"Et porto unes mugroneres perquè amb aquests mugrons que tens no podràs donar bé el pit"; "Si no pots donar el pit no passa res, li portem un biberó"; "La teva llet no l’està alimentant prou, et portem suplements de llet artificial". Aquestes són algunes de les frases que més sent la dona quan està intentant alletar. El que se suposa que ha de ser un moment de calma per poder esbrinar com alimentar amb el propi cos el seu nadó es converteix en un anar i venir de persones que opinen amb la intenció d’ajudar però, al final, sense aturar-se a escoltar i saber què és el que la mare necessita.

Mai hauria dit que la Guàrdia Urbana em perdonaria una multa de trànsit. Però aquella tarda del 10 d’agost em devien veure amb una cara tan desencaixada que l’agent no va tenir cap altra sortida que quadrar-se, dir "passi, passi" i fins i tot tallar el trànsit perquè pogués entrar com un llamp al pàrquing de la Quirón. L’Anna havia trencat aigües mentre jo era al gimnàs. Vaig sortir fent un esprint que ni Usain Bolt en les seves bones èpoques i vam arribar a l’hospital al cap de pocs minuts.

Nova polèmica de Nestlé relacionada amb l'alimentació infantil. Cinquanta anys després que s'iniciés el boicot contra el gegant suís per les seves agressives campanyes contra la llet materna –i favorables a la de fórmula– als països menys desenvolupats, un estudi demostra ara que la companyia inclou alts nivells de sucre en cereals i llet en pols que ven als països pobres. Una pràctica que no aplica a Europa i que, tal com denuncien diversos experts a l'informe, afavoreix l'addicció als dolços i contravé les directrius de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) per prevenir l'obesitat i altres malalties cròniques.

Cada cert temps, els nadons necessiten augmentar la producció de llet perquè els seus requeriments nutricionals s’incrementen a mesura que van creixent, segons explica la llevadora Laia Casadevall al seu nou llibre Maternidad consciente (Editorial Vergara). Això comporta més demanda de succió que ocasiona certa irritabilitat al pit, la qual cosa s’anomena crisi de lactància o brot de creixement. L’autora apunta que la demanda augmenta “durant tot el dia, la criatura està més irritable i demandant de pit, tant de dia com de nit”. Tot i això, sabent que les mares lactants fan el pic més elevat de prolactina (l’hormona encarregada de la producció) a la nit, durant les crisis de lactància “és normal que el nadó també ens demandi més durant la nit”. La primera crisi arriba entre les dues i tres setmanes de vida. El nadó vol estar-se al pit sempre, tot i regurgitar.

Al tornar a la feina després de ser mare o bé quan s’inicia l’alimentació complementària, si encara es fa lactància materna acostuma a haver-hi dos moments que tenen el pit com a aliat, la nit i l’hora de la migdiada, quan els nadons necessiten la succió afectiva per relaxar-se. Si ens plantegem deslletar en aquests dos moments, cal tenir en compte, tal com apunta l'assessora de lactància IBCLC Alba Padró, que desvincular la teta de la son en infants menors d’un any “és molt complicat”. Ho és, continua, “perquè la succió aporta molt plaer i molta calma”. Abans d’aquesta edat, subratlla la també cofundadora de LactApp, “gran part de l'alimentació és nocturna”. En el cas de la migdiada pot ser més senzill, en tant que “la majoria, durant el dia, dormen en altres llocs i amb altres persones, bé sigui a l’escola infantil, amb els avis o amb un cuidador o cuidadora”, puntualitza Padró.

Fa dues setmanes, la cantant Beth publicava en el seu Instagram que el seu nadó de dos mesos dorm set hores seguides. Això, però, no era cap excepció, ja que, segons explicava, amb els seus dos fills grans va viure exactament el mateix. Deia que no ho explicava per generar "enveja ni ràbia", sinó per mostrar que aquesta altra realitat "també existeix". El seu perfil es va omplir de seguida amb comentaris d’altres mares reconeixent que a elles també els hi passa, però que no gosaven compartir-ho per no generar "mal rotllo" amb altres pares.

"La lactància ha de partir del desig inicial de voler-la fer. És la teva lactància i la teva decisió com a dona", diu Hortènsia Vallverdú, pediatra al CAP Horta (Barcelona), consultora de lactància (IBLC) i acompanyant de grups de suport a la lactància materna. Amb ella resolem els deu dubtes de lactància més freqüents, coincidint amb la Setmana Europea de la Lactància Materna.

Parlem de síndrome de mort sobtada sempre que hi ha una mort de forma inesperada en persones prèviament i aparent sanes o bé que desconeixien patir alguna malaltia. Si ens referim específicament a les dels lactants, són aquelles morts que es donen entre el primer mes i els dos anys de vida. Els estudis determinen que als països occidentals la prevalença de la mort sobtada és de cinc casos per cada 100.000 nadons nascuts vius.

