Alguns amics es riuen de les absurditats –o rareses: depèn de com es miri– que conservo als prestatges de la meva petita biblioteca. Fa uns mesos va patir una severa reestructuració (tenim una llar de foc que facilita les coses). A còpia de treure la pols a munts de paperots que no obria des de feia dècades, vaig ensopegar amb una joia de la literatura política del segle XX: una hagiografia de Kim Il-sung en dos enormes i luxosos volums plens de fotografies, editada pel mateix règim coreà a finals de la dècada del 1970. Kim Il-sung, avi de l’actual president de la República Popular Democràtica de Corea, és potser el líder de la Guerra Freda que va portar el culte a la personalitat més fins al paroxisme. Stalin o Mao no li fan ni ombra. A més de ser el fundador de la primera monarquia comunista de la història, el camarada Kim Il-sung és avui un dels pocs cadàvers del món que ocupen un càrrec d’alta responsabilitat. Ja sé que sona estrany, però és literalment així.

Des de fa uns mesos, un problema travessa tots els debats sobre les iniciatives legislatives i executives promogudes pel govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Especialment, aquelles que no són reconegudes pel govern espanyol com a ajustades a l’ordenament jurídic constitucional, no pas perquè siguin inconstitucionals per se i, com a tals, il·legals, sinó perquè els intèrprets amb autoritat constitucional reconeguda formalment, tot i la seva submissió a les directrius polítiques de l’executiu, les consideren com a tals, encara que, com qualsevol interpretació, pugui ser discutida per uns altres intèrprets igual d’autoritzats però no reconeguts. Aquest problema és la diferència entre legalitat i legitimitat, un tema clàssic en la filosofia del dret i en el pensament polític moderns.