Un premi nou s’afegeix a la trajectòria de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), reconegut ja amb guardons com el Carles Riba, el Sant Jordi i els Jocs Florals de Barcelona, entre d’altres. Però en rebre el Josep Maria Llompart a millor obra de poesia en català per Sala Augusta, seguit de Llengua materna (Proa), que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) en el marc dels premis Cavall Verd, l’escriptor considera que és ell que s’afegeix a una llista d’autors que, diu, espera no desmerèixer. Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés i Antònia Vicens, entre d’altres, l’han rebut abans que ell. “Fa una il·lusió especial perquè qui et reconeix la feina són els teus col·legues, la gent amb qui comparteixes ofici”, confessa.

Va néixer un 22 de novembre de 1984, als vuit mesos de gestació, i, abans d’arribar a casa (que primer va ser Inca i, pocs anys després, Caimari) va haver d’estar gairebé un mes a la incubadora. La mare recorda aquells moments amb tristesa: “Als quatre o cinc dies vaig tornar a la feina per poder gaudir de la baixa de maternitat quan el nin fos a casa”, apunta. Va ser just abans de Nadal d’aquell any que la família va poder donar al fill la benvinguda com toca. El fill, que era tan petit que feia passar pena, és l’escriptor, poeta, traductor i col·laborador d’aquest setmanari, Jaume C. Pons Alorda. Ens en parla sa mare, Teresa Alorda, que sis anys després va tenir la segona filla: Glòria.

Pocs menorquins es prenen tant de broma a si mateixos com José Antonio Fortuny (Maó, 1972). Una malaltia degenerativa li impedeix des de ben jove fer la vida que voldria, la que la majoria tenim. La cadira de rodes és la seva presó necessària però, lluny d’enfonsar-se, tira d’ironia per superar les limitacions. “Som com la mòmia de Tutankamon o un titella, però sense que ningú em fiqui la mà per davall”, riu. Malgrat l’atròfia muscular espinal que pateix, ha entrenat equips de bàsquet i s’ha posat a escriure. Ja té tres llibres al mercat i prou experiència per denunciar les males polítiques socials cap a les persones dependents.

Gerard Guix (Vic, 1975) és escriptor i dramaturg. Va guanyar el premi Joaquim Ruyra 2022 amb la novel·la juvenil Un far a la fi del món. Ara ha publicat la segona part, Més enllà de la fi del món.

Va viure a Tona fins a cinquè de primària i a sisè es van traslladar a Vic. “Anava al Sagrat Cor. Era bon estudiant, bon nen. De més gran, a l'institut, no tant, perquè m’avorria”. Va fer formació professional a l’Institut de Vic. “Electricitat i electrònica, perquè els pares van dir que havia d’estudiar alguna cosa fins que pogués anar a Barcelona a fer imatge i so, que era el que jo volia”. I després de l’escola? “A Tona vaig fer futbol, però no m'agradava gens. A Vic, informàtica, amb aquells ordinadors gegants... Però no recordo gaires extraescolars”.

]]>

Intel·ligència artificial, filosofia, William Blake i fragments de la vida quotidiana coincideixen a La nueva poetría (Ediciones Liliputienses), el darrer llibre de Javier Bê (F. Javier Barrera). Nascut a Sant Sebastià i mallorquí d’adopció, costa restringir la definició de l’autor com a poeta o com a artista visual, perquè la seva obra trepitja la fina línia entre ambdues disciplines. En aquest sentit, afirma que aquest nou llibre és “una passa més en un llarg camí a la recerca d’una veu pròpia i contemporània”.

]]> Ben probablement ja no és així, però una de les motivacions bàsiques de fer-se escriptor era poder conèixer altres escriptors, freqüentar, encara que fos només un poc, la companyia d’aquells a qui s’admirava, els que havien obert camí i dels quals es podia aprendre tot. La pèrdua de Guillem Frontera, per a algú de la meva generació, significa més del que es podria resumir en un article: era d’aquells escriptors als quals hom volia agradar, perquè sabia que en ell hi havia tant el rigor com la generositat, tant l’esperit mordaç que guiarà com la comprensió del company de brega que sap el pa que s’hi dona. No és un escriptor que busqués, en cap cas, posar-se sota el focus: va ser massa independent, lliure i feliç –almenys en aparença– per estressar-se per res que no fos la seva obra, i també això semblava preocupar-lo ben poc. 

