Diuen que els vells rockers no moren mai, però arriba un moment en què es cansen de tanta carretera. És el cas de Dr.Calypso, que divendres van dir adeu als escenaris amb un últim concert a la sala Apolo amb totes les entrades exhaurides des de feia mesos. No era per menys, els Calypso sembla que sempre hi hagin estat, acompanyant-nos en els bons moments, els dolents i els regulars. D'aquí que fos un a reveure difícil de pair. Durant tres dècades han aportat llum, alegria i ritme amb un grapat de músiques que ens eren alienes i que ells van descobrir-nos en l'època preinternet: ska jamaicà, 2 Tone, calypso, 'rocksteady', 'reggae', 'boogaloo' i 'northern soul'. Més enllà de les cançons, que en són moltes, i algunes de meravelloses, un dels principals llegats de la banda és la seva melomania i la vena prescriptora, decisiva perquè molts catalans arribessin a Prince Buster, Joe Bataan, Al Wilson, Third World, Wilson Pickett i un llarguíssim etcètera de clàssics de la música negra que han versionat amb veneració absoluta.