10 Llegeixo que Barcelona, entre manters, narcopisos, robatoris, baralles, patinets suïcides, llauners, acque alte pitjors que les de Venècia, està feta una merda ( merde, en francès). Bruta, pudent i insegura. Mal gestionada, sense un horitzó comú a tots, en fi, en plena decadència. Al principi em quedo una mica parat entre la còlera i la indignació a causa del lògic afecte que tinc per la ciutat, fins a reflexionar una mica. Em ve al cap, aleshores ( Els segadors ), que aquesta és una musica que ja ha sonat. Un Adagio con brillo que, amb matisos importants, delectava el públic (per cert, parlant de música, he descobert Frederic Mompou, quina meravella), també en els regnats de Joan Clos, Jordi Hereu i Xavier Trias. Podríem pensar, doncs, que Barcelona és, efectivament, una merda ( merde, en francès) i que molts han viscut enganyats durant anys. O pot ser que no. Pot ser que, i és una simple sospita, de tant en tant hi hagi eleccions i tot valgui per desacreditar l’adversari.

]]>