Com és ben sabut, els infants solen fer als adults preguntes que són difícils de respondre. Una que m’han fet més d’una vegada és: qui va ser la primera persona que va parlar? O una variant de la mateixa: com varen començar a parlar les persones? És una pregunta que ha intrigat la humanitat des de fa mil·lennis.

1. Despertar. Em deia Elena Martín, la directora i protagonista de Creatura, en conversa a la Ser, sota l’empara de l’Anna Puigboltas, que fer de director i actor a la vegada, com fa ella, no és fàcil de manejar, però que ella s’hi troba bé perquè pot estar “absolutament present” a l’escena, viure el rodatge a la bombolla.

1. Novetats. L’edició genètica i la intel·ligència artificial són ara mateix les estrelles mediàtiques de la innovació científica. Les notícies es multipliquen i generen, a la vegada, admiració i inquietud. Els humans, desconfiats per naturalesa, veiem amb preocupació allò que ens depassa. Que els nostres gens (l’ADN que articula els cossos) puguin ser modificats espanta. En una tradició catòlica com la d’aquest país podria semblar que ens toquen l’ànima. I qui sap si és de l’ADN que l’ànima és metàfora.

Tots els humans es pregunten qui són, d’on provenen i quina és la seva identitat. Aquesta recerca és important i fascinant, però també pot ser perillosa. A l’intentar definir clarament una identitat pròpia, em puc tancar al món. Puc concloure que la meva identitat es defineix a través de la pertinença a un sol grup de persones, potenciar les parts que em relacionen amb el grup escollit i bandejar totes les altres parts.

1. Nou paradigma. Desconfiem del discurs de la pèrdua de valors. És propi de moments canvi, de mutacions profundes, com el que vivim ara, i, per tant, de desorientació més que de pèrdua, en què passen com a valors coses que no ho són. I instruments, com la tecnologia, queden convertits en horitzó insuperable del nostre temps.

El 1798 l’economista Thomas Malthus va publicar la seva influent teoria, segons la qual quan en una societat augmenten els recursos creix la població, cosa que al seu torn provoca un descens del nivell de vida si l’espai on es desenvolupa és limitat. Aquesta ha estat, en efecte, la dinàmica de la humanitat durant mil·lennis. Només les guerres i els grans desastres naturals o de salut (pestes) permetien un reequilibri. Però a partir d’inicis del segle XIX, amb la Revolució Industrial, l’època malthusiana va arribar a la seva fi. Des d’aleshores la població mundial ha crescut exponencialment (tot i que ara el creixement s’està alentint) i, vist en conjunt, també ho ha fet la qualitat i l’esperança de vida. Què ha passat?

Bertrand Russell distingia entre la ciència, que ens diu què sabem, i la filosofia, que dona voltes al que encara no sabem. Què ens fa humans? (Arcàdia), nou llibre de l’escriptor i científic Salvador Macip (Blanes, 1970), és un assaig que busca una resposta des de la ciència a una pregunta clàssica de la filosofia. La resposta filosòfica bàsica seria: ens fa humans la capacitat de fer-nos preguntes i de fer-nos-les sobre nosaltres mateixos, és a dir, de tenir consciència. La resposta científica és buscar el lloc físic de la consciència i els seus mecanismes de funcionament: "Malgrat que no hem trobat encara la consciència (on), no podem mesurar-la (quant), ni n’entenem el funcionament (com), podria ser que abans aconseguíssim reproduir-la parcialment", aventura Macip.

Fa 21 anys la comunitat científica va aconseguir dibuixar un primer mapa del genoma humà, però fins ara aquest atles era només un esborrany. Prometedor, però encara incomplet. Com si al mapa de Nova York hi faltés Manhattan. Alguns dels traços quedaven despenjats, inidentificables o duplicats i, tot i la revolució que ha suposat la troballa per als camps de la biologia i la medicina personalitzada –per exemple, la tecnologia genètica ha permès desenvolupar les vacunes contra el coronavirus en temps rècord–, fins ara els científics no eren capaços d'entendre del tot el llibre d'instruccions del nostre cos. El genoma indica a les cèl·lules quines funcions han de complir i malgrat que el 2003 es va poder desxifrar el 92% de l'ADN de cada cèl·lula de la nostra espècie, justament el 8% del material emmascarat amagava regions importants per a l'evolució, la reproducció i la diversitat humana. Les malalties d'origen genètic, per exemple, que es donen per errors o mutacions en les instruccions. Ara, però, un equip internacional de científics ha aconseguit escodrinyar-lo sencer, amb totes i cadascuna de les més de 3.000 milions de lletres que el componen, i els seus esforços paguen la pena: la seqüència completa s'ha publicat aquest dijous a la prestigiosa revista científica Science.

Les restes d'Homo sapiens més antigues podrien tenir una edat superior als 230.000 anys, segons un estudi fet per un equip internacional d'experts i publicat aquest dimecres a la revista Nature. Per tant, són més de 30.000 anys més antigues del que es creia fins ara.