Per a Montserrat Anton, el fet de ser àvia és un privilegi. “Un regal que fa quinze anys que dura”, explica. Des del primer moment, va poder escollir com volia que fos la seva dedicació: una tarda a la setmana aniria a recollir els seus dos nets a l’escola per fer-se’n càrrec i un cap de setmana al mes, si ho volien, podrien quedar-se a dormir a casa seva. “A banda de les urgències de nens amb febre i haver de córrer als matins per portar-los a l’escola si l’autobús falla, o també els casalsavis, casals a casa dels avis a l’estiu –ironitza Anton–. Per descomptat, que tot això també es fa quan cal!”, subratlla aquesta mestra jubilada.

Al Criatures, que és un suplement que sempre llegiré, Catherine Pearson, amb copyright del New York Times, escriu un article que porta per títol “El dol silenciós de no ser avis”. Ens presenta tot de testimonis de gent –alguns de la meva edat– que confiaven en “convertir-se en l’àvia cool” o en “transmetre receptes” i que tenen el “cor trencat” perquè els seus fills no seran pares. Diu que no tenir nets és “un dolor que la nostra cultura tendeix a no reconèixer i del qual la gent no sap com parlar”.

Lydia Birk, de 56 anys, conserva el seu exemplar favorit d'El conill de vellut, de Margery Williams, des que els seus tres fills, que ara tenen entre 20 i 30 anys, eren petits. Li encantava omplir la casa de llibres i confiava convertir-se algun dia en l'àvia cool que compartiria les seves històries favorites amb una nova generació de nens. Però cap dels seus fills vol tenir fills. I tot i que ho entén i creu que és la decisió "correcta per a ells", admet Birk, no pot evitar que se li trenqui el cor. "Ja no tinc fills petits, i ara no tindré nets", diu. "Així que aquesta part de la meva vida s'ha acabat".

La meva mare va perdre la seva quan tenia 56 anys. Massa jove, sempre em deia. L’àvia en tenia 78 quan ens va deixar. Amb la meva parella, aleshores, ja teníem clar que volíem tenir fills i vam convenir que seria un bon moment, entre altres coses, perquè una neta serviria per contrarestar aquella pèrdua. Il·lusa de mi. Recordo perfectament el dia que li vaig donar la notícia, a ella abans que a ningú altre, convençuda que li estava fent el millor regal que havia rebut mai.

Els dilluns vaig a buscar-ne dos a l’escola i anem junts a dinar a casa. Un dia, mentre m'esperava a la sortida, vaig sentir aquesta conversa:

El Marc i el Joan (noms ficticis) tenen sis i tres anys. No tenen cap problema en passar estones amb qualsevol de les dues parelles d’avis que tenen, però si els deixen triar ho tenen clar. Van amb moltes més ganes amb els pares de la mare, la Carla (també nom fictici per preservar el seu anonimat). Ha estat així des de sempre, i coincideix amb una relació poc estreta del fill i més aviat distant de la Carla. Abans de tenir fills tenien una relació més cordial, però els comentaris i les ingerències de la sogra al néixer el fill gran van fer que se’n distanciés una mica. La Carla creu que els nens “noten” aquesta distància i per això prefereixen els avis materns. “I això que els altres avis els hi deixen fer de tot”, afegeix. Però fins i tot això la Carla pensa que els juga en contra: “Veuen que no hi ha autoritat, potser”. La diferència no els ha portat discussions de parella, perquè fins i tot el pare prefereix estar amb els sogres. Per això, diu ella, no hi ha intervingut mai i prefereix deixar passar una situació que identifica amb el que ell també va viure de petit.

Una de les característiques distintives de l’espècie humana és la menopausa. Les femelles de la major part de mamífers són fèrtils fins al final de la vida, la qual cosa fa que puguin tenir més fills, i aquesta característica es veu afavorida per la selecció natural. Però en les persones la menopausa, que marca el final de l’edat reproductora, no és el final de la vida, que es pot allargar unes quantes dècades més.