La Neus Bonet i el Quim Monzó han començat a plegar aquest diumenge. L’una es jubila de la ràdio i l’altre ha anunciat que deixa d’escriure articles en premsa. Encara puc sentir la Neus recargolant-se de riure amb la secció que li feien el Monzó i el Pàmies a la tarda de Catalunya Ràdio. Anunciaven un tema però no el feien avançar més enllà del plantejament, a base d’obrir un arbre de subtemes, que al seu torn es subdividien en tot de derivades inesperades. Amb personalitats molt diferents, tots tres són del tipus de professionals complidors, amb un sentit de l’humor irònic tan allunyat del graciosisme que ara es porta.

Els contes breus han anat de boca en boca des que els humans es comuniquen entre si. El conte literari i el seu germà petit, el microconte, tal com els entenem avui, s’estableixen els segles XIX i XX però tenen múltiples avantpassats. Des de les faules d’animals de Grècia i Roma en què els més desvalguts sempre surten malparats i que, sense pretensions d’alta cultura, van aconseguir els seus propis clàssics, fins a les vides de sants i màrtirs, passant pels irreverents epigrames del poeta romà d’origen hispà Marcial. Els textos breus de Marcial –La Magrana en va fer un recull sota el títol d'Epigrames– van tenir un gran èxit a l’antiga Roma: els seus llibres es podien comprar a Viena i a Britània. La llista dels besavis i rebesàvies del conte modern és molt més llarga: sàtires de tota mena, fins i tot jurídiques, com el Testamentum Porcelli, Les mil i una nits, Calila e Dimna... Però arribats al segle XX és difícil discernir què és un relat o un conte breu i un microrelat. Tots poden tenir la mínima quantitat d'elements possibles i comparteixen el fet que no han de pretendre anunciar veritats universals ni informar. Tenen presentació, nus i desenllaç. Ara bé, els estudiosos no es poden d'acord a l'hora de plantejar l'extensió màxima d'un microrelat. Sigui com sigui, és difícil explicar l'un sense l'altre, perquè la valoració de la brevetat va lligada al conte modern.

L'escriptor, poeta i traductor Feliu Formosa recordava avui dissabte, en l'acte dels 50 anys del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un altre autor de Sabadell, Joan Oliver (Pere Quart), que també va ser guardonat amb el Premi d'Honor el 1970. Oliver mai va claudicar i, als homenatges i premis, acostumava a llançar crítiques ferotges contra els que s'acomodaven. Fins i tot va ser combatiu quan va rebre el Premi d'Honor, sobretot, contra els seus creditors (alguns presents aquell dia del 1970). "Oliver no va creure mai en la Transició, quan ja era a punt de morir em va dir: «Ja veureu el que us espera als que us quedeu»", ha dit Formosa, que cada dia es concentra als cinemes Kursal d'Igualada per reivindicar l'alliberament dels presos polítics amb 'El cant dels ocells'.

L’expectativa era elevada, després del discurs inaugural de la Fira de Frankfurt i aquella insuperable “polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica”. Però Quim Monzó va fer honor al seu enginy i la seva habilitat narrativa en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i va atrapar els espectadors que omplien el Palau de la Música per portar-los fins al seu primer contacte amb la literatura i l’escriptura, quan era adolescent. Tot va començar en un bibliobús de la Diputació que feia parada a la plaça de Sants, recordava. “No soc un marginat, ni un ressentit, però no em vaig criar a les sales de l’Ateneu Barcelonès -deia-. A casa l’oferta de lectura que hi havia era mínima: quatre llibres, un diccionari i un manual d’instal·lacions elèctriques per no haver de pagar un electricista”. Així que gràcies als llibres que agafava prestats, els que aconseguia al Mercat de Sant Antoni i els que robava, com qui roba cremes al supermercat, va deixar anar, el Monzó adolescent va començar a escriure “perquè odiava el règim claustrofòbic” en què vivia. També detestava una mare “dèspota” que no va entendre fins molts anys després. “Posava per escrit la basca que em provocava el que m’envoltava -deia-. Escriure em reconfortava. I m’hi vaig acostumar: a la basca, al món i a escriure”.

"'Monzó. Com triomfar a la vida' no és un àlbum, ni un catàleg, ni un llibre il·lustrat: ha estat concebut com un experiment de crítica literària. Aspira a desplegar els diferents aspectes de l'obra de Quim Monzó des de diverses perspectives", explica Julià Guillamon, editor del llibre i comissari de l'exposició sobre Monzó que es va poder veure a l'Arts Santa Mònica.

Pot semblar estrany que el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes convoqui un centenar de persones a la llibreria La Calders de Sant Antoni i no dediqui ni un sol minut a parlar de la seva literatura. Però tractant-se de Quim Monzó tot s’hi val: és un personatge que sempre ha sabut capgirar les expectatives amb un sentit de l’humor hàbil i sorrut. Des que al març Òmnium Cultural va anunciar que l’autor barceloní rebria el guardó -el lliurament serà el 4 de juny- les úniques activitats monzonianes habituals han estat els articles diaris i la negativa sistemàtica a concedir entrevistes (les excepcions es poden comptar amb els dits).

