Una vegada, fa anys, vaig llançar a terra el llibre que llegia, amb una ràbia poc habitual en mi. Era tan dolent, que em vaig enfadar. No era el primer llibre dolent que llegia, és clar, però, per algun motiu, aquest em va irritar especialment. Havia guanyat un premi, se’n parlava, i em va poder la indignació. Me n’he recordat després de llegir el pròleg de Plantes d’interior, de Borja Bagunyà, que acaba de reeditar Empúries. Aclareixo de seguida que aquest no només no l’he llançat a terra, sinó que m’està agradant molt. Per què hi he pensat, doncs?