Quan, amb 21 anys, Xavier Bosch (Barcelona, 1967) va visitar la ciutat de Nova York per primera vegada, la impressió va ser tan forta que tres dècades després ha necessitat tornar-hi per escriure-la, però des del punt de vista d'una jove aspirant a publicista, Edda Leveroni. La noia protagonitza Diagonal Manhattan, retorn a Columna de l'escriptor i periodista després d'un breu parèntesi a Univers. Si a 32 de març (2023) es fixava en "els perills de la propaganda política" i anteriorment s'havia capbussat en les llums i ombres del periodisme, aquí "tanca el retaule sobre la comunicació" centrant-se en la seva "branca més lluminosa, la publicitat". I ho fa a partir de la història d'una jove que s'obre camí als Estats Units –i que hi aprèn a estimar– mentre el seu pare prova de resoldre diverses crisis que té a l'agència publicitària que va fundar a Barcelona.

La infantesa i les relacions familiars es troben al centre de les novel·les de Laia Aguilar (Barcelona, 1976), que a Tots aquells mars (Columna, 2024) s'endinsa en el sentiment de culpa de la Greta, una guionista que torna a Formentera, l'illa on va desaparèixer la seva germana Julieta quan tenia només 7 anys. L'autora de Pluja d'estels –premi Josep Pla 2020– i Wolfgang (Columna, 2017) –de la qual l'any que ve s'estrenarà l'adaptació cinematogràfica– teixeix amb cura i ofici la seva nova història a partir de tres veus en primera persona: la de la Greta, la de la mare i la de l'àvia.

Gerard Quintana va començar a escriure La puresa de l'engany (Columna, 2024), sense saber-ho, fa més de tres dècades, quan va conèixer el jove poeta cubà Antoine López León. "L'Antoine havia arribat a Girona el 1992 i en cinc o sis mesos va revolucionar la ciutat –recorda–. Era brillant, dinàmic i potent, enlluernava tothom". El cantant i novel·lista encara té presents els seus recitals a la sala La Planeta. "Amb els Sopa de Cabra vam col·laborar amb ell en diverses ocasions. De fet, vam acabar sent la cortineta de les seves actuacions". López León era, en teoria, un dels molts artistes i intel·lectuals que havia pres la decisió de fugir del règim de Fidel Castro a principis dels 90. "L'Antoine va començar a assumir projectes més ambiciosos, com ara la creació d'un monòleg –fa memòria Quintana–. Quan estava a punt d'estrenar-lo i de convertir-se en un fenomen enorme, va aparèixer a Girona un senyor una mica més gran que ell i va explicar que era el veritable Antoine".

Va ser en una nit de tertúlia i de licors que es va decidir el futur del català. Un grupuscle de "lletraferits, ensopits, incandescents i borratxos" van decidir, el 1859, recuperar els Jocs Florals que s’havien celebrat a la cort provençal els segles XIV-XV. I, a sobre, van acordar fer-ho només amb obres escrites en català i occità, no en el castellà que tots feien servir a les aules, als poemes i a la correspondència. No ho feien pas per salvar la llengua, sinó per enterrar-la dignament. En tot moment van ser inconscients de la fita que aconseguirien: ni més ni menys que "convertir aquella parla pagesa i cantonal en una llengua de primera divisió, que té una gramàtica, que té un estàndard, que s’ensenya a les escoles, que s’hi escriuen mitjans...". Aquest és el relat, dramàtic i èpic, que Alfred Bosch (Barcelona, 1961) novel·la a Obriu pas! (Columna), en què narra "l’epopeia dels que van salvar el català... a pesar d’ells mateixos".

Només la pandèmia ha estat capaç d'abaixar –una mica– el ritme a Ferran Torrent. "No espereu que em jubili: he estat i soc encara molt actiu. No crec que això canviï", adverteix. Entre Poder contar-ho (Columna, 2019) i Memòries de mi mateix (Columna, 2023) han passat quatre anys, el doble de temps que entre les novel·les anteriors, però l'espera ha valgut la pena. A la seva 23a novel·la, l'autor de Sedaví entrellaça amb habilitat dues trames interconnectades: una transcorre el 1968, i arrenca amb una pintada reivindicativa que té conseqüències ("arma un canyaret", en el saborós vocabulari de l'autor); l'altra, ambientada el 2019, explica el present d'un dels personatges emblemàtics i recurrents en l'obra de Torrent, el falsificador d'art conegut com el Mític Regino.

