“Tothom que vingui a Mallorca i se’n vulgui dur un souvenir típic: que se’n dugui un ciclista, que n’hi ha molts...A ca una puta la bicicleta!”. Així ironitza Lluc Aparicio (@parisioproductions) en un vídeo a Instagram que supera els 26.700 m’agrada i les prop de 10.000 comparticions. La publicació acumula centenars de comentaris, alguns molt durs. “Gent que s’enfada n’hi ha sempre, però no els vull fer cas. Em critiquen si parl de la saturació turística i també si xerr en català, però és gent que no entén que jo faig humor”, explica.

Toni Horrach és historiador i té un màster en Ètica i Democràcia, però ha fet carrera a les xarxes socials amb Cas Horrach (@cas.horrach), un projecte que analitza la mallorquinitat des de l'humor, la paròdia, l'espontaneïtat i amb l'accent del seu Campanet natal com a bandera. Acumula més de 35.000 seguidors a Instagram i més de 15.000 a TikTok. En aquesta entrevista parla dels seus inicis, de les condicions en què treballen els creadors de contingut i de la seva visió sobre l'actualitat.

Toc de Campana Santa Margalida ha aprofitat el Mes de l’Orgull per reivindicar a les xarxes la visibilitat del col·lectiu LGTBIQ+ des del municipi. L’espai comunicatiu ha publicat diversos vídeos amb missatges centrats en la necessitat de posar nom a les identitats, defensar la bisexualitat i recordar que sortir de l’armari no hauria de ser una justificació, sinó una manera de poder ser i estimar lliurement.

Albert Xamena és bioquímic, estudiant de neurociència i creador de contingut. A Instagram ja supera els 11.000 seguidors gràcies a Entre Fones i Neurones, un projecte de divulgació en català on combina ciència, història, art i pensament de les Illes Balears. Aquesta popularitat l'ha aconseguida sense insultar la gent en vídeos de 50 segons amb pantalla multidividida i centenars d'estímuls, sinó amb un espai divulgatiu i tranquil. En aquesta entrevista, reflexiona sobre els algoritmes, la salut mental, la divulgació científica i el paper de les xarxes en la societat actual.

En lingüística, el renou és qualsevol interferència, barrera o pertorbació que distorsiona, altera o impedeix la correcta transmissió i recepció del missatge entre emissor i receptor. De qualque manera, podem dir que el renou és una alteració del canal de comunicació, de manera que el missatge no pot arribar correctament de l’emissor al receptor. Una porta enmig de dues habitacions és renou. La falta de cobertura telefònica quan som a Son Macià és renou. Una conversa paral·lela a una taulada de gent que sopa i que sona més forta que la pròpia és renou. Unes cataractes als ulls que ens dificulten llegir un missatge a una pantalla fins i tot podrien ser considerades renou.

La transició costa. Ens hem fet a l’hivern. Ens hi hem esculpit en pedra, com si hagués de ser per sempre. Preferim pensar en el pitjor escenari. Cal mentalitzar-se a fons per sobreviure a nits més llargues que els dies. Val més no saber quin temps dura l’hivern. Els brous, l’estufa i el sofà són la meva camisa de força, em mantenen amb seny. El meu deliri dura fins ben entrada la primavera, que em troba sorpresa, recelosa. La seva arribada em fa sentir com quan la persona que t’agrada et diu que també li agrades: primer, desconfiança, escepticisme. Massa bo per ser cert. Em faig un poc la despistada, com si no hagués sentit res, tot ignorant aquest oratge tebi i la llum taronja. Abric, nòrdic i coll alt fins ben entrat l’abril.

En parlar de paisatge lingüístic ens referim a la llengua –o les llengües– presents als rètols dels carrers, als aparadors dels comerços, a les cartes dels restaurants exposades a l’exterior o a la cartelleria efímera, com ara anuncis d’actes culturals o papers aferrats al mobiliari urbà oferint serveis domèstics. L’estudi del paisatge lingüístic s’inaugura l’any 1997 amb l’article en anglès de Landry i Bourhis, que en català seria Paisatge lingüístic i vitalitat etnolingüística: un estudi empíric. Aquests autors utilitzen el terme per analitzar la visibilitat i la rellevància de les llengües en comerços i anuncis, a partir de l’observació dels usos lingüístics escrits a l’espai públic del Quebec. La seva aportació fonamental fou considerar l’espai geogràfic com un àmbit d’ús lingüístic més, és a dir, com una plataforma per a l’estudi sociolingüístic de les llengües. Posteriorment, a l’estudi del paisatge físic s’hi afegia el paisatge lingüístic sonor, que amplia el concepte cap a tot allò que se sent als nuclis urbans. Qui de nosaltres no ha parat l’orella, caminant pels carrers de Palma o del nostre poble, per reparar quines llengües s’hi parlen? A vegades, somrius interiorment d’alegria quan sents jovent amb un bon català pel carrer de Sant Miquel.

