<![CDATA[Ara Balears - Rafael Sánchez Ferlosio]]> 10 <![CDATA[Llegiu Ferlosio, caps de fava]]> Rafael Sánchez Ferlosio, que va morir dilluns als 91 anys, escrivia en una llengua que la majoria dels polítics espanyols actuals no poden entendre. Aquesta llengua és el castellà (o l'espanyol, com segurament prefereixen dir-ne ells), però dut a un grau de riquesa, de sofisticació, d'elegància i de precisió que el fa incompatible amb l'obscenitat quotidiana de les seves proclames, amb la desoladora indigència intel·lectual i humana dels seus discursos, les seves propostes i les seves intencions.

]]> <![CDATA[Adeu a la literatura desmitificadora de Rafael Sánchez Ferlosio]]>

Rafael Sánchez Ferlosio va dividir la seva extensa trajectòria en tres fases. A la primera havia “incorregut en la prosa, és a dir, la bella pàgina”, i en aquest punt citava Industrias y andanzas de Alfanhuí, que va publicar quan encara no tenia 24 anys. “Després em vaig voler divertir amb la parla”, afegia, i aquí caldria situar El Jarama, la novel·la que el va consolidar el 1955 i el va convertir en referent del realisme social i la novel·la espanyola de postguerra, etiquetes que no tenia en gran consideració. “Finalment, després d’anys de gramàtica, vaig trobar la llengua”: era aquesta la que va nodrir més d’una desena d’estudis de lingüística i assajos, entre els quals hi ha Las semanas del jardín i Vendrán más años malos y nos harán más ciegos, i on va “cultivar la hipotaxi”, és a dir, la frase subordinada.

]]> <![CDATA[Un mirall d’exigència]]>

Noranta-un anys de vida donen per a molt i per protagonitzar tres carreres literàries. Rafael Sánchez Ferlosio va arrencar escrivint narrativa, després es va submergir en uns llarguíssims i autodidactes estudis lingüístics, per reaparèixer anys després com un assagista insòlit, singularíssim, en el paisatge cultural europeu.

]]>