“Galilea era coneguda a principi del segle XVI com la mola d’en Cortei, un topònim força revelador”. Tomàs Vibot i Just Hernàndez ho deixen clar en el llibre Son Cortei, Conques i Galilea, editat l’any 2009 per l’Ajuntament de Puigpunyent: el procés d’establiment d’aquest nucli és “un procés lent i motivat per les polítiques d’herència” que duran cap al 1586 a la segregació d’un antic rafal de Bartomeu Cortei i a la creació de petites parcel·les per als nous establidors de la contrada.

El centre de Mallorca és a Lloret de Vistalegre, a l’interior de la seva comuna. No ho discutirem. Però l’autèntic cor de Mallorca es concentra a les fèrtils planes que se situen dins el màgic cercle integrat per Sineu, Sant Joan, Montuïri, Lloret, Sencelles i Costitx. El nostre itinerari parteix de l’autèntic ‘centre geogràfic de Mallorca’, certificat per l’Institut Geogràfic Nacional, cap a l’extrem d’aquesta circumferència imaginada a través d’un dels seus radis més llegendaris, el pou de Llorac. Tot plegat, una tresca agradable per camins que acaronen els suaus pessics del territori.

El camí dels Cingles i les possessions de Bini Gran i Bini Petit conformen un apartat singular en el paisatge cultural de la serra de Tramuntana. Ens situam entre la vall de Sóller i els pendissos esquerps i vertiginosos del Puig Major de Son Torrella. Aquí hi trobam un altiplà sobre Tuent, amb bones terres de conreu, ben irrigades per nombroses fonts i dos espectaculars torrents, el de l’Al·lot Mort i el del Gorg dels Diners. La nostra proposta és una caminada a la recerca de l’empremta humana sobre el territori, camins i possessions. Uns no s’entenen sense les altres i les altres no tindrien sentit sense els uns. La memòria del nostre caminar, els camins, expliquen de quina manera ens hem relacionat amb l’espai geogràfic i de com l’hem anat condicionant a les nostres necessitats. Tot plegat, un complex cosmos del qual el santuari de Lluc és el centre. D’aquesta manera, el camí dels Bini o dels Cingles, nom que fa referència als pronunciats penya-segats del morro d’en Pelut i del Puig Major, ja que transita a prop d’ells, és l’antic camí reial que usaven els habitants de Fornalutx per anar a Lluc i Pollença.

Tot i que la ruta que descrivim aquesta setmana té el seu punt d’inici i final a Santa Margalida, la Vila, la veritat és que transita per un total de quatre municipis, inclosos Muro, Llubí i Maria de la Salut. De fet, l’objectiu principal de la ruta és la serra de Muro i les possessions de Castellet, Tanca i Son Tovell. Més enllà de les partions municipals o de propietat, visitam un territori sobre el que s’estén la llarga i fosca empremta del passat: el Comte Mal. Ramon Burgues Safortesa Pax-Fuster de Villalonga i Nét, segon comte de Santa Maria de Formiguera, mantingué durant el segle XVII un fort i violent litigi, de tràgiques conseqüències, amb la vila de Santa Margalida, la seva universitat i el seu poble. Els plets se centraren bàsicament en l’interès del noble i de la seva família pel domini directe i la captació de delmes de les terres comunes, a més de la pretensió d’exercir jurisdicció civil i criminal sobre els habitants de les seves cavalleries. “Per les malifetes comeses en vida, la seva ànima no trobà repòs i fou condemnat a vagar per les terres que dominà en vida, des de Santa Margalida fins a Galatzó” (font: El Comte Mal: entre la història i la llegenda. Caterina Valriu i Tomàs Vibot. El Gall Editor, 2013). I abans d’emprendre la ruta, un agraïment molt especial als historiadors Antoni Mas Forners, de la Vila, i Pau Mateu Vives, de Muro, per tota la informació històrica i toponímica recollida en aquesta ruta.

Al puig de la Barca se’l pot definir com a discret, però cal afegir, a favor seu, que és extremadament resolutiu. De fàcil ascensió, els seus penyals ens regalen una esplèndida visió del moletó de la Granja i de la mola de Planícia, sobre el comellar de les Rotasses. La ruta que us oferim traça un recorregut diferent per les terres altes del municipi de Banyalbufar, entre les possessions de Son Valentí, Ses Mosqueres i Sa Granja. Un regal per als sentits, un autèntic sacrifici per a les cames.

La platja de Biniparratx és una petita cala d’arena i còdols situada entre Binidalí i Binissafúller, a la costa sud-est de Menorca, just sobre la partió entre els termes municipals de Maó i Sant Lluís. La cala és molt llarga i d’aigües poc profundes i protegides, envoltada de penya-segats de parets altes i escarpades. A la dreta, cap a la banda de ponent, es pot observar un grup d’11 coves artificials, datades entre els segles VI i V abans de la nostra era. Els antics habitants de l’illa enterraven als seus difunts en espais excavats sobre els pendissos dels barrancs. Durant la caminada també tindrem l’oportunitat de visitar el jaciment de Biniparratxet, del talaiòtic final. Menorca disposa de poc més de 700 km2 amb 1.586 jaciments arqueològics. No tots són visitables i accessibles. No obstant això, la Unesco va decidir incloure’ls (una bona part d’ells) a la llista de Patrimoni Mundial el 18 de setembre del 2023 sota la marca Menorca Talaiòtica.

