Emmanuel Bove (1894-1945) es deia originalment Emmanuel Bobovnikoff i era fill d’un rus d’origen jueu i d’una criada luxemburguesa. Va viure una vida d’allò més moguda, entre pensions barates i hotels ronyosos, malalties als pulmons i estretors econòmiques. El 1924, l’escriptora Colette li va publicar el primer llibre, que és aquest mateix que podem llegir en català gràcies a una traducció arranadíssima de Josep Alemany. Els meus amics és una mostra perfecta del talent de Bove, un escriptor “secret”, recomanadíssim entre els escriptors, i que no ha fet gaire fortuna per sota dels Pirineus. És una de les seves novel·les importants i una molt bona porta d’entrada al seu univers, fet d’homes una mica kafkians i d’uns temes i tons que es podrien qualificar de precedents d’algú com Patrick Modiano, tot i que en Bove no hi ha la boira que embolcalla els personatges del premi Nobel francès, però sí la malenconia i la tristesa de fons. Tot és més net i clar, més cru i concís: “Davant de cada client hi havia una ampolla i un got. Amb un ganivet s’hauria pogut fer música”.

Corria l’any 1948 quan l’escriptora francesa Violette Leduc (1907-1972) va publicar L’afamada. Nascuda a províncies, Leduc s’havia traslladat a París poc abans de fer els vint anys i, en plena Segona Guerra Mundial, va conèixer Simone de Beauvoir, que es va erigir en la seva protectora. Va ser gràcies a ella que va poder publicar ni més menys que a l’editorial Gallimard. Certament, no ho hauria somniat mai. Allà va aparèixer l’any 1946 la seva primera novel·la, L’asfíxia. Just després vindria L’afamada.

Trist tigre és un text híbrid entre la ficció i l’assaig, entre el dietari i la novel·la; un relat dur, poderós i actual basat en els abusos sexuals que, de petita, va patir la narradora en primera persona per part del seu padrastre, descrit pel psiquiatre del procés judicial com un "pervertit narcisista amb tendències sàdiques". Guanyador del premi Fémina 2023 i escrit per Neige Sinno (Vars, 1977), Trist tigre analitza el perquè de la violència sexual cap a menors, què passa per la ment del botxí. Per lluitar contra els monstres del passat i els que apareixen en el moment de ser mare, aquesta dona utilitza les armes amb què s’ha format: les de la literatura. Però, com afirma la mateixa autora, ni l’art ni la literatura salven ningú d’una experiència traumàtica com l’incest.

Trist tigre, de Neige Sinno (Vars, 1977), no és únicament un altre testimoni necessari i devastador sobre algú que ha estat víctima d'abusos sexuals per part del seu padrastre durant la infantesa, sinó també una dissecció en clau assagística –antropològica, social i literària– sobre les causes i els efectes d'un problema que afecta a una de cada deu criatures a França. Des que va aparèixer fa un any en la seva versió original, el llibre s'ha convertit en tot un fenomen, que acumula més de mitja dotzena de premis –entre els quals hi ha el Femina i l'Strega– i del qual s'han venut més de 300.000 exemplars. Traduït al català per Marta Marfany, i editat per Anagrama, submergeix el lector en una experiència traumàtica que encara ara tortura la seva autora.

El jove Edmond Dantès té sort a la vida. Els aristòcrates als quals serveix el seu pare li han proporcionat una formació com a mariner, així que Dantès escala professionalment i es disposa a casar-se amb una familiar dels amos. Les coses es capgiren ràpidament i el protagonista passa anys i panys en una presó terrible per una acusació falsa, fins que l’atzar li proporciona una oportunitat de fugir… i de venjar-se dels que van provocar el seu drama.

"Quan era petita creia que el luxe eren els abrics de pells, els vestits llargs i les vil·les davant del mar. Més tard, vaig pensar que era fer una vida d'intel·lectual. Ara em sembla que també és poder viure una passió per un home o per una dona". Aquestes paraules pertanyen a Pura passió, d'Annie Ernaux (Lillebonne, 1940), un dels vuit llibres de la premi Nobel de literatura 2022 que de moment es poden llegir en català, tots publicats per Angle i traduïts per Valèria Gaillard. A punt de fer 84 anys, l'escriptora francesa ha visitat Barcelona per mantenir una conversa amb Anna Guitart a la biblioteca Jaume Fuster i per presentar a la Filmoteca el documental Els anys super-8 (2022), en què el seu fill David ha rescatat les pel·lícules domèstiques que el seu pare va filmar entre 1972 i 1981, abans del divorci.

