Aquesta setmana, dos espectacles en contrast. A la sala del Tribunal Suprem, odi, infàmia i vergonya. El jutge Marchena fa de funambulista fent callar un moment els fiscals i sempre les defenses per compensar la balança trucada de la justícia que representa. Indubtablement, l’escena estrella l’ha protagonitzada el tinent coronel de la Guàrdia Civil amb la fanfarronada de negar-li al jutge veritats a la cara, servint-se de la tàcita impunitat que l’honora i sabent-se, com a defensor de la pàtria, per sobre de jutges i tribunals.

La Laura estudia enginyeria biomèdica i juga a bàsquet amb la Beta. Tenen vint anys i dissabte no van poder assistir a la impressionant manifestació de Madrid perquè se senten compromeses amb l’equip i tenien partit. Totes dues, la meva neboda i la meva filla, van haver de conduir tota la nit per ser diumenge a les 9 h a Soto del Real per al vis-a-vis. Arribar a la presó sempre ens posa nervioses, ho hem de deixar tot -rellotges, bosses, tot- dins el cotxe. Agafem tots els llibres de família i DNIs, però a la finestreta ens diuen que la Laura no està autoritzada per a la visita. El Joaquim fa dies que ha omplert la instància... Ens fan esperar, mentre baixa el responsable, i el funcionari diu: “No quiero salir en los medios de comunicación”.

I li arriba el torn al major dels Mossos, un altre a qui em pregunto si jutgen per una rebel·lió invisible o per haver resolt, amb tacte exemplar, els atemptats monstruosos de la Rambla. El surrealisme d’aquesta causa continua amb una acusació popular que cita com a testimoni estrella un dels homes a qui més odia. No hi ha qui ho entengui.

El fotògraf Joan Mateu ha acompanyat els últims mesos els familiars de Jordi Cuixart. Uns mesos en què han hagut de fer front a tot el que suposa tenir un familiar en situació de presó provisional a l'espera del judici, que ha començat fa tot just tres setmanes al Tribunal Suprem. Cuixart s'enfronta a penes de fins a 17 anys de presó.

Bernat Pegueroles (Xerta, 1946) s’ha tret un pes de sobre després de ja tres setmanes de judici. Ahir va seguir l’interrogatori de la seva dona, Carme Forcadell, acompanyat pels seus dos fills, Ferran i Bernat, des de dins de la sala.

Susanna Barreda surt orgullosa del Tribunal Suprem després de la declaració de Jordi Sànchez. Alhora, indignada per l’any i mig de presó de la seva parella per uns fets que la Fiscalia encara no ha provat.

L’espectacle ha començat. Una obra immensa amb un guió que ens sorprèn quan ja sembla esgotada la capacitat de sorpresa. La seva dimensió, la seva transcendència, però, sobretot, la seva posada en escena ens deixen bocabadats. Vivim en l’era de les comunicacions ràpides, en què les imatges i els vídeos circulen a velocitats increïbles, en què la gent porta el cinema a la butxaca i observa l’univers i el fons del mar a la parada del bus.

A Oriol Junqueras li demanen 25 anys de presó. La seva dona, Neus Bramona, no es fa il·lusions: “La sentència està escrita, ho tinc coll avall. Si no, quin sentit hauria tingut aguantar-los en presó preventiva durant més d’un any? Volen el cap de l’Oriol, perquè ell anava al capdavant de tot. L’Oriol és un símbol”.