FemCat ha celebrat, amb una gran conferència al Palau de la Música, el seu vintè aniversari. Els orígens de FemCat són anàlegs als del Cercle d’Economia: un grup d’empresaris joves, molts dels quals segones o terceres generacions d’empreses familiars, s’associen per debatre i participar, des de fora de la política, en el progrés de societat que els envolta. Els temps, però, eren diferents. Als anys cinquanta, quan neix el Cercle, s’imposava fer propostes per a Espanya: Europa, democràcia, mercats lliures. Des d’un arrelament a la tradició econòmica catalana, és el que fa molt bé el Cercle. Quan neix FemCat, Espanya ja és una democràcia europea. Calia llavors comptar amb una visió empresarial que posés el focus en la competitivitat de Catalunya. És el que fa molt bé FemCat. Amb dos accents: aprendre de les experiències del món i impulsar projectes concrets. No puc en un article recollir tot el que ha fet. Però comentaré tres grans temes d’ara que FemCat va recollir a la seva conferència per fer-nos pensar. En la convicció, que comparteixo, que marcaran la Catalunya del 2044: el desafiament de Putin a Europa, la immigració i la intel·ligència artificial (IA). Els ponents van ser majoritàriament catalans a la diàspora. Una bona idea. A l’economia catalana li convé estar ben enxarxada amb el talent del món. Els catalans a l'exterior són nodes d’aquesta xarxa que ens generen lligams, no necessàriament altament formalitzats, que sovint ens ofereixen oportunitats inesperades (és el que en sociologia s’expressa com la virtut dels lligams febles).

Elena Massot, consellera delegada de la immobiliària Vertix, serà proposada i molt probablement escollida presidenta de la fundació d’empresaris FemCat. L’organització ha de canviar de president el mes vinent i la comissió delegada (que està integrada pel president actual de FemCat, els vicepresidents i els anteriors presidents) recomanarà l’elecció de Massot, que ocupa el seu actual càrrec a Vertix des de fa quatre anys.

Encara no sabem en què acabarà l’anomenada nova política, però algunes de les seves aromes, com el debat sobre com millorar la democràcia i els controls als que governen, també estan arribant fins a les organitzacions empresarials catalanes. No falten motius. Hi ha una dada que ho resumeix perfectament: cap dels principals líders de les patronals catalanes ha arribat a aquest càrrec a través d’unes eleccions. Ni Joaquim Gay de Montellà (president de Foment del Treball), ni Josep González (president de Pimec), ni Antoni Abad (president de Cecot) han passat per les urnes i ocupen la presidència després d’haver enllaçat mandats sense oposició electoral. Aquestes patronals tenen sistema d’eleccions però, simplement, mai hi ha oposició. El mateix succeeix als sindicats UGT i CCOO: les cúpules s’han escollit sense sufragis. L’únic que s’ha sotmès a eleccions ha sigut Miquel Valls (president de la Cambra de Comerç), que el 2010 va guanyar uns comicis gens ajustats perquè cap empresari de renom no s’hi va presentar. En el cas de la Cambra, les queixes per un sistema electoral poc clar s’han sentit sovint. Hi ha altres organitzacions empresarials, com el Cercle d’Economia o FemCat, que directament no celebren eleccions i que, simplement, trien els seus líders per consens -això sí, en aquests casos els presidents es renoven cada tres i dos anys, respectivament, i sense dret a reelecció.