]]>

Era l’any 1994 quan Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) realitzà “un d’aquells somnis que se suposa que no s’han de complir”, com ell mateix diu. Tenia vint-i-un anys i va veure publicat el seu primer llibre, un poemari titulat Rafel on s’enfrontava a la mort del seu amic Rafel Montserrat Adrover, que havia succeït de manera sobtada quan tots dos eren encara adolescents. Trenta anys després, l’editorial Lleonard Muntaner en publica una reedició que convida a tornar als inicis de la trajectòria de qui ha esdevingut un referent de les lletres catalanes. Per aquest llibre de poemes, l’escriptor i també articulista de l’ARA Balears havia rebut el premi Salvador Espriu per a joves poetes. Encara ara es mostra agraït per la bona acollida que va tenir el seu debut.

]]>

Llegint la teva novel·la he pensat que totes les històries de pares i fills s'assemblen. De fet, totes són la mateixa: un pare veu com un fill s'allunya, punt final. Potser la paternitat consisteix en inventar vincles malgrat l'allunyament.

]]>

Els meus fills m'escolten més ara que quan eren petits. No vol dir que em facin cas, esclar, però mantenen una actitud oberta i educada. Quan eren petits es rebel·laven i ens portaven la contrària. Suposo que era la manera com se’ls conformava la personalitat, però recordo haver perdut els estreps més d’una vegada, cosa que a mi rarament em passa en societat. Tampoc en la intimitat. Els conflictes amb els fills petits em posaven la paciència al límit.

]]>

L’escriptor i policia científic dels Mossos d’Esquadra Marc Pastor em rep a casa seva, a Sant Andreu. En aquest barri de Barcelona ha format una família juntament amb l’Eva Narvaez, que és treballadora social, el seu fill Lando, que ha acabat cinquè de primària, i el Doctor, un gos petitó d’edat avançada. Però han voltat força. "Jo soc de Sant Andreu de tota la vida, però l’Eva i jo vam viure deu anys a Nou Barris, per qüestions econòmiques. I el 2014 vam anar a Madagascar a buscar el Lando".

]]>

La novel·la basada en fets històrics és un format que li és conegut. Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) assegura que el motiva intentar entendre uns fets i uns punts de vista, però també confessa que és la porta d’un gènere que tanca, potser temporalment, amb la història que acaba de publicar. El Federal (Editorial Proa) és una immersió al voltant del Foc de la Bisbal, l’aixecament, el 6 d’octubre de 1869, de 3.000 homes que volien posar fi a la monarquia absoluta i fer d’Espanya una república federal. El que mira l’escriptor, en tot cas, és un passat que ajuda a veure el present.

]]>

“Poble que sempre ha adorat / els herois que venen fum. / Poble que enyora una llum / que fa temps que ha regalat”. Amb aquests versos acaba Tretzè treball d’Hèracles: la pilota de la Gimnèsia, de Miquel Àngel Adrover. El seu és un dels set textos que conformen el llibre Escriure la Serra. Mirades contemporànies sobre un territori. Es tracta d’un projecte editat per Tramuntana XXI i fet amb la col·laboració de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la Fundació Mallorca Literària i el Pen Català. S’hi ajunten les visions de set autors envers un territori associat tradicionalment a una sèrie de mites literaris i artístics que han esdevingut ja clàssics. La idea dels seus impulsors era, precisament, renovar-los amb la mirada d’escriptors contemporanis. El llibre es presentarà dijous, dia 16 de novembre, en un acte a Raixa, durant el qual es lliurarà un exemplar als assistents.

]]>

Quan va acabar d’escriure Curar la piel, ensayo en torno al tatuaje, el llibre amb què ha aconseguit el Premi Anagrama d’Assaig, Josep Maria Nadal Suau (Palma, 1980) duia 20 tatuatges al cos. Una vegada que el llibre ha sortit publicat, però, en du 21. El darrer és una oreneta que du sobre la mà esquerra, el primer tatuatge que s’ha fet a un lloc que no pot ser amagat. Fer-se un tatuatge sempre visible li feia “respecte i il·lusió”, dos conceptes que poden definir, també, la relació que Nadal Suau sembla tenir amb el premi que ha rebut i amb els temes que tracta l’obra que l’han duit a rebre’l. Perquè més que sobre tatuatges, Curar la piel és un llibre sobre el temps i com ens hi relacionam. 