El pare d'Amélie Nothomb va morir el 17 de març del 2020, "el primer dia del confinament pandèmic", recorda l'escriptora. "Jo era a París, i ell a Bèlgica –afegeix–. No vaig poder anar a l'enterrament, i això va fer impossible el dol". El difunt va començar a comunicar-se amb l'escriptora al cap de pocs dies. "Manteníem diàlegs com mai abans, de temes molt diversos. Va durar mig any, fins que em vaig preguntar si tot això passava perquè el pare no havia tingut una vida prou bona. Calia fer-hi alguna cosa. Vaig decidir donar-li la paraula". D'aquest exercici en va sortir Primera sang, que va publicar a França la tardor del 2021 i va acabar guanyant, uns mesos després, el prestigiós premi Renaudot.

Fa molt poc es va estrenar a la Filmoteca de Catalunya La cuina dels homes, un documental de Sílvia Subirós, filla dels propietaris del famós Motel de Figueres, que va ser aquí un dels primers restaurants a tenir una estrella Michelin. A través de la història de la seva família, la directora explica com un ofici tradicionalment femení ha acabat essent, després de dotar-se de prestigi, domini masculí. Contràriament, la darrera novel·la de la francesa d’origen senegalès Marie NDiaye (1967), La xef, explica la història d’una Ruscalleda d’origen humil que guanya fama i estrella amb el seu restaurant de Bordeus, La Bonne Heure, aparentment poc modest, tot i que no poc ambiciós, perquè la mestressa sap molt bé què vol cuinar i què no: “Donava una importància cada vegada més gran i, en definitiva, gairebé exclusiva, a la qualitat de tots els productes, des del tall de carn més car fins al més petit bri de julivert, des del peix més fi al gra de sal més petit amb el qual el condimentaria”.

Alexandre Dumas (1802-1870) va ser un novel·lista i dramaturg francès prolífic i un dels més populars del segle XIX. El 1844 va publicar, per entregues, dues de les seves obres més populars, El comte de Montecristo i Els tres mosqueters. La primera té una traducció molt elogiada de Jesús Moncada, publicada a La Magrana el 2002 i reeditada a Edicions 62 el 2017. La segona, que Proa acaba de presentar en una nova versió –impecable– d'Anna Casassas, ha tingut una història editorial molt més llarga i accidentada. "Feia anys que la novel·la no es trobava en cap llibreria, sempre que no fos de vell", recorda l'editor Jordi Rourera.

Amb la seva barreja d’eufemisme i de grandiloqüència, de loquacitat atemorida i de poderosa subtilesa, L’esdeveniment és un títol idoni per posar a un llibre en què s’explica un fet tan espantós i quotidià, tan traumàtic i clandestí, com és un avortament il·legal.

"Travessem la sala on es gasejava, amb les parets ratllades de traces d'esgarrapades que tothom fotografia, travessem la sala del crematori, veiem, darrere d'un cordó, els forns, les vies, els carretons metàl·lics reconstituïts a partir de materials originals (ho he llegit al plafó en sortir) i sortim aspirats per la llum i el fullatge frondós dels arbres". El narrador de Serge, la nova novel·la de Yasmina Reza, descriu amb aquestes paraules el trànsit entre l'horror i la frivolitat turística durant una visita al camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau, a Polònia.

Charles Baudelaire no en va tenir prou sacsejant els fonaments de la poesia amb Les flors del mal, ni tampoc eixamplant-ne els límits amb les proses líriques –clarividents i irades– de L'spleen de París: també va revolucionar la crítica d'art amb un assaig imprescindible, El pintor de la vida moderna, que va publicar en tres episodis a finals del 1863 a Le Figaro.