El torrent de na Borges és, amb els seus més de 40 km de longitud, el curs d’aigua més llarg de Mallorca. Arreplega les aigües d’una de les conques hidrogràfiques més grans de l’illa, amb més de 330 km2. Neix entre Manacor i Felanitx, corre cap al nord, travessa els municipis de Vilafranca de Bonany, Petra, i Santa Margalida i desemboca vora Son Serra de Marina. De camí entre Petra i Manacor, el curs de na Borges esdevé l’espina dorsal d’una llarga i fèrtil coma que proposam recórrer, per la passa i la mirada, per assaborir un paisatge cultural i un patrimoni natural intens de la Mallorca interior.

El port de Fornells, en el terme del Mercadal, és un dels més importants de l’illa. Tot i que els seus usos principals en l’actualitat són el pesquer i l’esportiu, històricament ha estat el gran recer de la costa nord de Menorca i un important centre de producció salinera. Amb els seus quatre quilòmetres, des de la bocana fins a la colàrsega, és un dels refugis nàutics més grans de l’illa, després del port de Maó. Gaudeix de molts d’encants, el gastronòmic n’és un, però el patrimonial potser sigui, des del nostre punt de vista, el més destacat. Encara que qui es pot negar a caure en la temptació de tastar una bona caldereta!

La ruta d’aquesta setmana ens duu als afores de Palma, als límits més septentrionals del municipi, allà on conflueix amb els termes municipals de Valldemossa i Bunyola. Aquest itinerari curt i planer entre el llogaret de la Garriga i la font de Mestre Pere pel camí de Passatemps ens acosta a una part de l’immens i interessantíssim patrimoni hidràulic del municipi de Palma. Des de temps antic, tres fonts (la de la Vila, la d’en Baster i la de Mestre Pere) abastien d’aigua la ciutat a través de llarguíssimes síquies. Però no era aquesta la seva única funció. Durant el seu recorregut, paral·lel a l’actual carretera de Valldemossa (Ma-1110), amb el seu important cabal s’omplien safareigs i amb la seva força es movien molins fariners. Aquesta variant és una convidada a assaborir el passat agrícola dels afores de Palma.

La ruta d’aquesta setmana explora els comellars secs i de terra prima del municipi d’Andratx. L’Arracó és un poble del municipi d’Andratx, constituït al llarg del segle XVIII, a mitjan camí entre la vila d’Andratx i el port de Sant Elm, arran de la construcció de l’església del Sant Crist, el 1704. A l’interior, hi trobam la imatge de la Mare de Déu de la Trapa, procedent del desaparegut monestir trapenc. Conserva l’encant de les cases tradicionals dels pobles de l’interior, tot i que alguns edificis d’estil modernista revelen l’evolució econòmica d’algunes famílies migrades a l’estranger, majoritàriament a França. Les trobam a la via principal, al carrer de França (núm. 98 i 58), i a la cantonada de la plaça de Toledo, devora l’església.

L’escriptor, metge i polític barcelonès Joan Colomines i Puig (1922-2011) va definir el cap de Barbaria com “un dels llocs més feréstecs, inhòspits, desolats, erms i solitaris de l’illa. Però un dels més atractius”. No debades, el cineasta basc Julio Medem escollí aquest espai com a escenari principal de Lucía y el sexo (2001). La Formentera de Medem era la via d’escapament de Lucía (Paz Vega), un forat on caure i reinicialitzar la seva vida. L’extrem meridional de l’arxipèlag balear és un bon lloc per retrobar la solitud i alhora l’essència de la terra més primària.

En aquesta ruta exploram els voltants de la punta Xarracó, que s’eleva fins als 73 m d’altitud, fita destacada de la venda del mateix nom, a l’extrem més septentrional del municipi de Sant Joan de Labritja. Les vendes són organitzacions territorials pròpies de l’illa d’Eivissa que des d’antic han intentat agrupar i coordinar una població tradicionalment molt disseminada. La venda de Xarracó ocupa una superfície de 622 ha i se situa a l’extrem nord-occidental del poble de Sant Joan; limita a llevant amb la venda del Niu dels Corbs i la venda de Xarraca; a migjorn, amb la venda de Cas Vidal; a ponent, amb la venda de Benirràs del poble de Sant Miquel de Balansat, i cap a la tramuntana, amb la mar. Devers la meitat oriental de la venda formà part de l’antiga cavalleria medieval de Labritja. Després es va incloure dins de l’extensa venda de Xarraca, fins que aquesta es dividí i va aparèixer aquesta venda de Xarracó. Es tracta d’un territori accidentat, irregular, sense grans elevacions, però tampoc no té cap planura destacable. En aquest mateix entorn trobam el canal i les Coves d’en Jaumet, indrets costaners del vessant oriental de la punta Xarracó.

