"El desenvolupament i el seu gran impulsor, la cooperació internacional, enfronten fortíssims vents en contra", admetia aquest dilluns al matí el secretari general de l'ONU, António Guterres, i alertava que els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) fixats per d'aquí cinc anys –l'anomenada Agenda 2030– "estan en perill" i semblen condemnats a no complir-se. "Dos terços d'aquestes metes estan endarrerits i assolir-los requereix una inversió de més de 4 bilions de dòlars l'any", ha dit Guterres durant la inauguració de la 4a Conferència Internacional sobre el Finançament per al Desenvolupament (FfD4) que ha arrencat aquest dilluns a Sevilla.

Durant els anys més durs del Procés, quan aquell front format pel poder executiu, el judicial, el policial i el mediàtic va assolir un grau d'impunitat sense precedents, es va elaborar una teoria ad hoc per explicar per què la majoria –o la quasi majoria– dels catalans estaven a favor de la independència. ¿Com podia ser que, segons ells, totes aquelles persones anessin contra la raó, contra el sentit correcte de la història, contra els valors de la Constitució "que nos hemos dado entre todos"? Què estava passant? Òbviament, es negaven a constatar que allò era una decisió lliure i democràtica compartida per milions de persones. No, ni parlar-ne: el que passava en realitat és que érem uns pobres desgraciats als qui l'escola catalana i TV3 i altres mitjans havien rentat el cervell. I punt. Per tant, fos quin fos el resultat, no era lícit. És exactament el mateix argument que he escoltat aquests dies en relació amb els resultats de les eleccions europees. En un parell de papers, fins i tot, he observat una patologització –en el sentit literal del terme: amb l'ús de vocabulari psiquiàtric– de certes idees. Tampoc és nou, això. Un dels personatges més intel·lectualment sinistres del franquisme, i també un dels més influents, el psiquiatra Antonio Vallejo-Nájera, va arribar a afirmar: "En todo resentido hay un marxista, aunque él no lo sepa". Espectacular. Qüestionar l'Agenda 2030, ni que sigui argumentadament, ¿també és cosa de ressentits patològics? ¿Estan alienants, no se'ls ha de fer cas, no tenen raó, van contra el sentit correcte de la història, etc.?

Mirant des del balcó a l’Eixample com els tractors dièsel trepitjaven les separacions del carril bici, i generaven soroll i pol·lució molt per sobre dels nivells aconsellables, pensava que la transició verda potser no està ben dissenyada. Els agricultors europeus diuen que no tenen altre camí que bloquejar ciutats i carreteres i qüestionen l’agenda 2030 impulsada per la Unió Europea; “el problema és Europa”, se sent a les manifestacions. Els pagesos es queixen d’un còctel que fa difícil la seva activitat: costos de l’energia i fertilitzants elevats; preus molt volàtils i importacions de països de baix cost de producció i menors estàndards mediambientals i socials, Ucraïna inclosa; molta regulació (per exemple, en relació amb el benestar animal), i molta burocràcia per complir amb les regulacions i per accedir als ajuts. La sequera ha agreujat els problemes. Els acords de lliure comerç que permeten les importacions no són ben vistos i la perspectiva de l’acord amb Mercosur espanta. El resultat és que pagesos francesos destrueixen tomàquets espanyols (“immenjables” segons Ségolène Royal i “imbatibles” segons el president Sánchez) i agricultors espanyols fan el mateix amb els marroquins, dels quals les importacions s'han disparat la darrera dècada. Els jornals al camp al Marroc poden ser 8 o 10 vegades més baixos que a Espanya, i a França són un 50% més alts com a mínim. El proteccionisme i el “consumeix nacional” estan a l’ordre del dia.

Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) van ser aprovats per l’ONU el 2015 en el marc de l’Agenda 2030. Són un total de 17 fites que pretenen guiar l’acció política, empresarial, social i individual per donar resposta a reptes globals des de la sostenibilitat, el pacifisme, la prosperitat i l’equitat. Cada ODS s’adreça a un camp concret, com ara els de la lluita contra la fam i la pobresa, el canvi climàtic, els recursos hídrics o l’accés a l’educació i a l’assistència sanitària, entre d’altres. Aplicats a l’educació esdevenen nous reptes, des de primària fins a la universitat.

La moralitat i l'ètica no són problemes del passat. Els ciutadans del segle XXI cada vegada som més autònoms i tenim més llibertat per decidir què volem fer, què defensem i de quina manera volem viure. Tenim molt clar què està bé i què està malament, què és just i què és injust, però també estem sotmesos a grans pressions socioeconòmiques que ens desperten actituds egoistes cap als altres. Aquesta és la definició de societat que van traçar ahir Victòria Camps, filòsofa i catedràtica emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Cristina Gallach, l'alta comissionada de les Nacions Unides per a l'Agenda 2030, a la trobada 'Els futurs de la ciutadania', celebrada a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm de Barcelona.