“Escriure en català és una sort. L’escriptor català té un avantatge que no té cap altre escriptor al món, que és disposar d’una causa per la qual lluitar, la seva pròpia llengua. Nosaltres, en canvi, disposem d’aquest privilegi anacrònic”.

Hi ha una anècdota divertida. Me l’explicava aquesta setmana el poeta italianòfil Valentí Gómez Oliver. El protagonista és un actor romà de principis de segle XX que ja ningú no recorda, el grandiós Ettore Petrolini. Estava postrat al sofà de casa, agònic. Un amic arriba a visitar-lo i per animar-lo li diu: "Comendatore, la trovo bene". I Petrolini, amb un fil de veu, sense perdre el sentit còmic de la vida, respon: "Bè, son contento: almeno muoro sano". I efectivament es va morir. Fer-se gran és una putada, no cal donar-li més voltes. Millor agafar-s’ho amb humor, oi? La joie de vivre és la més segura font de salut: que cadascú la interpreti com vulgui. Fabulós, el Petrolini.

Una màquina d’escriure blau cel, una samarreta del Barça amb el seu nom, una pila de llibres i cinc pipes de fumar acompanyen el fèretre de Josep Maria Espinàs en la capella ardent d’aquest dimarts, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Al costat del fèretre, cobert per una senyera i un ram de roses, hi ha una corona de llorer del govern de la Generalitat i una fotografia de l'escriptor realitzada per Santiago Bartolomé. Des de dos quarts d’onze del matí, amics, familiars, lectors i personalitats desfilen a poc a poc per la sala, recordant l’escriptor i periodista, convertit en un referent per a molts catalans. "N’he llegit tants llibres! M’ha acompanyat des de la meva joventut", assenyala Carme Molinos. Al seu costat, Elvira Canals recorda amb especial afecte "els articles de viatges" i totes dues citen El meu nom és Olga com un dels títols referents de l’escriptor. 

Estic segura que avui, avui, molts dels articulistes que l’hem admirat, copiat, no copiat, diran això als articles necrològics com aquest. Diran el que dèiem: “Fer un Espinàs”. Fer un Espinàs era escriure de “fets i gent”, d’alguna cosa no política, d’algun fet quotidià, normal, intranscendent, però amb mestria, elevant-ho a una categoria universal gairebé sense voler. “Avui he fet un Espinàs”, dèiem, amb una culpa complaguda. I ho dèiem parlant d’algú que va revolucionar la manera d’escriure les peces petites, però decisives, dels diaris. Quin respecte que tenia l’Espinàs per l’articulisme. Potser només es pot comparar, aquest respecte, aquest geni, a dos altres grans julis del degoteig quotidià, d’aquest saber-ne, d’aquesta immortalitat diària: Julio Camba i Julio Cortázar.

De Josep Maria Espinàs retinc un munt de pàgines viscudes, dins i fora de la ràdio. Però així que he rebut el missatge de la Isabel Martí avisant-me que l’Espinàs s'havia mort, el primer record seu que m’ha vingut al cap és la resposta que em va donar un dia a la pregunta de què era el que havia de tenir una bona cançó. No va dubtar gens: una mica de lletra, una mica de música i una mica d’interpretació. Si un dels tres ingredients pesava més que els altres, la cançó ja no era perfecta, perquè són les tres miques iguals les que aconsegueixen que la peça sigui rodona.

"Amb la pura imaginació un escriptor no en té prou. La creativitat és la capacitat d'observació i associació", deia Josep Maria Espinàs coincidint amb la publicació d'Una vida articulada, antologia de les més d'onze mil columnes que va publicar a la premsa durant quatre dècades, fins a la seva retirada el 2019, sense fer soroll, quan ja tenia 92 anys. L'autor barceloní, nascut el 7 de març de 1927, ha mort aquest diumenge als 95 anys i deixa una obra extensa, de gairebé un centenar de llibres, que va arrencar el 1953, amb la novel·la Com ganivets i flames, premi Joanot Martorell, guardó que, a partir de 1960, es convertiria en el premi Sant Jordi. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha recordat l'escriptor com "un dels grans" de la literatura catalana, i ha subratllat el seu paper com a "cronista de paisatges quotidians i de la vida del país". Lluís Llach també ha recordat la figura d'un "mestre, un amic sempre al servei, un company de viatge, un escriptor magnífic i prolífic (...), un conseller preciós i humil. Bona persona".

Molts lectors van arribar a conèixer molt bé l'Olga Espinàs, que ha mort aquesta matinada als 64 anys. El seu pare, l'escriptor Josep Maria Espinàs, li va dedicar el llibre 'El teu nom és Olga', en el qual defuig qualsevol etiqueta per endinsar-se en el món de la seva filla. Entra al seu univers per explorar-ne cada racó i per poder-la entendre: "Mira, filla, jo sé el que tu ets, i cap mot-etiqueta ni cap diagnòstic que us vulgui 'explicar' conjuntament a tu i a tots els teus companys arribarà a descobrir-ho", escriu.

Abans de començar l’acte, entre bambolines, no les tenia totes. No es veia amb cor de llegir el text que s’havia preparat. Al matí havia anat a Catalunya Ràdio, després al barber perquè l’afaitessin... i al vespre tenia l’homenatge de l’Ateneu Barcelonès, que força estona abans de les set de la tarda ja tenia l’auditori ple. Però Espinàs no va decebre, ni al públic, ni a ell mateix. Quan va pujar a l’escenari, rejovenit de cop, va sortir el seductor de sempre, l’escriptor antiliterari, l’autor que tot i escriure en primera persona sempre ha volgut empetitir el seu jo, el gran conversador. “És impressionant que a la meva edat em facin aquestes sorpreses”. I ves per on la sorpresa era ell, tan murri com sempre.

Josep Maria Espinàs va veure un concert de Georges Brassens a Biarritz l'any 1954. "Em va impressionar. Transcorregut un any, vaig aconseguir la seva primera gravació, i en aquell moment ja em vaig adonar que les seves lletres contenien un alt nivell poètic i que, a més, eren fàcilment traduïbles al català", explica Espinàs al llibre Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país (Viena, 2012) de David Ferrer, Fermí Puig i Joan Manuel Escrihuela. Espinàs va advertir que les lletres de les cançons de Brassens es podien "abordar amb gran facilitat", perquè "el monosil·labisme català" hi anava com "oli en un llum".

Fa 90 anys del naixement del cantautor francès Georges Brassens, i el proper dissabte en farà 30 que va morir, cosa que fa que 2011 sigui l'any Brassens, i que s'hagi publicat la integral de la seva obra.

El 27 de setembre farà 50 anys que Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va morir. Nascut l'any 1893 a Barcelona i actiu des dels 20 anys -va guanyar l'Englatina d'Or dels Jocs Florals l'any 1913-, Sagarra va construir, al llarg de quatre dècades llargues de trajectòria voraç, una obra literària que tastaria tots els gèneres i projectada des de diversos suports: va omplir el Teatre Romea durant anys gràcies a les seves comèdies; va recitar els seus poemes en llocs tan emblemàtics com el Palau de la Música; va publicar una quantitat important de llibres, i en va vendre xifres no precisament anecdòtiques; va escriure columnes d'opinió en una quinzena de publicacions (entre les quals hi havia La Publicitat , Mirador , Imatges , La Vanguardia i Destino ).