Pensar filosòficament ara és més difícil que mai, perquè una gran part de la humanitat ha donat l’esquena al pensament, ja no s’atreveix a pensar. Hem perdut l’hàbit de llegir i el costum de pensar. Ens hem convertit en receptacles buits i passius que delegam per peresa la resolució dels problemes a una minoria de savis i experts. A més, aquesta passivitat es veu agreujada pel biaix de confirmació, un mecanisme psicològic que actua silenciosament en les nostres ments, i pel qual només escoltam allò que volem escoltar i ens creiem exclusivament allò que està d’acord amb les nostres creences, amb el que ens convé i beneficia de manera particular. Ja no cercam la veritat, sinó que consumim informacions acríticament.

Potser en el temps que tarda a publicar-se aquest text, ja es considera charca dir que alguna cosa és charca. Però aprofundir en aquest tema ha esdevingut una necessitat, una obligació (i per a les meves amigues, una obsessió). En definitiva, una cosa molt més complexa i menys frívola del que hauria desitjat, que en un principi es reduïa a un llistat de les coses que ens feien ser charca (segons la meva interpretació, és clar).

Escoltava Catalunya Ràdio. En una tertúlia de jovenets d'aquestes que ara s'usen i que parlen de xarxes socials i d'influencers abordaven un concepte que comença a prendre força fins i tot entre allò que avui en dia s'anomenen ‘creadors de contingut’ i que altre temps es devien dir ‘gent amb figurera’ o simplement ‘genteta’. Hi deien, els tertulians, que fins i tot aquests mateixos ‘influencers’ que cobren milers d'euros per publicar posts on ens colen publicitat amagada de marques de roba, de cosmètica i de tota casta de productes, ara resulta que ja estan cansats. Pateixen ‘fatiga digital’. Hom podria pensar que parlam de picor als ulls, mal de cap, cansament físic i mental... Però va més enllà, la cosa. S'han cansat d'ells mateixos i dels seus congèneres. No poden pus. Ja hi ha creadors de contingut que estan assaciats d'haver de crear cada dia, i que cada una de les coses que viuen hagi d'esdevenir un contingut original, entretingut i destinat al gaudi tediós dels escrolistes d'avui.

El 2024, vint anys després d’arrencar el projecte musical Mazoni, el capità que hi ha darrere, Jaume Pla (la Bisbal d’Empordà, 1977), va decidir que havia d’aturar. Les alarmes eren clares: “Abans d’alguns concerts, pensava que, si plovia i em pagaven, ja anava bé. Aquest pensament em va fer por. No pot ser que un músic no vulgui sortir a tocar”, conta en una conversa amb l’ARA Balears. Aquesta setmana té dos concerts a les Illes per presentar el disc que publicà el setembre passat, Banderes per daltònics, un retorn als sons més pop de la història del projecte: dijous, 20 d’agost, serà al Jazzbah de Ciutadella; divendres, 21 d’agost, presentarà el disc a Santanyí (al pati del Col·legi Bisbe Verger), en un concert que forma part de la programació del festival d’estiu de la Fundació Mallorca Literària, La Lluna en Vers. Seran concerts amb tota la banda: “Els darrers cops que he vingut a Mallorca ha estat en solitari. Em fa molta il·lusió venir amb tot el grup per fer aquests dos concerts, que siguin enèrgics i trobar aquella sensació que sembla que flotes quan fas música. Crec que és un disc que es gaudeix més en grup”.

“Tothom que vingui a Mallorca i se’n vulgui dur un souvenir típic: que se’n dugui un ciclista, que n’hi ha molts...A ca una puta la bicicleta!”. Així ironitza Lluc Aparicio (@parisioproductions) en un vídeo a Instagram que supera els 26.700 m’agrada i les prop de 10.000 comparticions. La publicació acumula centenars de comentaris, alguns molt durs. “Gent que s’enfada n’hi ha sempre, però no els vull fer cas. Em critiquen si parl de la saturació turística i també si xerr en català, però és gent que no entén que jo faig humor”, explica.

Toni Horrach és historiador i té un màster en Ètica i Democràcia, però ha fet carrera a les xarxes socials amb Cas Horrach (@cas.horrach), un projecte que analitza la mallorquinitat des de l'humor, la paròdia, l'espontaneïtat i amb l'accent del seu Campanet natal com a bandera. Acumula més de 35.000 seguidors a Instagram i més de 15.000 a TikTok. En aquesta entrevista parla dels seus inicis, de les condicions en què treballen els creadors de contingut i de la seva visió sobre l'actualitat.