Després de disseccionar la hiperpaternitat, la periodista Eva Millet s'endinsa ara en el seu nou assaig, Madres mamíferas (Plataforma Editorial), en la mal anomenada criança amb aferrament (o també dita criança natural o respectuosa) per explicar els seus orígens i critica la pressió addicional que assegura que suposa per a les mares. L'entrevistem quan el llibre ja fa uns mesos que està al mercat i explica que, malgrat que li preocupava que la “linxessin” per qüestionar el que ara és, diu,“el discurs únic”, la rebuda ha sigut positiva. "A mesura que avançava en la documentació pensava que era un llibre que s'havia d'escriure perquè no hi ha cap llibre crític o dissident amb aquesta criança", explica.

“Vaig començar a gaudir de la maternitat quan vaig deixar de donar el pit”. Així de contundent s'expressa l'Anna Viladot, mare de tres fills. Entre un 5 i un 6% de les dones decideixen no donar el pit després de parir, segons dades de l’Associació Catalana de Llevadores, a les quals se sumen les que abandonen perquè no els ha satisfet o no els ha funcionat la lactància materna. Sovint, les que decideixen no donar el pit ni fer la primera presa són mares que han tingut una mala experiència amb el primer fill i no la volen repetir. És el cas de l’Anna. La seva filla tenia només vint dies, però no s’engreixava i malgrat que va provar de treure’s llet, no se n'acabava de sortir. Ho va passar malament perquè sabia que la lactància materna era el millor per al seu nadó i, més que jutjada, creu que es va sentir “autojutjada”. Amb el temps reconeix que potser no va tenir “la paciència que es necessita” ni tampoc l’acompanyament necessari a l’hospital, tampoc per mantenir una lactància mixta. Quan la nena va començar a prendre biberons va començar a créixer i ho va acabar deixant. Tot i això, quan va tenir la segona filla ho va tornar a provar, però s'hi va estar una setmana perquè no volia repetir els records que tenia de la primera lactància. I va ser en el tercer part que va decidir, directament, prendre’s la medicació per inhibir la pujada de la llet i fer lactància artificial des d’un inici.

Quan als cinc mesos de vida del seu primer fill, la Mireia Serra va passar a fer lactància amb biberó no només es va sentir "jutjada" sinó que es va adonar que a les xarxes no hi havia gaires referents ni tampoc imatges de dones donant feliçment el biberó als seus fills, com sí que n'hi ha de dones donant el pit. I així va néixer l'etiqueta #totesleslactanciesmolen per visualitzar "tota mena de lactàncies". "El que es veu sovint a les xarxes són lactàncies i maternitats molt ideals i boniques, i quan una fotògrafa a qui havia contactat per fer unes fotos em va explicar que a les mares que fan biberó els fa vergonya treure’l a les fotos va ser quan vaig decidir llançar l’etiqueta perquè mares amb diferents relats de lactància els poguessin compartir", explica Serra.

El primer cop que em vaig posar la meva filla al pit vaig notar que alguna cosa no rutllava. No succionava com recordava que ho feien els seus germans, que es van enganxar al pit sense problemes. Vaig avisar les infermeres. "Té la boca petita, ves-li obrint". Amb aquesta frase van despatxar el meu neguit i 24 hores després d’haver parit per cesària urgent i amb la lactància lluny d’estar establerta em van enviar a casa. En ple confinament i amb el covid campant pels hospitals, hi havia pressa per donar altes. A casa, la situació no va fer més que empitjorar. Aquest dolor és normal? Notava com em clavava les genives i més que succionar, semblava mossegar el pit. Em vaig sorprendre a mi mateixa prement les dents i encongint l’esquena cada cop que m’acostava la nena al mugró. En pocs dies, ja havien aparegut les temudes clivelles. Evidentment, aquesta no era la lactància que jo recordava.

El deslletament és un procés pel qual tothom que hagi alletat haurà de passar i que no sempre és fàcil. En funció de quan, com i per què es necessita el deslletament es podria fer més o menys gradual. Cris Moe (@maretameva a Instagram), mare de tres fills i experta en maternitat i criança, diu que la mare pot ser flexible però no hauria de sobrepassar els seus propis límits. “A vegades arriba un moment en la lactància, quan el nadó es va fent gran, que les necessitats de la mare de posar un límit físic pesen més que les del nadó de seguir mamant. No podem esperar que el nadó ho entengui o ho accepti de bon grat, i el més probable és que ens ho faci saber mitjançant el plor”. Hi ha moltes mares que tenen por al plor del seu fill, però Moe ens recorda que s’ha de poder diferenciar els tipus de plor i el seu significat per poder acompanyar-los. Per seguir endavant sense por, culpa i neguit és bàsic entendre que deslletant no es desatenen les necessitats de la criatura sinó que es canvia la manera d’atendre-les.

És pràcticament indissociable la imatge d'un nadó i la llet, i si bé és un aliment imprescindible per a les criatures per la seva aportació en calci, proteïnes i vitamines, cal anar amb compte amb les quantitats diàries que se subministren.

