En el tema del finançament de la Hisenda catalana el que comporta l’acord d’investidura entre ERC i el PSC-PSOE és potencialment molt important. Però no està fet, i convertir el potencial en real no serà fàcil. A les dificultats inherents a un acord de gran envergadura s’hi afegeix el factor desestabilitzador de la retòrica. Amb posicions que eren inicialment distanciades, cada part de la negociació ha de convèncer els seus que el compromís és raonable. Però, al fer-ho, les paraules poden ser trasbalsadores per a l’altra part i poden interferir en el procés d’una implementació efectiva i satisfactòria de l'acord.   

No apostaria diners de la meva butxaca a l’èxit de l’operació: tal és la dificultat del periple de tramitació que espera a l'acord per a un concert econòmic solidari. Per a mi, però, les recances no tenen a veure amb la falta de detall, ni amb la lletra petita –crec que no pot ser d’altra manera, donada la magnitud del canvi que està sobre la taula– ni amb la manca d’un calendari pautat –de precisió impossible–. De manera que puc entendre l’escepticisme de molts, però no sobre la base d’una desqualificació genèrica del preacord amb sentències com que és més del mateix, que no hi ha canvi respecte del règim comú, que tot és una disfressa, etc.

Encara que hagi començat el tedi d’agost, aquest curs ha provocat que aquests dies siguin intensos i expectants. El moment és significatiu i el soroll polític intens. Podem estar davant d’una sortida positiva i intel·ligent de l’atzucac de dotze anys de Procés, o bé enrocar-nos en un remolí perpetu d’utopia melancòlica. El lògic suport d’Esquerra a la investidura de Salvador Illa, atenent els resultats electorals i al realisme polític, és bombardejat per plantejaments agònics diversos, que tenen en comú la finalitat de fer-lo fracassar abans d’analitzar els acords i preacords de manera una mica rigorosa. La histèria de Junts i de l’independentisme diguem que de base religiosa no té parangó ni límits. Tot s’hi val per desacreditar els continguts d’un acord que, més aviat, haurien de celebrar. L'ambigüitat amb què s'ha expressat Lluís Llach tenia un aire amenaçador. A l’altra banda i per alimentar la bèstia de la irracionalitat, la dreta espanyola, des de la més rància fins a la que milita al Partit Socialista, parlen del triomf de la insolidaritat i de la liquidació d’Espanya. Resulta si més no curiós que només es destaqui la lectura tosca de l’acord en relació amb la recaptació fiscal i al finançament, aspectes que són, com no podria ser d’altra manera, els arguments menys precisos, ja que la seva aplicabilitat depèn de dues lleis estatals que hauran de modificar les Corts, i d’una llei orgànica. No és poca cosa. A part d’allò que és factible i que serà possible, en els preacords amb Esquerra i els Comuns hi ha una filosofia política de caràcter federal que, tot i no agradar als maximalistes, estableix una bona via de futur per resoldre la governança a Espanya.

L’ocasió de la presentació, aquest dimecres, del llibre de Josep Reyner sobre el dèficit fiscal (Dèficit fiscal, benestar dels ciutadans i competitivitat de l’economia catalana: una situació a revertir, Fundació Vincle) m’ha empès a reflexionar sobre els resultats del model foral de finançament del País Basc i Navarra. Per descomptat, d’aquí se salta a la proposta del govern de la Generalitat de finançament singular i a la de disposar d’un model de finançament inspirat en el concert econòmic basc. Des de Madrid se sol descartar de soca-rel la hipòtesi d’un concert econòmic per a Catalunya amb un argument que podem sospitar que no deu ser el principal, però sí que és el que més els agrada perquè el deuen veure menys conflictiu i menys complicat: el País Basc és molt petit i la seva excepció no es podria generalitzar.  