El premi d’Honor de les Lletres Catalanes d'enguany, Quim Monzó, només signa una hora i se’n torna "al cau" a escriure. Porta una camisa llampant i sembla de bon humor, però abans de començar ja està tip de respondre a les mateixes preguntes de cada any quan li acosten els micros: "¿Com veus la jornada? ¿Què penses quan veus les cues? –es pregunta a ell mateix, i s'autorespon amb la tòpica formalitat de tràmit: la meteorologia, la trobada amb el lector...–. Penso quantes vegades m’han fet aquestes preguntes després de 50 Sant Jordis, a uns 20 o 30 periodistes per any... i penso que la tradició continua", es queixa. "El problema de fer-se gran és que hi ha poques coses que et sorprenguin”, em confessa després. "El primer any et fa gràcia i acabes a les tres de la nit borratxo, el primer lustre també, la primera dècada també...", però ell carrega cinc dècades.

Resum de la setmana: lectors que ja no llegeixen demanen a l’escriptor guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que escrigui. Li escriuen tuits, els lectors que no llegeixen a l’escriptor que no escriu, amb el propòsit, precisament, d’animar-lo a escriure.

“Tinc una relació estranya i personal amb els premis. Els que donen les editorials no me’ls crec, perquè els membres dels jurats firmen allò que ha decidit una instància superior. Els honorífics són una altra cosa, però no deixen de ser qüestió de gustos. Imaginem que el premi Nobel de literatura l’ha guanyat un tal John Motherfucker. Molt bé, se’l mereix, però és que el podria haver guanyat Sarah Smith, perquè també és molt bona, o Duga Duganda”. Quim Monzó acaba de rebre el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat anualment per Òmnium Cultural i amb una dotació de 20.000 euros, i ahir no va poder evitar desmuntar els tòpics sobre com s’hauria de sentir després de saber que mereixia un dels guardons a la trajectòria més importants del país. No només per la reflexió sobre el sistema de premis: també per l’excepcionalitat de l’actual edició. “Per primera vegada en els 50 anys d’història, el president d’Òmnium Cultural no ha pogut trucar al premiat per comunicar-li que guanyava. Per una simple raó: és a la presó -va dir-. Em sembla escandalós el que fa la injustícia espanyola amb la gent i em sorprèn l’absoluta complaença amb què responen mitjans suposadament crítics. Quan vaig rebre les paraules de Jordi Cuixart des de Soto del Real vaig començar un esborrany de carta d’agraïment, però per primer cop no sé com continuar”.

Al llarg de la jornada d'avui han estat moltíssimes les mostres de rebuig cap als fets que estan tenint lloc en tot el territori català coincidint amb el referèndum de l'1 d'octubre.

L’allau de novetats del primer trimestre de l’any ha confirmat que el sector editorial es recupera i torna a pitjar l’accelerador. Després de reduir la productivitat durant l’últim lustre, les grans editorials tornen a apostar fort per valors de la casa, com ha passat amb Jaume Cabré, Empar Moliner, Xavier Bosch i Sílvia Soler a Grup 62 o Albert Espinosa, Javier Cercas i Stephenie Meyer -que va vendre més de 100 milions de la saga vampírica Crepuscle - a Penguin Random House.

L’arcàngel Gabriel visita la casa de Maria, “neta i ben portada, i amb testos de geranis al llarg de l’atri de columnes”. Li diu que tindrà un fill que anomenarà Jesús i s’esfuma. El dia 25 de desembre, Maria dóna a llum un “nen preciós, saludable i ploraner”, i mentre Josep l’agafa en braços, la seva dona li torna a reclamar l’atenció: està naixent un segon nen! El pare i la mare no saben què fer, en un primer moment, perquè l’arcàngel els havia promès una criatura. Després de decidir que un dels nens es dirà Jesús Maria i l’altre Jesús Josep, apareixen els tres Reis Mags. ¿Tots dos nens són fills de Déu? Aquesta és la irreverent pregunta que Quim Monzó es feia a Nadal blanc, inclòs a Tres Nadals (Quaderns Crema, 2003), a través d’un nen, l’Alejandro, que construïa un pessebre diferent -amb dos nens Jesús- abans d’anar-ho a explicar al seu pare.

La mort de Jaume Vallcorba ha sacsejat el món de la cultura catalana. Diversos escriptors i editors ja han mostrat el condol públicament:

El perquè de tot plegat és, vint anys després de la seva publicació, un dels llibres més coneguts de Quim Monzó. Traduït fins ara a l'italià (Marcos & Marcos) i a l'hongarès (Patak Könivek), el recull de contes apareix ara en búlgar, pocs mesos abans que sigui publicada la traducció anglesa de Mil cretins a l'anglès i de La magnitud de la tragèdia al grec i al macedoni.

p { margin-bottom: 0.21cm; } El dia 28 de gener, Ventura Pons estrena la seva darrera pel·lícula, la 22a de la seva filmografia. Mil cretins és l'adaptació d'una obra homònima del contista català Quim Monzó. Com molts recordareu, no és la primera vegada que trobem aquest tàndem a la gran pantalla. L'any 1995, Pons va adaptar els contes d'El perquè de tot plegat –un dels llibres més coneguts de Monzó– en una pel·lícula que duia el mateix nom. I, si ens remuntem encara més enrere, cap als anys de teatre de Pons, trobem una posada en escena de l'obra de Harvey Fierstein Torch song trilogy, traduïda per Monzó amb el títol de Tres boleros.