Quan et fas el test d’embaràs i veus el positiu, o fins i tot molt abans, comences a fantasiar amb la idea de ser mare, formar una família, dormir plàcidament al costat de la teva criatura i passejar amb el cotxet amunt i avall feliç de la vida. El meu primer postpart va dinamitar del tot aquella idea de maternitat idíl·lica que m’havia imaginat! I encara sort! La maternitat és pura revolució i m’encanta! El meu primer embaràs va ser plaent, i mentre creixia una personeta dins meu, em vaig dedicar a fer un màster sobre com parir de forma natural, preparar-nos per fer el que el nostre cos ja fa de forma natural. És surrealista, cada cop que ho penso m’indigno. La qüestió és que vaig poder complir les meves expectatives i vaig parir com volia. La clatellada va venir just després, uns segons després de parir començava la revolució més bèstia de la meva vida, la meva primera lactància. I va arrencar no precisament amb una criatura feliçment enganxada al pit, sinó amb una llevadora esverada encastant-me el nen al pit, amb una mare plena d’inseguretats i amb la primera ferida als mugrons. I jo allà, aguantant!

L’Albert Guardia i l’Elisabet Lleyda van ser pares de l’Èric fa poc més de tres mesos. Per a ell, la paternitat era una de les experiències a les quals tenia clar que no volia renunciar i reconeix que no l'havia idealitzat. “Amb la Bet n'havíem parlat molts cops i crec que teníem unes expectatives força realistes”, admet. A més, comptava amb maternitats pròximes, com la de les seves germanes i la d’algunes amistats.

Es coneix amb el nom d'agitació per alletament el rebuig inconscient i visceral que una mare que alleta pot sentir cap a la seva criatura. Es tracta d'un impuls incontrolable que ve acompanyat de culpa i vergonya. "I és un sentiment tan lleig i desagradable que ningú no en parla, perquè ¿qui és capaç de dir en veu alta que hi ha moments en què desitjaria que la seva criatura desaparegués o que algú se l'emportés del seu costat, i que quan demana el pit i es posa a mamar té ganes d'empènyer-la perquè no estigui a prop seu?", escriu Alba Padró, autora del llibre Som la llet (Rosa dels Vents). Aquesta experta en lactància materna prefereix parlar directament de "rebuig" en lloc de fer servir el terme agitació per alletament. En el seu llibre explica que aquest sentiment pot aparèixer en determinades circumstàncies, com la lactància amb nens grans, la lactància durant l'embaràs o la lactància en tàndem (quan es dona el pit a la vegada a un nadó i a un germà més gran).

La resposta és clara: no. No es pot beure alcohol durant l'embaràs ni durant la lactància. Ni tan sols una copa ocasional de vi o una cervesa, ja que "no hi ha consum d'alcohol segur durant l'embaràs", com indica Maia Brik, metge especialista del Servei d’Obstetrícia de l'Hospital de la Vall d'Hebron i investigadora del grup de recerca en medicina materna i fetal del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR). "No hi ha risc zero ni consum segur. S'ha demostrat que inclús una sola copa de vi o cervesa pot associar-se a algun problema, sobretot pel que fa al nadó. Depèn també de la predisposició genètica a patir malformacions i també hi influeix l'edat materna", afegeix. Un consum elevat s'associa a trastorns més greus, però "un consum moderat o puntual també s'associa a problemes", destaca Brik.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana, sempre que no hi hagi contraindicacions mèdiques, que els nadons s’alimentin exclusivament amb llet materna fins als sis mesos d’edat. I també recomana que l’alletament es mantingui, combinat amb la introducció lenta i progressiva d’altres aliments, com a mínim fins als dos anys. Tanmateix, segons un informe presentat per aquesta organització el juny del 2021, només el 44% dels infants de fins a sis mesos s’alimenten exclusivament d’aquesta manera. I el percentatge dels que incorporen la lactància materna a partir d’aquesta edat disminueix ràpidament. De manera paral·lela, el 2012 les Nacions Unides van reconèixer el dret dels infants a gaudir de la natura com a part d’un entorn saludable. No obstant això, un nombre considerable, especialment els que viuen en entorns molt urbanitzats, tenen un contacte molt limitat amb la natura.

Abans havia sigut periodista, però des de fa uns anys treballa exclusivament en el camp de la salut mental perinatal, camp al qual va arribar després d'una experiència personal: va patir una depressió postpart. Es calcula que una de cada quatre dones pateix algun problema de salut mental durant l'embaràs o el postpart. Ara està fent una tesi doctoral a la UAB sobre les pèrdues gestacionals i ha fet una crida a les xarxes per trobar dones que abans de l'any 1975 haguessin perdut un nadó durant l'embaràs o poc després de néixer. Lynne Mcintyre és nord-americana però resideix a Barcelona, on va arribar fa cinc anys amb el seu marit i els seus dos fills adolescents buscant una altra manera de viure. També és investigadora del grup AFIN de recerca en infància, adolescència, reproducció i família del departament d'antropologia de la UAB.