Un tram final apoteòsic ha fet memorable l'homenatge a la sala Zeleste programat a l'avinguda de la Catedral de Barcelona dins de les Festes de la Mercè. En el record, Víctor Jou (1939-2023), impulsor d'aquell oasi contracultural a tocar de Santa Maria del Mar que als anys setanta va ser epicentre de la música laietana i terra de promissió per a Sisa, Pau Riba, Gato Pérez, l'Orquestra Plateria, l'Orquestra Mirasol, Toti Soler, Música Urbana i la Companyia Elèctrica Dharma. Tots han tingut espai en aquest homenatge, menys la Dharma, un lapsus incomprensible per part de l'organització, atès que és l'únic grup que s'ha mantingut en actiu des de la fundació de Zeleste el 1973.

Abans de començar el curs, els alumnes de l'escola pública de Sant Esteve de Guialbes (Pla de l'Estany) no sabien qui era Pau Riba i desconeixien les seves cançons. Ara, però, a l'hora del pati, a casa, als passadissos o a l'aula, taral·legen les seves lletres extravagants i no es poden treure del cap la cantarella compassada de les melodies. És així perquè, durant el primer trimestre, el centenar de nens i nenes del centre, des d'infantil fins a sisè de primària, han participat en l'obra Pau Riba, el musical, estrenada el passat divendres 15 de desembre al teatre de Vilafreser amb un èxit rotund. És un espectacle de creació pròpia amb música en directe, concebut pels mestres amb l'ajuda de les famílies, que reivindica l'obra i el llegat de l'autor de Dioptria, que va morir el març del 2022.

Un dia escoltes una cançó com Hi ha gent i t'esclata el cap. I et demanes com és que no es coneix més aquesta meravella de blues-rock psicodèlic amb lletra del poeta Joan Vergés que Toti Soler va publicar el 1970, quan tenia 21 anys. Una sensació semblant va experimentar Ricky Gil quan va descobrir-la. Després la va versionar i ara forma part del disc Artefactes sonors de l'underground català (Chesapik, 2023), el segon que Gil fa amb el grup vilanoví Biscuit. A més de Hi ha gent, l'àlbum inclou deu versions més de cançons de grups i artistes com Pau Riba, Sisa, Melodrama, Gato Pérez, Maria del Mar Bonet, Ia & Batiste, Jordi Paniagua i Guillermina Motta.

Caïm Riba (Formentera, 1974) ha reprès l'activitat discogràfica un any després de la mort del seu pare, Pau Riba. I ho fa amb El racó dels pensaments (RGB Suports, 2023), una desena de cançons que proposen "benestar i alegria", aprofundint en l'esperit de l'àlbum anterior, Llunes de Plutó (2021), però amb més calma que rauxa. Això sí, en directe les defensa en un format de "power trio de tota la vida", amb el baixista Alexandre Rexach (Glaucs) i el bateria Àlex Tena (Jarabe de Palo). Caïm Riba actua el 14 de juliol al Talarn Music Experience i el 24 al Village de l'Alma Festival de Pedralbes, al Poble Espanyol de Barcelona.

La llista dels personatges coneguts que ens han deixat aquest any és llarga. Aquí us deixem una selecció d'alguns dels més rellevants o que més ens han commogut.

“De’n Pau Riba, Erro: Erro des del meu central refugi / en solitària condemna”, va recitar el poeta Enric Casasses divendres a l’avinguda de la Catedral de Barcelona. Va ser el toc d’inici d’un homenatge a Pau Riba protagonitzat per “músics i poetes de la seva corda”, tothom compromès amb l’esperit imprevisible d’un geni capaç de ser estripat i tendre en el mateix vers. Tal com havia explicat el poeta Oriol Sauleda, hi van sonar “cançons inèdites, tendres, profundes, plenes de l’amor senzill” per reivindicar “un Pau genial lletraferit, creador de cançons i a favor de la humanitat” sis mesos després de la seva mort.

Més de 125 concerts del 23 al 26 de setembre. Aquesta és l'oferta musical de la Mercè 2022, la festa major de Barcelona. Més descentralitzada que mai, la programació de la Mercè Música, el BAM, Cultura Viva i les emissores de ràdio s'escampa per quinze escenaris. I entre tota l'oferta, destaquem 10 concerts especialment recomanables.

Com és tradició en vigílies de la Diada, aquest dijous es lliuraran les medalles d’or que cada any concedeix el Parlament. Enguany l’honor ha recaigut en Núria Feliu i Pau Riba, tots dos a títol pòstum, i en Joaquim Arenas i Margarida Muset, afortunadament vius i actius.

Edicions Cal·lígraf publicarà aquest setembreTrànsit. Prosopopeia de la infància, de Pau Riba (1948-2022). Conté sis poemes llargs escrits a mitjans dels 80 dels quals tan sols existeix una curta edició de bibliòfil –de 50 exemplars– de l'any 1985, en làmines de gran format il·lustrades amb dibuixos a llapis i gravats de la seva germana Mercè Riba. És un llibre que fins ara ha tingut un recorregut molt reduït. Es tracta, per tant, de gairebé un inèdit del músic i escriptor, que arriba uns mesos després d'Història de la música del segle XX (Males Herbes).