Quan proves de posar-te al mig del conflicte català, i de buscar solucions on ambdues parts cedeixin, les possibilitats són múltiples: pots remetre-ho tot a la sentència de l’Estatut (i, per tant, provar de fer-ne un de nou, o de crear un “estatus especial”); pots, en canvi, circumscriure-ho al debat sobre el finançament (que va ser la gota que va fer vessar el got d’Artur Mas); pots tenir en compte la Declaració d’Independència del 2017 (és a dir, partir de la base que el trencament és real) o pots proposar un referèndum d’autodeterminació (que en cap cas és una proposta de màxims, com diu Pedro Sánchez, sinó normalment una solució del mig on ambdues parts poden guanyar). Totes aquestes zones grises, on les cessions poden ser mútues, es poden posar damunt la taula i desenvolupar-se com a propostes de solució a curt o a llarg termini (sempre que la població les avali). Fins i tot es poden combinar totes elles, com a passos graduals, o com a arbre de possibilitats segons l’evolució de la ruta. Ara bé, hi ha una cosa que han de tenir en compte mentre pensin en totes elles: aquest no és un conflicte administratiu. Ni competencial. Ni de finançament, o de models federals més perfectes o imperfectes. És un conflicte nacional.

Ni MÉS per Mallorca ni El Pi no estan conformes amb la primera proposta que ha fet el govern espanyol per reformar el sistema de finançament, la qual va arribar divendres a les comunitats autònomes. Ambdues formacions n'han fet una valoració negativa aquest dimarts als passadissos del Parlament i han reclamat un concert econòmic a les Balears com el que hi ha al País Basc; és a dir, que les Illes siguin plenament responsables de la recaptació d'impostos i que en donin una part a l'Estat perquè faci front a les despeses comunes de les autonomies.

1. En relació al concert econòmic, el nacionalisme basc se sent confortable i legitimat dins d’Euskadi –on ningú no impugna la fórmula–, però incòmode i qüestionat de cara enfora perquè, vist des de l’exterior dels confins bascos, el concert resulta un privilegi flagrant i fins i tot abusiu. Estant així les coses, un bon argument de defensa consisteix a dir que d’altres també haurien pogut tenir-lo, però no el van voler. I aquests “altres”, esclar, no podien ser els andalusos o els murcians; havien de ser els catalans.

El portaveu d'El Pi, Josep Melià, ha reclamat aquest dimarts en roda de premsa que les Balears tinguin un concert econòmic amb l'Estat per gestionar els seus recursos i aportacions. "D'aquesta manera, nosaltres recolliríem els doblers, els gestionaríem i decidiríem la quantitat que enviam a l'Estat per a la caixa de solidaritat", ha dit Melià, qui ha comparegut al Parlament per explicar les esmenes d'El Pi a la Llei d'habitatge. "Amb el sistema actual estam sotmesos a l'arbitrarietat del govern espanyol i sempre en sortim perjudicats", ha afegit. El portaveu regionalista s'ha sumat a la petició de MÉS per Mallorca per reformar el sistema de finançament autonòmic actual, ja que "sempre tracta les Balears de manera injusta". "El millor seria un concert econòmic perquè les Illes gestionassin els seus doblers", ha insistit.

L'economista Daniel Lacalle, assessor econòmic del líder del PP Pablo Casado, ha defensat l'extensió del sistema de finançament aplicat al País Basc a la resta de comunitats autònomes. En una entrevista al diari 'El Mundo', Lacalle assegura que sempre ha elogiat el concert basc com "una solució bona per vertebrar un estat de les autonomies en què es conjugui la responsabilitat fiscal amb l'autonomia".

El president del Partit Popular (PP), Pablo Casado, ha assegurat que el seu partit "està compromès" amb la defensa del concert econòmic basc perquè "no es pot qüestionar" la Constitució i suposa "el millor respecte" a l'Estatut de Gernika. Ho ha dit en una intervenció al Fòrum Empresarial 2020 Diàlegs per Vitòria i Àlaba, titulat "Revolució fiscal per un entorn competitiu", on ha subratllat que el concert econòmic "és bo per al País Basc i és a la Constitució".

La presidenta d'Andalusia, Susana Díaz, ha rebutjat aquest dilluns que el debat sobre Catalunya se centri en un concert fiscal com el del País Basc i Navarra. Segons Díaz, pensar que el conflicte català "se soluciona amb diners" és "un insult" que evidencia que "no hem entès res del que ha passat".