]]>

Les dones que, al segle XIX i bona part del XX, gosaren afegir-se a una activitat copada pels homes, la d’escriure i publicar, sovint foren objecte de prejudicis i desqualificacions. És el cas de Manuela de los Herreros, de qui, segons cita la professora Carme Vidal, el 1869 el misogin Joaquín Asensio afirmava que “encara que fos una dona sàvia, segurament tindria la llar abandonada”. Ho recordam perquè aquest dilluns, dia 16 d’octubre, és el Dia de la dona escriptora.

]]>

D’entre els centenars d’obres de creació literària que han arribat a les llibreries darrerament, n’hi ha un bon grapat de signades per autors de les Illes. I és un grapat ben divers. S’hi poden trobar des de debuts fins a reedicions revisades passant per poemaris guardonats i novel·les amb un fort component autobiogràfic. Totes serveixen per confirmar el bon moment que viu la literatura feta a les Balears, que no només floreix per primavera al voltant de Sant Jordi, sinó també a la tardor. Aquesta viu tota una eclosió. Però què significa cadascun d’aquests llibres per als seus autors?

]]>

Després de tota una vida com a poeta, tot i que amb un parell d’incursions al món de la narrativa amb els llibres de contes Susannes o Quan els avions cauen, entre d’altres, Miquel Bezares (Llucmajor, 1968) ha publicat enguany la seva primera novel·la, Cleveland (AdiA Edicions). Es tracta d’una novel·la que ha batiat així per la sonoritat del nom, ja que “no en sabia res, d’aquest lloc, només sabia que la paraula em sonava a clivella, a clivell, a ferida”. N’hi ha moltes, de ferides, a les cuirasses dels diferents personatges que es donen cita al bar Ohio, centre neuràlgic de la història, com hi ha traces evidents de la curiositat i l’entusiasme amb què Bezares entén la literatura.

]]>

Escrivia i parlava amb claredat i vehemència de tot allò en què creia. Tenia un gran sentit de l'humor i feia servir l'arma de la provocació per a les seves lluites. La veu d'Antoni Serra s'ha apagat aquest dissabte a 87 anys. Creia en el poder transformador de la cultura, creia en les llibertats i en els drets humans, i perquè hi creia i era observador, també manifestava sovint el seu desencís i en feia una dura crítica. Des dels anys 60 del segle XX que va començar el seu activisme contra la dictadura franquista i en defensa de la cultura catalana, i per això va ser represaliat, mai no va deixar de reivindicar la unitat dels Països Catalans i el dret a decidir de les persones i dels pobles. Ho va fer des de l'activisme, des de la vintena llarga de llibres que deixa editats i especialment des dels articles que publicava regularment, i fins a les darreres setmanes de la seva vida, al diari Última Hora. El comiat d'Antoni Serra serà aquest dilluns, 13 de març, de 17 h a 20 h al cementeri de Bon Sosec.

]]>

Confessa que és la novel·la “més complexa” que ha escrit fins ara. Sebastià Portell (ses Salines, 1992) aquesta setmana ha vist publicada la seva tercera obra de ficció, Les altures (Empúries), després d’El dia que va morir David Bowie i d’Ariel i els cossos. Partint de la figura i l’obra de l’artista català Ismael Smith (Barcelona, 1886-Nova York, 1972), no només s’endinsa en les tensions d’un personatge que va conèixer el cim i l’infern, sinó que fa un retrat molt ampli –de Nova York a Barcelona, passant per París– dels convencionalismes socials que es troben arreu.

]]>

José María Sánchez (1992) ha viscut una vida marcada per la perseverança, la lluita contra les adversitats i la constància. L'epilèpsia el va convertir en un jove tímid i amb poca autoestima que, a poc a poc, va quedar sumit en una depressió. Aquesta manca de confiança en si mateix el va fer abandonar el Batxillerat i començar un curs de Formació Professional d'auxiliar d'infermeria que li va canviar la vida. Tot i que assumí que aquell no era el seu futur laboral, ni els seus estudis, l'experiència que va viure aquell curs va canviar-li la percepció que tenia de si mateix i tornà a lluitar per allò que havia abandonat per por. Un any després acabà el Batxillerat i, després, es va graduar en Periodisme. Després de tot aquest procés, decidí que allò que volia fer era escriure i, en poc temps, va aconseguir publicar el seu primer llibre, Despertar. La novel·la és autobiogràfica i l'autor narra les experiències que va viure durant el seu pitjor moment, en què l'epilèpsia i la depressió marcaren la seva vida i canviaren, momentàniament, el seu futur i els seus somnis.

]]>