El port d’Andratx ja és oficialment el punt d’inici de la primera etapa del GR 221. El km 0 de la Ruta de Pedra en Sec que després de nou etapes i 150 km de recorregut acaba en el port de Pollença. El Consell de Mallorca presentà el març passat la senyalització d’un tram de 13 km, entre el port i la Trapa. En aquesta ruta proposam arribar fins al port de Sant Elm, un indret amb història i llegendes, totes elles vinculades a la conquesta catalana de Mallorca el 1229.

El puig Nunó és una elevació muntanyosa situada a la costa ponent de l’illa d’Eivissa, dins el terme municipal de Sant Antoni de Portmany. Fa 258 metres d’alt i fita l’inici, per la costa de ponent, del conjunt muntanyenc del nord d’illa anomenat els Amunts. Forma uns elevats penya-segats sobre el mar que constitueixen un punt emblemàtic de la costa, ja que són visibles des de qualsevol lloc al voltant de la badia de Portmany. Al seu cim hi ha un vèrtex geodèsic. El nom deriva d’un dels consenyors catalans que arribaren a Eivissa l’any 1235, Nunó Sanç, que fou el que rebé el quartó de Portmany; de fet, aquest puig servia de partió entre aquest quartó i el de Balansat (Guillem de Montgrí). A la part alta del puig es poden trobar restes de pedres que conserven senyals d’haver servit com a fites en diferents èpoques.

En aquesta ruta exploram l’inici de la futura variant de la Ruta de Pedra en Sec que unirà Valldemossa i el Castell d’Alaró, després d’un llarg recorregut per Pastoritx, Raixa i la comuna de Bunyola fins a la vall d’Orient. El GR-221.5 es troba parcialment senyalitzat, sobretot en el tram Bunyola-Orient. Tot plegat, posam els peus sobre un itinerari intens, per la bellesa de l’entorn que transita i pel contingut cultural del paisatge. Camins amb història on encara podem sentir l’eco de les passes dels traginers i de les seves bísties, i el conversar inquiet de les gallufes, de camí als oliverars de Valldemossa i Bunyola. L’excursió que proposam no és circular, per la qual cosa es fa més que necessari l’ús del transport públic: la línia 203 per anar a Valldemossa i les línies 204 i 303 per tornar de Bunyola (tota la informació de servei al web tib.org).

La següent proposta d’itinerari, llarg i complex, ens acosta a una realitat de l’agricultura de muntanya, que, tot i ja haver passat, era de pura subsistència. De conreus sobre terra prima i pedregosa, sovint connectats per camins i viaranys de mala petja. L’objectiu principal, el puig de les Fel·les, espectacular i agosarada balconada sobre el ponent de Mallorca.

La Guàrdia Civil ha rescatat una dona de nacionalitat belga de 39 anys accidentada, després de caure per un barranc d'uns 10 metres d'altura, a la zona de Cala Deià.

Poques vegades ens trobam davant un itinerari tan breu on s’acumulen un conjunt d’elements que acaba configurant un paisatge cultural i un patrimoni natural potentíssim. La ruta travessa el sistema dunar de Cala Mesquida, espais d’acumulació de sediment arenós que es desenvolupen terra endins a la majoria de les platges de les Illes Balears; s’enfila dalt de la talaia de Son Jaumell (273 m), antiga torre de vigilància del segle XVI reutilitzada en el XIX com una baula més del telègraf òptic que unia Palma i Maó, i continua per un segon cim, el puig de l’Àguila (234 m), on trobam un jaciment arqueològic d’època talaiòtica. Una ruta que té el punt d’inici i final al nucli costaner de Cala Mesquida, al municipi de Capdepera, fins al 1858 dependent d’Artà.

En aquest itinerari circular juntam dos camins de gran importància en el context de les comunicacions de la serra de Tramuntana: els camins de Castelló i de Baix. El primer constituïa la via principal que unia Deià i Sóller, és a dir, el Camí Reial sobre el qual s’arrenglerava tota la vida d’aquella contrada; no debades hi trobam algunes de les possessions més importants i amb més llarga història de la Serra, com Son Coll, Son Mico, Can Prohom i Béns d’Avall, entre d’altres. Quant al camí de Baix –oposat al camí d’Amunt o del Grau, dit també de Son Coll o de Castelló–, es tracta d’una antiquíssima via que recorria el mateix vessant marítim de la serra de Tramuntana que l’anterior, tot i que molt més a prop de la mar.

Aquest itinerari traça una línia d’anada i tornada perpendicular a la mar, des del poble de Sant Lluís, originari del segle XVIII, fins a les modernes urbanitzacions de Binibèquer i Biniancolla, en el litoral del migjorn de Menorca. Pel camí descobrim l’empremta gairebé esvaïda del passat talaiòtic, d’un antic paisatge agrari i de la vigilància i defensa litoral en segles especialment convulsos per la població menorquina, entre el XVI i el XVIII. Tot plegat, una tresca per camins de toponímia diversa i reveladora d’aquesta realitat, com el camí de la Vigia, o que apunten a la històrica titularitat pública, com el camí reial del Pou Nou.