"Quan creiem que escrivim les nostres lectures, en realitat estem escrivint la nostra vida", llegim a Canon de cámara oscura (Seix Barral), la nova novel·la d'Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948). El llibre, explicat per algú que podria ser un androide –el primer que s'incorpora a la literatura vilamatiana–, ens endinsa en 48 hores d'escriptura obsessiva, motivada pel record d'un escriptor mort i la confecció d'un cànon literari confegit a partir de fragments escollits a l'atzar d'autors com Robert Walser, Franz Kafka, Joseph Roth i Carlo Emilio Gadda.

Julio Cortázar és molt més que l'artífex de Rayuela, aquella novel·la que es podia llegir des del capítol 1 o començant pel capítol 73 i seguint un ordre alternatiu proposat per l'autor. Publicada el 1963, Rayuela va consagrar l'argentí, que en aquells moments estava a punt de fer 50 anys i ja tenia una fructífera trajectòria com a narrador.

Els lectors d'Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) estan acostumats a la seva literatura doblement viatgera: sovint, els seus protagonistes es desplacen lluny de casa, però el periple que plantegen és, a més d'exterior, interior. A Montevideo (Seix Barral), el narrador comença recordant uns anys a París –amb la intenció d'escriure'n un assaig sobre l'estil literari–, i poc després, en un congrés a Cascais, s'adona que no sap com continuar. De quina manera podrà fugir del seu bloqueig creatiu? La novel·la ofereix una resposta enginyosa, juganera i profunda a aquesta pregunta, entrellaçant literatura, art i vida.

Les novel·les d’Enrique Vila-Matas a vegades són qualificades d’“assajos literaris” o de “novel·les de no-ficció” per la seva càrrega metaliterària, com Bartleby y compañía, El mal de Montano i Doctor Pasavento. Tot i així, també aborden qüestions vitals. Amb motiu de la presentació de la seva última novel·la, Esta bruma insensata (Seix Barral), Vila-Matas subratlla que la relació “tensa” dels dos germans protagonistes parla de la vida perquè “parla de dues opcions: ser o no ser, parla de com estem en el món”. El germà que explica la història és un subministrador de citacions literàries a escriptors, Simon Schneider; i l’altre, conegut com a Gran Bros, és un escriptor que triomfa escrivint en anglès a Nova York després d’uns anys literàriament decebedors a Barcelona, i que fa una vida d’escriptor invisible com J.D. Salinger i Thomas Pynchon.

La complicitat entre Enrique Vila-Matas i Gonçalo Tavares va començar, primer, quan es van llegir mútuament -tots dos elogien l’obra de l’altre- i, en segon lloc, en un congrés a la ciutat brasilera de Parati. “Vam participar en una taula rodona, i després em vaig fixar que l’Enrique era tan tímid com jo -va explicar Tavares-. Seia durant molta estona en silenci i quan s’aixecava per marxar li deien que es tornés a asseure: «Sente-se» ”. Cada vegada que li deien això, Vila-Matas entenia «Sintesis », i va ser amb aquesta paraula que va batejar Tavares al pròleg d’El reino (Seix Barral). “Li dic senyor Síntesi perquè, de la mateixa manera que les substàncies es concentren, també ho fan les idees, i Tavares és un mestre a l’hora de sintetitzar -va admetre, somrient-. El reino es fixa en la rebotiga dels nostres cervells, carregada d’irracionalitats i instints assassins. Tavares té un altre recull de novel·les, El barrio, que funciona com a contrapunt a aquesta foscor: és una zona amigable, un alegre chiado literari. És en aquest barri que imagino Tavares assistint a una d’aquelles inauguracions a què va el senyor Kraus per satiritzar-les: «El bon polític arriba tard fins i tot a la inauguració d’un rellotge»”.

Enrique Vila-Matas sempre va més enllà del que ha quedat establert com a cànon, o com a patró majoritari del que és l’art, en el seu cas el de la literatura. Trenca motllos, esvaeix límits, els deforma, pensa i escriu lateralment. En definitiva, crea el seu propi cànon. Del tot inimitable. I la seva nova proposta intel·lectual, que adquireix forma d’instal·lació artística a Londres, n’és la prova. Perquè a través de la tria de sis obres d’art ha escrit el que bateja com a “novel·la obliqua”. L’autor ha explicat el procediment: “L’omplo de buits, que un novel·lista podria omplir perquè fos una novel·la completa i que, ja veurem qui ho fa…”. I després de repensar-ho uns breus segons s’adona de la realitat a què està condemnat el Vila-Matas escriptor: “Només ho puc fer jo. Seguiré investigant. Misteri”.

L’allau de novetats del primer trimestre de l’any ha confirmat que el sector editorial es recupera i torna a pitjar l’accelerador. Després de reduir la productivitat durant l’últim lustre, les grans editorials tornen a apostar fort per valors de la casa, com ha passat amb Jaume Cabré, Empar Moliner, Xavier Bosch i Sílvia Soler a Grup 62 o Albert Espinosa, Javier Cercas i Stephenie Meyer -que va vendre més de 100 milions de la saga vampírica Crepuscle - a Penguin Random House.

Enrique Vila-Matas ens té acostumats, des de fa anys, als malabarismes narratius. Tot i així, segueix sorprenent els lectors amb cada nova peça de la seva obra, que creix a un ritme constant i generós: després de l'última novel·la, 'Dublinesca' (Seix Barral, 2010), l'escriptor barceloní ha publicat el revers assagístic del llibre, Perder teorías (2010) i ha inaugurat la seva pròpia biblioteca de butxaca amb tres volums, ' En un lugar solitario' (DeBolsillo, 2011) -que inclou els cinc primers títols de l'escriptor amb un extens pròleg inèdit-, l'antologia d'assaigs 'Una vida absolutamente maravillosa' (2011) i el recull de contes 'Chet Baker piensa en su arte' (2011), on hi havia una narració inèdita d'una cinquantena de pàgines amb la qual Vila-Matas inaugurava la "ficció crítica", on assaig i narrativa avançaven de bracet.