"Llegir Madame Bovary em va canviar la vida: tenia 19 anys, havia nascut la meva filla feia pocs mesos, m'acabava de reconèixer com a gai i tornava a viure amb els pares. Vaig trobar que era un llibre meravellós i perfecte, i encara ara és un dels que em diu més coses, de tots els que he llegit". Lluís Maria Todó ha dedicat la vida a la literatura des d'un triple vessant: el de traductor –acaba d'enllestir un inèdit de Julien Gracq i està traduint un Balzac que mai abans s'ha pogut llegir en català–, el de professor universitari –a la Universitat de Barcelona i a la Pompeu Fabra– i el d'escriptor.

Un avió d'Air France travessa unes turbulències no registrades en els mapes sobre la costa est dels Estats Units. Després de patir molt, i d'experimentar les sensacions del Shambhala elevades a n, sense xarxa de seguretat ni assegurança de vida, finalment aterra a Nova York amb els 260 i escaig passatgers a bord sans i estalvis. És el mes de març del 2021. Tres mesos després, al juny, un avió idèntic d'Air France aterra també a Nova York. Els viatgers s'han doblat i són genèticament idèntics als que hi havien aterrat noranta dies abans.

Al desert intel·lectual de la vida pública, una de les referències més escandaloses que se sent sovint com a arma llancívola d’un partit contra un altre és dir que “Montesquieu ha mort”. Atès el panorama, pot ben ser que qui ho digui cregui que Montesquieu ha mort fa poc i no al segle XVIII; però, en general, amb aquesta nota necrològica se’ns vol dir que s’ha posat fi a la separació de poders. Vaig llegir una vegada que el baró de Montesquieu és el pensador il·lustrat més citat als Parlaments europeus. Tanmateix, pocs polítics actuals deuen haver obert les pàgines de De l’esperit de les lleis, on trobarien la teoria de la divisió de poders, heretada dels empiristes anglesos, i sobretot una crida general a la tolerància.

El Harvey es desperta a les quatre de la matinada amb suor nocturna. Té insomni, tot i que ja no té somnis. A la tauleta hi té a punt la pastilla per arrencar el dia. L'endemà al matí se sabrà tot. "Creia sincerament que l’absoldrien. Com podien no absoldre’l? Allò era Amèrica", escriu Emma Cline. I tot seguit dedica les 100 pàgines de Harvey (Anagrama) a imaginar com devien ser les últimes 24 hores del productor Harvey Weinstein abans de ser sentenciat a 23 anys de presó per haver comès abusos sexuals i violació en tercer grau. En només un dia desfà l'encanteri del magnat totpoderós del cinema indie nord-americà, que passa de la confiança en la seva absolució al pànic davant la més que probable presó. "Com a autora hi havia llibertat i poder, en el fet d'habitar aquest personatge gairebé dement, que té la idea que és l'amo de l'univers", diu l'escriptora.

Com que Albertine ha fugit sense acomiadar-se –molt pròpiament “a la francesa”–, el narrador viu submergit en un estat de perpètua sotsobra. “Ha demanat les seves maletes” i “se n’ha anat”: les frases tallants de Françoise, la múrria criada (“pagesa medieval”, segons el seu amo) que mai ha estimat l’antiga noia en flor, violenten el seu amant, en el que tenen de precisament i dolorosament taxatives. Traïció? El narrador no en té cap dubte i hi desembeina la seua llegendària capacitat aforística, sempre al servei de la metàfora somàtica: “Cadascun té la seva manera pròpia de ser traït, com té la seva manera de refredar-se”; “El dolor és un modificador tan potent de la realitat com ho és l’ebrietat”.

Amélie Nothomb és conscient que és un espectacle i gairebé tot el que l’envolta acaba metabolitzat en els seus llibres. Pétronille (Anagrama) no n’és una excepció. La vint-i-tresena novel·la de l’autora belga, però, no té la intenció d’oferir l’enèsim retrat autobiogràfic, sinó que es fixa en la seva relació d’amistat amb la jove autora que dóna títol al llibre i que emmascara una identitat real, la de Stéphanie Hochet. “La meva amiga és una novel·lista massa poc coneguda encara -deia ahir Nothomb a Barcelona, poc abans de marxar cap a Girona per participar al festival Mot-. La Stéphanie és impossible, insuportable i imbevible. És per aquest motiu que es va convertir, fa gairebé dues dècades, en la meva companya de mam ideal”.