Lírica, breu i reflexiva. Així es pot descriure Al llac, l'última novel·la de Maria Barbal (Tremp, 1949), en què l'escriptora rescata un paisatge d'infantesa, el pantà de Sant Antoni, on es banyava els dies d'estiu amb la família i els amics. Un retall de vida viscuda li permet imaginar el periple de set personatges que passen un diumenge vora l'aigua: entre ells hi ha dones decidides com la Lídia, la Milagros i la Marieta, homes torturats com el Toni i el Joaquim i dues criatures, la Nora i el Quim. La jornada transcorre relaxadament –tot i que amb alguna tensió mig soterrada– fins que un accident fa trontollar els protagonistes. Amb Al llac (Columna, 2022), Barbal confirma el bon moment creatiu pel qual passa: Tàndem, la novel·la anterior, va rebre el premi Josep Pla 2021, i poc després la trajectòria de l'autora de Pedra de tartera va ser reconeguda amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Si, com deia Benedeto Crocce, tota història és història contemporània, no ens hauria de sorprendre que la mirada local tenyeixi qualsevol anàlisi o biografia internacional. En el cas de la reconeguda periodista i escriptora Kati Marton, la seva semblança –positiva i còmplice– sobre la cancellera Angela Merkel ve condicionada pel joc de miralls amb la realitat política del seu país d’adopció –els Estats Units– i per la seva pròpia experiència personal com a refugiada política hongaresa durant la Guerra Freda. En canvi, al també recent retrat signat per la periodista Ana Carbajosa (Península, 2021) hi trobem una interpretació més crítica, especialment pel seu paper dins la Unió Europea, però amb matisos elogiosos pel que fa a les formes polítiques, sobretot en comparació amb la dreta espanyola.

Gràcies a novel·les com Una mare (2014), Un gos (2016) i el premi Nadal Un amor (2018), Alejandro Palomas ha sumat desenes de milers de lectors, en part gràcies al magnetisme del personatge de l'Amalia, inspirat en la mare de l'autor. A Un país amb el teu nom, que acaba de publicar Columna i Destino, l'autor barceloní s'ha hagut de reinventar. "Al març van morir la mare i el pare amb vuit dies de diferència –diu–. Vaig començar a escriure aquesta novel·la poc abans que a la mare li diagnostiquessin un melanoma. Em vaig adonar que no podia continuar escrivint sobre la família de sang i que me n'havia d'inventar una altra. Va ser així com van aparèixer dos elements molt propers a mi i que vull tenir al costat en aquesta segona meitat de la meva vida. Són l'Edith i en Jon".

Quentin Tarantino no n'ha tingut prou canviant la història del cinema de les últimes tres dècades gràcies a pel·lícules com Reservoir dogs (1992), Pulp fiction (1994) i Maleïts malparits (2009): dos anys després d'estrenar Hi havia una vegada a Hollywood debuta com a escriptor amb una novel·la que parteix dels mateixos personatges de la pel·lícula per expandir-ne l'univers a un ritme picat i addictiu. Publicada a Columna i Reservoir Books pocs dies després que als Estats Units, Hi havia una vegada a Hollywood recupera l'actor de westerns en decadència Rick Dalton, el seu xofer i especialista en escenes d'acció Cliff Booth i l'ombra amenaçadora de Charles Manson, que juntament amb la seva família va voler sacsejar els fonaments de la societat capitalista de finals dels anys 60. L'acció de la novel·la transcorre el 1969 a Los Angeles, una ciutat marcada per l'èxit mundial de la indústria cinematogràfica, tan glamurosa com inhòspita.

Tània Juste ha guanyat el 19è premi Néstor Luján de novel·la històrica amb l'obra 'Temps de família', que narra la construcció d'una saga familiar a la comarca vinícola del Penedès. A través de les vides de tres generacions de Bonaventura Giner, un indià que ha tornat de Cuba el 1898, la trama gira al voltant d'amors clandestins, odis fraternals i assassinats sense resoldre.

Fa dues dècades Maria Barbal (Tremp, 1949) afirmava, sobre el fet d’escriure, que li agradava perquè “és una manera de viure sota d’altres pells”. I ho raonava d’aquesta manera: “Per ser qui no sóc i fer el que no faig, segurament [és] un intent de transvestisme i d’inconformisme”. L’autora havia publicat la tercera novel·la, Càmfora (1992), que havia aconseguit el Premi Nacional de literatura, i començava a preparar Escrivia cartes al cel, que publicaria el 1996. Cinc novel·les després, la nova ficció llarga de Barbal apel·la a la idea de ser capaç d’experimentar la vida des d’una perspectiva que no és la pròpia.