A Jeanette Winterson (Manchester, 1959) sempre li ha agradat la nit i tot el que comporta: la foscor, el misteri i els fantasmes. Encara que els esperits, benèvols o venjatius, ja hagin aparegut en algun llibre seu, no ha estat fins ara que l'autora britànica els ha dedicat un llibre sencer, Días de fantasmas (Lumen). Inclou "tretze relats de tema sobrenatural desvinculats del gènere de terror", segons explica l'autora, que participarà aquest dissabte al festival Kosmopolis del CCCB, el mateix lloc on va presentar Frankisstein (Periscopi/Lumen) el 2019, mesos abans del confinament.

Les paraules de l'escriptora Nariné Abgarian resplendeixen a dins i fora dels seus llibres. Els lectors de la novel·la I del cel van caure tres pomes –que Comanegra va publicar en català fa un parell d'anys i Navona va traduir al castellà l'estiu passat– ja ho han pogut comprovar. El públic que l'ha anat a veure al festival Kosmopolis ho ha presenciat en directe. Afable, precisa i generosa, Abgarian reconeix que la seva literatura neix de les històries que li explicaven la mare i l'àvia a Berd, el petit poble armeni on va néixer el 1971. "M'enamorava de totes aquelles fantasies al mateix temps que portàvem una vida molt normal en un lloc on els galls cantaven cada matí, les vaques pasturaven i ens fèiem el pa a casa", afirma.

El món cultural fa temps que s'ha desfet de la virtualitat motivada per la pandèmia de covid. Així i tot, encara hi ha alguna excepció, com la que s'ha viscut aquest dimecres al CCCB. Els assistents a la conversa estel·lar de la primera jornada del festival Kosmopolis s'han hagut de conformar amb veure Salman Rushdie (Bombai, 1947) a través d'una gran pantalla durant poc més de mitja hora.

Una aproximació al mal a través del llibertí Marquès de Sade, l'exploració de les potencialitats de la intel·ligència artificial en temps de l'algoritme, una visita a les literatures oceàniques a través dels convidats al festival Kosmopolis i una instal·lació dedicada a Mercè Rodoreda: aquests seran quatre dels eixos que estructuraran la programació del 2023 del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Segons la directora, Judit Carrera, continuaran apostant per "la confiança en la força emancipadora de la cultura en un món marcat per la destrucció", i ha anunciat que es comptarà amb les veus de quatre de les grans escriptores russes dissidents. També es farà un homenatge a pensadors del XX vinculats amb la Segona Guerra Mundial que van denunciar el totalitarisme: hi haurà monogràfics sobre Hannah Arendt, George Orwell (se celebrarà el desè aniversari del Dia Orwell), Albert Camus i Jorge Semprún. El pressupost del centre puja un 15%, fins als 13,6 milions. En part, aquests diners es destinaran inevitablement a l'increment de costos energètics. La llum al CCCB avui val 700.000 euros a l'any.

Els pares de Claudia Durastanti (Brooklyn, 1984) són els responsables del naixement de L'estrangera (L'Altra Editorial / Anagrama), traduïda al català per Martí Sales. Tots dos són sords i malgrat que detesten la ficció van decidir inconscientment la forma d'aquest relat que recorre diferents llocs, des de Brooklyn fins a Itàlia, passant pel Londres de poc abans del Brexit. "La mare sempre m'havia explicat que havia conegut el pare perquè el va salvar de tirar-se des d'un pont, però fa quatre anys el meu pare em va dir que es van conèixer perquè ell la va salvar d'un atac, es va carregar un mite i em va donar una novel·la", assegura l'escriptora i traductora. A cavall d'un llibre de memòries i un assaig personal, el llibre parla sobretot de la família. Durastanti va néixer a Brooklyn, va emigrar a un poble petit del sud d'Itàlia als sis anys i ha viscut fins fa poc a Londres. Ara viu a Roma perquè no suportaria viure a l'Anglaterra del Brexit: "Vaig anar a viure a Londres el 2011 sense gaires recursos, la Claudia d'aleshores no podria fer el mateix ara, no vull viure en una ciutat que nega l'entrada als estrangers", diu.