"La poesia és natural o fa natura?", es demanava Núria Martínez-Vernis aquest dimecres al final del pregó del festival Barcelona Poesia, acompanyada del grup De Mortimers. Una mica després, afegia: "La poesia pot ser gripau blau, és dioptria [sic]". L'homenatge, al principi críptic, a Pau Riba que havia d'inaugurar el Barcelona Poesia d'enguany s'anava fent més i més clar. "Puc dir Pau i vull dir poeta", declamava Martínez-Vernis en un altre moment: Riba és reconegut, encara ara, sobretot com a cantautor, però també va escriure poesia en vers i en prosa. Sovint, tot ell podia arribar a ser un poema, com també ho van ser Joan Brossa o Carles Hac Mor.

Cantar, riure, aplaudir i celebrar són els verbs que s'han conjugat aquest dimarts en la cerimònia de comiat de Pau Riba. El caliu de la tendresa ha sigut tan aclaparador que ha vençut la fredor funcionarial del Tanatori de Sant Gervasi, a Barcelona, curiosament situat al carrer de Carles Riba, com si el destí volgués fer una última juguesca lligant l'avi poeta i el net músic i poeta. "Hem estat quatre dies vetllant-lo en vida molt tendrament", ha dit el seu fill Pau. I l'esperit d'aquelles jornades prèvies a la mort de diumenge s'ha escampat per un oratori que ha quedat petit, de tanta gent com ha volgut acompanyar l'últim viatge d'"un geni des de l'àtic fins als baixos, de cap a peus". Hi havia la família: germans, fills, nebots, nets. Hi havia els amics, músics i poetes, també de diferents generacions: Quico Pi de la Serra, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Joan Fortuny de la Dharma, Marina Rossell, Roger Mas, Enric Casasses, Núria Martínez-Vernis, Oriol Sauleda... Hi havia igualment representació institucional: el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, tots dos adaptats al caràcter gens protocol·lari d'una cerimònia que ha començat i ha acabat amb una rua festiva com les que Pau Riba muntava amb De Mortimers i l'Orchestra Fireluche.

Quina sort haver-te tingut a les nostres vides.

Ha plogut sobre el meu cap

Llegenda de la música catalana, Pau Riba deixa una vasta obra forjada en seixanta anys de trajectòria. Després de fundar Grup de Folk, amb Jaume Arnella, Jaume Sisa, Jordi Batiste i Oriol Tramvia entre d'altres, l'any 1967 va debutar amb Taxista, el seu primer senzill. Cançó de culte encara avui, escoltant-la s'intueix el que arribaria: una mirada al rock nord-americà sense perdre de vista el paisatge de casa. Aquesta idiosincràsia es concretarà magistralment en l'històric Dioptria, primer llarga durada d'un músic que va saber adaptar-se als temps sense que els gèneres li passessin per sobre. Aquests són cinc àlbums clau en la seva discografia.

El músic i poeta Pau Riba, que ha mort aquest diumenge als 73 anys, ha estat un gran referent de la música catalana dels últims temps i ha exercit una notable influència en molts artistes catalans actuals. Per això les mostres de condol s'han fet sentir tant entre les institucions del país com entre els músics més joves i els seus coetanis. El seu fill Caïm l'ha definit com a "inquiet, transgressor i inconformista". És mítica la declaració que va fer a Àngel Casas sobre la seva aportació a la cultura catalana a La nova cançó de Francesc Bellmunt (1976).

Juntament amb l’Índia, el Nepal, el Marroc i uns pocs llocs més d’arreu del planeta, la petita illa pitiüsa de Formentera va ser, a finals dels anys 60 i principis dels 70 del segle passat, un dels epicentres mundials del moviment hippie. Molts joves d’arreu hi feren cap per viure una vida diferent de la que el món els imposava. Fugien dels valors de la societat de consum, de la moral cristiana i burgesa, del materialisme d’Occident. Deien que perseguien la utopia de la llibertat, la comunió amb la natura, l’autenticitat comunal i íntima. Pau Riba va ser un d’aquells hippies formenterencs.

Pau Riba ha mort aquest diumenge als 73 anys, a causa d’un càncer de pàncrees que van diagnosticar-li l’any passat. Ha mort Pau Riba, l’artista únic i irrepetible a qui les cançons li queien de les mans. I quines cançons! Va obrir el camí contracultural de la cultura catalana amb discos com Dioptria i Jo, la donya i el gripau, quan era el fill inesperat de Bob Dylan i The Incredible String Band. L'artista, nascut a Palma el 1948, va demostrar que es podia flipar en català, com diu Quimi Portet, i alhora escriure sobre l’amor amb una sensibilitat extraordinària, la d’Es fa llarg, es fa llarg esperar, Crida’m i La flor del taronger, per exemple, sempre lluny del vers cursi i del sentimentalisme.