Mercedes Segura, veïna del Terreno, ha censurat aquest dimecres el tancament perimetral a què ha estat sotmès el recinte del castell de Bellver amb motiu de la celebració d'un acte de Louis Vuitton. "El meu problema és que un milionari tingui el poder de llogar un lloc públic al batle per una misèria i per uns doblers que els mallorquins no veuran", ha censurat. En declaracions a l'ARA Balears, Mercedes ha explicat que "tenen pres el castell, tot l'interior, la zona d'aparcament... inclosa la zona de persones amb discapacitat, i tampoc poden pujar-hi els busos ni els autocars turístics". "M'avergonyeix ser mallorquina quan veig que el batle va en contra del benefici del ciutadà i lloga un espai públic per quatre pessetes que, a més a més, no revertiran ni en el patrimoni ni en res", ha lamentat.

Poques hores abans que la flama de Prometeu encengui el peveter de París, una selecció de celebritats s'han avançat a celebrar el seu propi inici dels Jocs Olímpics del 2024. El principal amfitrió de la festa ha estat Bernard Arnault, el president i conseller delegat de LVMH (Moet Hennessy Louis Vuitton) i segona fortuna del món –només per darrere d'Elon Musk–, juntament amb el director creatiu de Louis Vuitton, Pharrell Williams; l'editora en cap de Vogue, Anna Wintour, i el president de la NBCUniversal, Brian Roberts. Tots ells han donat la benvinguda a l'exclusiva selecció de músics, esportistes, dissenyadors, models i actors, que s'han vestit per una ocasió en què l'esport ha estat el nexe d'unió d'una festa poc convencional.

Segons Fran Lebowitz, “Pretend it’s a city” és la frase que ella cridava als vianants (no només als turistes) que s’amunteguen a les voreres de Nova York sense prestar atenció al fet que la ciutat no és un decorat, sinó un lloc on viure. La sèrie de documentals sota el mateix títol, dirigida per Martin Scorsese, es va rodar abans de la pandèmia, però ja apuntava els problemes del turisme de masses i sobretot la gentrificació. El que sap greu a la protagonista és precisament la pèrdua de la identitat de l’illa de Manhattan: “Nova York Mai no va ser una ciutat particularment bonica. No era París, ni Florència. Però com a mínim era una ciutat original”, afirma Lebowitz. No es tracta només dels preus, perquè com bé diu ella Nova York ja era cara abans. És més aviat la pèrdua de caràcter, de consciència pròpia, com el fet que els edificis novaiorquesos abans fossin copiats a Dubai i ara sigui Nova York (en els nous gratacels del carrer 57) qui copiï l’estil de Dubai. No és una sèrie amarada de nostàlgia, sinó de sentit pràctic, de supervivència local. Com ho hem de fer per viure en aquesta ciutat, com podem evitar que s’oblidi que, a banda de la seva bellesa, la gent hi ha de viure. De moment tenim que totes les respostes, en totes les qüestions i anècdotes que exposa la protagonista, passen sempre per la necessitat que la ciutat sigui ella mateixa.

Probablement, alguns dels veïns que protestaven contra la passarel·la de Louis Vuitton al Parc Güell tenen peces de roba o complements d’aquesta marca. La majoria, probablement, tampoc no té cap problema amb Louis Vuitton. Estem lluny d’aquells “indignats” que arran de la crisi del 2008 van aflorar i donar lloc a espais polítics de (suposada) extrema esquerra. Ara la reivindicació de classe no és només econòmica, com ho era aleshores, ni és exclusivament proletària. Ara la consciència de classe té més a veure amb la condició de veí, amb el respecte degut a aquesta figura. El barceloní que se sent ignorat o menyspreat, que veu que el barri se li arrabassa de les mans com Collboni amb la samarreta del Barça. Que veu com els espais es van regalant, vulgaritzant, despersonalitzant. No és només, ja, que al veí li costi continuar vivint a la ciutat, per la diferència creixent entre preus i salaris, sinó que sovint ja no hi vol viure perquè no la reconeix. El repte de Barcelona ja no té res a veure amb la seva marca. Ho he escrit més d’una vegada: Barcelona ja no ha de provar de ser més guapa, les guapes només tenen molts likes. Barcelona no necessita que se n’enamorin, sinó que l’estimin. 

Barcelona fa dies que treballa en silenci per acomodar el gran elenc de celebritats internacionals que arribarà a la ciutat per un dels esdeveniments més rellevants de l'any. Serà el pròxim dijous quan els vips que aquests dies es passegen per la capital catalana deixin de banda les ulleres de sol i les gorres d'incògnit i surtin a lluir les seves millors gales pel recinte modernista del Parc Güell amb motiu de la desfilada de Louis Vuitton. L'esdeveniment, que combregarà personalitats rellevants de la indústria de la moda, del cinema, de la música i de l'esport, serà la presentació de la col·lecció Creuer 2025 dissenyada per la 37a Copa Amèrica Louis Vuitton, que, com el nom de la regata indica, té com a principal patrocinador la firma de moda francesa.

Després que la família Pinault anunciés que donaria 100 milions per reconstruir Notre-Dame, Bernard Arnault, l'home més ric d'Europa –i del món del món de la moda, per davant d'amancio Ortega, segons l'última llista de 'Forbes'– ha anunciat que donarà 200 milions d'euros per refer el temple. Arnault és el president del conglomerat multinacional LVMH, fundat el 1987 amb la fusió de la casa de moda Louis Vuitton i del celler Moët Hennessy. El hòlding, especialitzat en moda de luxe, posseeix fins a 70 marques de renom per tot el món, entre les quals hi ha Louis Vuitton, Christian Dior, Givenchy, la joiera Chaumet, les perfumeries Sephora, els perfums d'Acqua di Parma i els cellers Dom Perignon, entre moltes altres.

La model Ulrikke Hoyer, coneguda per haver sigut tennista professional abans que maniquí, ha sigut rebutjada en un càsting per ser "massa gran", tal com ella mateixa ha explicat a Instagram, on recorda que té la talla 34. Segons explica, la 'top' va acudir el cap de setmana del 13 de maig a Tòquio per participar en la desfilada creuer de Louis Vuitton. Un viatge fet en va perquè finalment no hi va poder participar.