Toc de Campana Santa Margalida ha aprofitat el Mes de l’Orgull per reivindicar a les xarxes la visibilitat del col·lectiu LGTBIQ+ des del municipi. L’espai comunicatiu ha publicat diversos vídeos amb missatges centrats en la necessitat de posar nom a les identitats, defensar la bisexualitat i recordar que sortir de l’armari no hauria de ser una justificació, sinó una manera de poder ser i estimar lliurement.

Albert Xamena és bioquímic, estudiant de neurociència i creador de contingut. A Instagram ja supera els 11.000 seguidors gràcies a Entre Fones i Neurones, un projecte de divulgació en català on combina ciència, història, art i pensament de les Illes Balears. Aquesta popularitat l'ha aconseguida sense insultar la gent en vídeos de 50 segons amb pantalla multidividida i centenars d'estímuls, sinó amb un espai divulgatiu i tranquil. En aquesta entrevista, reflexiona sobre els algoritmes, la salut mental, la divulgació científica i el paper de les xarxes en la societat actual.

En lingüística, el renou és qualsevol interferència, barrera o pertorbació que distorsiona, altera o impedeix la correcta transmissió i recepció del missatge entre emissor i receptor. De qualque manera, podem dir que el renou és una alteració del canal de comunicació, de manera que el missatge no pot arribar correctament de l’emissor al receptor. Una porta enmig de dues habitacions és renou. La falta de cobertura telefònica quan som a Son Macià és renou. Una conversa paral·lela a una taulada de gent que sopa i que sona més forta que la pròpia és renou. Unes cataractes als ulls que ens dificulten llegir un missatge a una pantalla fins i tot podrien ser considerades renou.

La transició costa. Ens hem fet a l’hivern. Ens hi hem esculpit en pedra, com si hagués de ser per sempre. Preferim pensar en el pitjor escenari. Cal mentalitzar-se a fons per sobreviure a nits més llargues que els dies. Val més no saber quin temps dura l’hivern. Els brous, l’estufa i el sofà són la meva camisa de força, em mantenen amb seny. El meu deliri dura fins ben entrada la primavera, que em troba sorpresa, recelosa. La seva arribada em fa sentir com quan la persona que t’agrada et diu que també li agrades: primer, desconfiança, escepticisme. Massa bo per ser cert. Em faig un poc la despistada, com si no hagués sentit res, tot ignorant aquest oratge tebi i la llum taronja. Abric, nòrdic i coll alt fins ben entrat l’abril.

En parlar de paisatge lingüístic ens referim a la llengua –o les llengües– presents als rètols dels carrers, als aparadors dels comerços, a les cartes dels restaurants exposades a l’exterior o a la cartelleria efímera, com ara anuncis d’actes culturals o papers aferrats al mobiliari urbà oferint serveis domèstics. L’estudi del paisatge lingüístic s’inaugura l’any 1997 amb l’article en anglès de Landry i Bourhis, que en català seria Paisatge lingüístic i vitalitat etnolingüística: un estudi empíric. Aquests autors utilitzen el terme per analitzar la visibilitat i la rellevància de les llengües en comerços i anuncis, a partir de l’observació dels usos lingüístics escrits a l’espai públic del Quebec. La seva aportació fonamental fou considerar l’espai geogràfic com un àmbit d’ús lingüístic més, és a dir, com una plataforma per a l’estudi sociolingüístic de les llengües. Posteriorment, a l’estudi del paisatge físic s’hi afegia el paisatge lingüístic sonor, que amplia el concepte cap a tot allò que se sent als nuclis urbans. Qui de nosaltres no ha parat l’orella, caminant pels carrers de Palma o del nostre poble, per reparar quines llengües s’hi parlen? A vegades, somrius interiorment d’alegria quan sents jovent amb un bon català pel carrer de Sant Miquel.

Fa uns dies, la majoria parlamentària va decidir derogar la llei de memòria democràtica, de la qual vaig tenir l’honor de ser ponent en els meus darrers dies com a diputat. Un text que va disposar en el seu moment d’un consens molt ample en el seu articulat, inclòs el suport del PP en molts dels seus punts, com ja havia passat abans amb la Llei de fosses. Costa de pair que normes que arriben tard, però que en tot cas miren d’aportar veritat, justícia i reparació, com sempre ha reclamat el moviment memorialista, puguin ser tombades amb aquesta facilitat. També em costen de pair aquests canvis de posició de partits que aspiren a governar per a una majoria social, en menys d’una dècada. 

Demanar un Glovo, un te matxa i fer un brunch són algunes de les frases de llonguet que mai no diries si no ets de Palma. Així ho recullen al compte de l'Agència Ximbomba, amb un vídeo que anima a recollir algunes dites que no acostumen a sentir-se als pobles.