, un dels moments més grisos en la història recent d’Espanya perquè, ben mirat, no deixa de ser trist que un dictador mori. No em malentenguin: no defenso la immortalitat dels dictadors, sinó el fet que cap d’ells hauria de morir sent dictador o, en tot cas, amb la seva mort hauria de desaparèixer la dictadura. Perquè a diferència de Hitler, Mussolini o les dictadures de Portugal o Grècia, Franco mai fou derrotat i, per això mateix, podem dir que morí invicte. 

]]> Acabava de fer quinze anys, el 20 de novembre del 75, quan els meus pares em van despertar per dir-me que aquell dia –i els posteriors– no hi hauria escola perquè s’havia mort en Franco. Aquest és, m'imagino que com per a la majoria dels escolars de l’època, el record més important d’aquell dia. Alegria perquè tindríem uns dies inesperats de festa. A partir d’aquí, tot se’m barreja i l’únic que puc fer és un inventari confús i incomplet del que va passar.

]]>