El festival literari Kosmopolis celebrarà la seva onzena edició del 16 al 20 de juny al CCCB. Amb el lema La literatura que ve, el festival posarà èmfasi en la ciència-ficció com a gènere literari que travessa fronteres i tradicions. En aquesta ocasió hi passaran figures tan destacades com el cineasta Werner Herzog, els escriptors Ted Chiang, Mia Couto, Hervé Le Tellier, Maggie O'Farrell, Víctor García Tur i Borja Bagunyà, el músic Pau Riba o l'astrofísica Fatoumata Kébé.

Molt de tant en tant apareix una veu que t’atrapa, però es fa difícil dir per què. La bellesa del timbre, la tècnica i el fet d’afinar a la perfecció no ho acaben d’explicar. És més aviat allò que la veu transporta però que no es veu a simple vista, que opera en un pla més profund i et fa viatjar a un lloc més complex. Algú hi ha estat abans, s’hi ha enfangat a fons i només t’hi porta quan pot anar-hi i tornar amb els ulls clucs. Això explicaria el cas de María José Llergo, de qui ja fa temps que es parla malgrat haver publicat només algunes cançons a la xarxa. Niña de las dunas, Nana del Mediterráneo o Canción de soldados són de les poques peces que ha decidit mostrar fins ara, però a finals de mes presentarà el primer single del que serà el seu debut discogràfic i al maig actuarà al Primavera Sound. Abans, aquest diumenge, dia 24, farà el concert de cloenda del Kosmopolis al CCCB i potser recitarà per primer cop els seus poemes en públic.

El festival Kosmopolis va arrencar amb una conversa centrada en ciutats, urbanisme i desigualtats que en molts moments va lluir la mateixa densitat sinuosa dels llibres del seu protagonista, el sociòleg nord-americà Richard Sennett. “Hi ha dues maneres d’entendre la conversa -va començar, després d’una introducció brillant per part de l’arquitecte Carles Muro, amb qui han compartit aula (tots dos com a docents) a la Universitat de Nova York-. La primera manera és la de Jürgen Habermas, que considera que com més parles, més coses en comú trobes amb l’altre: el llenguatge et permet comunicar-te amb claredat. Jo crec en un altre tipus de conversa, que és aquella en què no t’acabes d’entendre amb l’altre. El seu leitmotiv és la complexitat”.

La complicitat entre Enrique Vila-Matas i Gonçalo Tavares va començar, primer, quan es van llegir mútuament -tots dos elogien l’obra de l’altre- i, en segon lloc, en un congrés a la ciutat brasilera de Parati. “Vam participar en una taula rodona, i després em vaig fixar que l’Enrique era tan tímid com jo -va explicar Tavares-. Seia durant molta estona en silenci i quan s’aixecava per marxar li deien que es tornés a asseure: «Sente-se» ”. Cada vegada que li deien això, Vila-Matas entenia «Sintesis », i va ser amb aquesta paraula que va batejar Tavares al pròleg d’El reino (Seix Barral). “Li dic senyor Síntesi perquè, de la mateixa manera que les substàncies es concentren, també ho fan les idees, i Tavares és un mestre a l’hora de sintetitzar -va admetre, somrient-. El reino es fixa en la rebotiga dels nostres cervells, carregada d’irracionalitats i instints assassins. Tavares té un altre recull de novel·les, El barrio, que funciona com a contrapunt a aquesta foscor: és una zona amigable, un alegre chiado literari. És en aquest barri que imagino Tavares assistint a una d’aquelles inauguracions a què va el senyor Kraus per satiritzar-les: «El bon polític arriba tard fins i tot a la inauguració d’un rellotge»”.