La nit del 23-J, en plena commoció pel resultat electoral, Alberto Núñez Feijóo va prendre la decisió de no concedir la derrota i va anunciar, davant les persones congregades davant de la seu del PP a Génova que, com a candidat més votat, obriria el diàleg amb la resta de partits per obtenir la investidura. "És el que ha passat sempre", va citar com a font d'autoritat després de repassar el nom de tots els presidents del govern. Però els números no donaven. I el públic, conscient que estava al davant d'una escenificació política condemnada al fracàs, li va aixafar la guitarra interrompent el seu discurs cridant "Ayuso! Ayuso!", mentre la presidenta madrilenya feia cara de pòquer. Tothom va interpretar que allò era una fugida endavant de Feijóo per tapar el seu fracàs, guanyar temps, i consolidar-se com a líder del PP. Però no.

A l’última entrevista a TVE, Feijóo va discutir-se amb una periodista assegurant que el PP sempre ha revaloritzat les pensions d’acord amb l’IPC. És mentida. I ja en porta unes quantes, en aquesta campanya.

Diu Hannah Arendt: “Les mentides són moralment inacceptables, però políticament justificables”. La por és la raó que més mobilitza la mentida. Quan un estat, o una força política, se sent atacada –especialment si l’atac té credibilitat–, la mentida sol ser la reacció de defensa. Vegem-ho.

La mentida és un fenomen molt habitual durant la infància. Les criatures les utilitzen amb diferents finalitats, explica José Ramón Ubieto, psicòleg clínic i professor de la UOC i la UB.

Mentir és un fet molt arrelat a la condició humana. Tot i que als infants se’ls eduqui per dir la veritat, ben aviat s’adonen que els adults diem força mentides. Qui més qui menys ho fa, ja sigui per acció o per omissió. De vegades, mentim per simple egoisme, amb la idea d’obtenir un benefici, encara que puguem perjudicar altres persones. D’altres ho fem de manera pietosa, pensant que així les beneficiem.

Vox ho ha tornat a fer: ha utilitzat els immigrants per al seu discurs populista i ha atret el focus mediàtic en l'arrencada de la campanya electoral a Madrid. En aquesta ocasió, el partit feixista ha perpetrat un cartell en què contraposa una adorable dona de cabells blancs a un suposat menor immigrant amb la cara tapada, acompanyats amb el lema "Un mena, 4.700 euros al mes. La teva àvia, 426 euros de pensió al mes". Són dues frases simples però que literalment són mentida.

Homes i dones menteixen. Però no menteixen de la mateixa forma, ni amb les mateixes intencions. Un nou estudi, publicat a Austràlia, detalla quines són les 10 mentides més habituals, i arriba a la conclusió que homes i dones diuen diferents mentides i per diferents motius.