Fa uns dies, la majoria parlamentària va decidir derogar la llei de memòria democràtica, de la qual vaig tenir l’honor de ser ponent en els meus darrers dies com a diputat. Un text que va disposar en el seu moment d’un consens molt ample en el seu articulat, inclòs el suport del PP en molts dels seus punts, com ja havia passat abans amb la Llei de fosses. Costa de pair que normes que arriben tard, però que en tot cas miren d’aportar veritat, justícia i reparació, com sempre ha reclamat el moviment memorialista, puguin ser tombades amb aquesta facilitat. També em costen de pair aquests canvis de posició de partits que aspiren a governar per a una majoria social, en menys d’una dècada. 

Demanar un Glovo, un te matxa i fer un brunch són algunes de les frases de llonguet que mai no diries si no ets de Palma. Així ho recullen al compte de l'Agència Ximbomba, amb un vídeo que anima a recollir algunes dites que no acostumen a sentir-se als pobles.

Són les dues del migdia. A la plaça del Tub, al centre de Palma, centenars d’alumnes surten gairebé alhora de l’IES Ramon Llull i de l’IES Joan Alcover. És un moment que es repeteix cada dia i que ja s’ha convertit en un ritual. D’ençà que la Conselleria d’Educació ha prohibit l’ús del mòbil dins els centres educatius, molts joves el duen amagat dins la motxilla i, tan bon punt travessen el llindar de la porta, l'encenen amb presses. En pocs segons, les mirades cauen cap a la pantalla per revisar desenes –o centenars– de notificacions. Caminen en grup, però amb el mòbil a la mà i els ulls clavats al dispositiu. Potser, d’aquí a unes setmanes, aquesta escena podria deixar de ser tan habitual.

Són les dues del migdia. A la plaça del Tub, al centre de Palma, centenars d’alumnes surten gairebé alhora de l’IES Ramon Llull i de l’IES Joan Alcover. És un moment que es repeteix cada dia i que ja s’ha convertit en un ritual. D’ençà que la Conselleria d'Educació ha prohibit l’ús del mòbil dins els centres educatius, molts joves el duen amagat dins la motxilla i, tan bon punt travessen el llindar de la porta, els encenen amb presses. En pocs segons, les mirades cauen cap a la pantalla per revisar les desenes –o centenars– de notificacions pendents. Caminen en grup, però amb el mòbil a la mà i els ulls clavats al dispositiu. Potser, d’aquí a unes setmanes, aquesta escena podria deixar de ser tan habitual.

Cada setmana, quan em dispòs a escriure aquesta secció, ho faig amb el darrer article encara fresc, acabat de publicar. El compartesc i comença la meva tortura particular. Som una filla sana d’internet i les xarxes socials, així que no puc evitar mesurar el meu esforç a partir de clics, missatges, likes, comparticions. Analitz la meva feina a través de la mirada dels altres. I faig un esforç perquè això no coarti la meva escriptura; perquè no dicti el ritme de les tecles en la següent entrega. Escric cada nou article com si hagués de ser el darrer. Cada setmana, començ amb el marcador a zero. I, així i tot, sobrevisc una setmana més. Sense recordar que l’anterior va passar exactament el mateix.

En aquesta línia recta amb forma de fletxa que és la vida, qualsevol invitació a aturar i mirar enrere esdevé una experiència trasbalsadora. Anam amb tanta pressa cap al futur que ens oblidam que és amb aquesta mateixa velocitat amb què ens allunyam del present i amb què deixam enrere el passat. I ja no sé si és a consciència: per tal de no tenir temps ni de pensar si hem errat, per no saber ben bé qui som ni què volem, per por d’haver pres una drecera equivocada en algun moment i no saber com desfer el camí. O si és que aquest és l’únic ritme per arribar-hi. El cas és que, almenys jo, de cada cop tenc una relació més disfuncional amb el temps.