<![CDATA[Ara Balears - fact-checking]]> 10 <![CDATA[Meta mai serà Viquipèdia]]>

Aquesta setmana hem tornat al 2015 perquè Zuckerberg també vol ser un techbro. És una notícia molt agra que Meta abandoni el sistema de verificació de continguts professional que van implementar el 2016, precisament per l’impacte que van tenir les xarxes socials en la campanya electoral estatunidenca. Avui Zuckerberg té unes quantes raons econòmiques i polítiques per ballar-li l’aigua al mateix senyor a qui li van tancar el compte després de l’assalt al Capitoli de 2021. La mesura forma part del ball de festeig al proper inquilí de la Casa Blanca. En un altre compàs, també incorpora a la companyia nous directius alineats amb Trump, com és el cas de Dana White. 

]]> <![CDATA[Tindran els independentistes més pes al Senat si el vot es reparteix entre els tres partits?]]>

Què diuen les enquestes de les eleccions generals 2019?

]]> <![CDATA[No, Espanya no s’acosta a Turquia malgrat l’empitjorament d’indicadors i els presos]]>

El president de la Generalitat, Quim Torra, va assegurar fa dos dies que el tractament dels presos polítics mostra que “el nivell de democràcia” a Espanya “és el de Turquia”, una afirmació que va en contra de tots els indicadors internacionals. Un dels més prestigiosos, elaborat pel think tank V-Dem, col·loca Espanya en el lloc número 35, tot i que alerta d’un retrocés molt acusat en llibertat d’expressió. Turquia, en canvi, apareix en la posició 150 d’una classificació amb 178 països. Espanya està entre els països que tenen una qualitat democràtica d’entre 0,60 i 0,80 sobre 1, franja en què també hi ha països com Grècia i els Estats Units, mentre que Turquia, amb una fiabilitat de 0,10, està a la lliga de Rússia, Nicaragua, Veneçuela i el Congo. El rànquing de The Economist, un altre dels referents en aquest sentit, ni tan sols considera Turquia com una democràcia plena, sinó com un “règim híbrid”. En canvi, considera Espanya el 19è país en qualitat democràtica -deu llocs per sobre de França-, amb una puntuació mitjana de 8,08 sobre 10. Turquia, amb un 4,37, és al lloc 110. De fet, a Turquia hi ha milers d’opositors empresonats i centenars de periodistes crítics també entre reixes. A més, el país no publica xifres oficials sobre violència de gènere i té un consell religiós que recomana no fer-se petons en públic. L’any 2016 l’executiu d’Erdogan es va arribar a plantejar perdonar els abusos sexuals a menors si l’abusador i la víctima es casaven.

]]> <![CDATA[No, els immigrants no reben més ajudes, com diu el tòpic que explota Vox]]> Un dels tòpics que fa servir Vox és que “no hi ha ajudes socials per als espanyols però sí per als estrangers”. L’afirmació no és certa i hi ha diverses xifres que ho constaten. La primera, relacionada amb ajuts dels serveis socials. Per accedir-hi, cal tenir el permís de residència, de manera que molts dels immigrants que no tenen papers ni tan sols hi poden accedir. De la xifra total de residents a Espanya que reben ajudes, només un 12% és població estrangera extracomunitària, per un 3,4% d’europeus comunitaris i un 84% d’espanyols, segons xifres de la web Stop Rumores, finançada per la UE i el govern espanyol. La seva aportació al PIB, en canvi, és molt superior als ajuts rebuts. Malgrat que no hi ha xifres actualitzades, un informe de la Fundació La Caixa va xifrar en un 30% el creixement del PIB que és directament atribuïble als immigrants entre els anys 1996 i 2006. El número s’eleva al 50% si considerem només els anys passants entre 2000 i 2005. Però no és suficient: segons va assegurar l’any passat el Fons Monetari Internacional, Espanya, a causa de la seva baixa taxa de natalitat, necessitarà més de cinc milions d’immigrants fins a l’any 2050 per mantenir l’actual sistema de pensions amb treballadors que cotitzin a la seguretat social. Pel que fa a l’ús d’aquesta seguretat social, menys de l’1% dels pensionistes són estrangers. La seguretat social té prop de 2 milions d’estrangers inscrits que reben i aporten com qualsevol altre dels vora 20 milions de registrats.

]]> <![CDATA[Durant el govern de Pedro Sánchez no van entrar un 170% d’immigrants il·legals més]]> Tot va començar amb l’Aquarius. El president del Partit Popular i candidat a les eleccions del 28 d’abril, Pablo Casado, va acusar Pedro Sánchez d’haver “causat un efecte crida” amb l’acollida dels refugiats que van ser rescatats pel vaixell de l’ONG Open Arms. Una tesi que va expressar quan van passar els fets, el juliol del 2018, i que ha mantingut en campanya. Des de Las Palmas, el líder popular va denunciar que, sota les ordres de Sánchez, “l’arribada d’immigrants sense papers” a l’Estat havia “augmentat un 170% respecte al 2017” i que es tractava de la “pitjor onada migratòria des de la crisi de les pasteres” l’any 2006. Si bé és cert que durant el 2018 van arribar més persones migrades (52.795) que durant la “crisi” esmentada (39.180), no és del tot exacte que amb Sánchez a l’executiu la taxa d’immigració hagi crescut un 170% més. L’any 2018 van arribar a Espanya 59.048 migrants, un 129% més que l’any 2017, quan van ser 25.786. Un creixement elevat, tenint en compte, a més, que el còmput dels anys 2015, 2016 i 2017 és inferior al total de persones que van entrar al país el 2018. La xifra de Casado, però, sí que s’acosta al nombre de persones que van entrar per via marítima a Espanya en tot l’any: un 165% més que el període anterior, segons dades d’Interior. De fet, només el 2018 Espanya va rebre més migrants per mar que en els set anys anteriors. Sigui com sigui, Casado obvia una dada clau: la meitat del període que esmenta era sota un govern del PP.

]]> <![CDATA[L’ARA, a la plataforma de ‘fact-checking’ Comprobado]]>

En un context de preocupació creixent per la difusió de desinformacions, l’ARA referma la seva voluntat de defensar un periodisme basat en la factualitat integrant-se en la plataforma Comprobado. Es tracta d’una iniciativa de periodisme col·laboratiu que treballarà per desemmascarar les anomenades fake news que corrin per la xarxa, amb un ull especialment posat en els períodes electorals. L’objectiu és detectar tant aquelles declaracions de polítics que no estan sustentades pels fets com la difusió de continguts que es fan circular per les xarxes socials públiques, com Twitter o Facebook, o bé opaques com WhatsApp.

]]>