Fa poc li vaig preguntar a Ferran Sáez sobre la seva relació amb l'espiritualitat i em va assenyalar una finestra discreta situada molt amunt de la cambra on ens trobàvem. Era un dia gris, la llum natural perdia contra l'artificial, i a l'ampit hi havia un pardal que aprofitava les formes de l'edifici per resguardar-se de la pluja. "Podria posar una barrera entre el que estem fent aquí i aquest pardal, entre jo i el món, però trio no fer-ho", va dir. Érem a una sala d'actes de la Casa de Convalescència, una joia de l'arquitectura civil barroca catalana que serveix de seu a l'Institut d'Estudis Catalans, al final d'un simposi dedicat a celebrar Sáez en tant que "clàssic contemporani" i aprofundir en el coneixement de la seva obra. Després de quatre hores de ponències acadèmiques, a la perifèria d'una bombolla d'assoliments humans la resta del món continuava girant amb una indiferència laboriosa i calmada. És una d'aquelles imatges que et fa veure't des de fora i, en aquest canvi de la mirada, consideres la possibilitat que hi hagi alguna cosa genuïnament important més enllà de tu mateix. 

Com hem vist amb els resultats PISA, la lectura va de baixa entre els adolescents. La lectura a fons, concentrada, sense interrupcions. En realitat, esclar, els nois i noies són el nostre mirall. També els adults, salvant totes les excepcions que calguin, cada cop dediquem menys temps a asseure’ns en un sofà durant unes quantes hores per devorar un llibre. El ritme i l’estil de vida ens ho posen difícil: els mòbils, sí, però també la mobilitat frenètica i el lleure exponencial. Tenim tantes possibilitats que la pressió social converteixen en obligacions. No has vist aquesta sèrie? (per cert, no us perdeu El encargado). No has anat a aquest restaurant? (per cert, apunteu-vos Ca l’Amador de Josa de Cadí). On has viatjat aquest Nadal? Etc. El temps és finit i el temps per llegir s’ha anat reduint dràsticament. La competència és fabulosa.

Divertit, enginyós, a estones vehement però també amarat de la tendresa d’un “nihilisme agropecuari”. Així ha desplegat el filòsof Ferran Sáez l’insòlit monòleg L’animal filòsof al Teatre Romea. Insòlit per la posada en escena: al centre de l’escenari, un cap de toro damunt un pedestal, i en un lateral Sáez dret darrere d’un faristol. Insòlit també pel punt de partida dramàtic: el filòsof, diu, fa temps que ha deixat de sentir-se un ésser humà, i ha triat el Romea per culminar el procés de transformació en animal. “Pinso, per tant, existeixo”, ha dit regirant l’humor cartesià i qui sap si fent servir per última vegada l’atribut que ens diferencia dels animals: el llenguatge articulat, els signes.

Per començar, ajunta Miquel Àngel, Bach i Pasolini.

A Slobodan Milosevic se li atribueix una frase que, tant si és certa com si no, compendia perfectament l’acció política que va dur a terme al llarg dels anys en què va ocupar el poder: “Sèrbia és allà on hi ha serbis”. La República Sèrbia de Bòsnia, més coneguda com a República de Pale (una població propera a Sarajevo que feia les funcions de capital), va constituir un dels resultats tangibles d’aquella curiosa doctrina nacional. L’experiment territorial va durar poc, però els seus resultats -la completa devastació de Bòsnia- encara són visibles. Malgrat desembocar en la destrucció massiva i la neteja ètnica, la doctrina Milosevic no era tan ideològicament rudimentària com la del gran Borís Ieltsin, segons el qual “tots els txetxens són terroristes per naturalesa” (no consta el grau d’ebrietat en què va ser proferida aquesta frase).