Un paisatge d’ègloga, com el descrigué Llorenç Villalonga a Les Fures (1967), però cultural, al cap i a la fi, “perquè darrere aquestes coses hi ha, en carn viva, l’home que les ha creades”. Parlam d’Orient, aquest llogaret del terme de Bunyola, declarat conjunt històric (BIC), que s’estén per un turó situat estratègicament al bell mig d’una vall allargassada, entre els colls d’Honor i del Bosc, amb dues sortides cap al Raiguer, per Solleric i el Freu. Dominada per algunes de les grans muntanyes de la serra de Tramuntana, Patrimoni Mundial. Ens posam a caminar des de la mateixa parada del bus TIB (L-331 Alaró-Orient/consultau-ne horaris i disponibilitat al web tib.org), ben davant les cases de Cals Reis, en direcció a Bunyola per la carretera Ma-2100. Parau atenció, perquè les primeres passes d’aquesta ruta són per asfalt; tant si sou poca o molta gent, procurau anar sempre en filera d’un i per l’esquerra de la calçada.

Les entitats Iridia i Novact, que treballen per la defensa dels drets humans, han denunciat greus deficiències en el sistema d’acollida d’immigrants a les Balears, com hem pogut llegir en una informació de Marta Rodríguez Carrera al diari ARA.

Una coneguda marca de cervesa centra la campanya d’estiu al voltant de l’eslògan ‘El mateix de sempre’. Però el mateix no és mai igual... perquè una té sis lletres i l’altra només cinc? No, perquè són molts els factors que conflueixen en una experiència i la determinen: persones, llum, ambient, meteorologia, color, etc. A molts excursionistes (a mi el primer) els passa sovint, que per moltes vegades que facin una mateixa ruta, no sempre és de la mateixa manera, no sempre és igual; la diferència? Matisos; perquè mai no la sentiran (sentirem) com sempre. Farem el mateix, però mai no serà igual.

La nostra ruta s’emmarca a la banda de llevant de l’immens municipi de Sant Josep de sa Talaia, que abasta tot el sector sud de l’illa d’Eivissa, on destaca especialment el Parc Natural de les Salines d’Eivissa i Formentera. Un paisatge cultural poderós i un patrimoni natural de valor incalculable. Proposam recórrer una petita part de les Salines d’Eivissa, visitar el Carregador de la Sal (la Xanga), la torre de defensa del segle XVI i enfilar-nos dalt del puig del Corb, on trobam les instal·lacions d’un antic observatori militar de la guerra civil i de la Segona Guerra Mundial. El nostre punt de partida és l’església de Sant Francesc de s’Estany, del segle XVIII, una de les moltes que es bastiren a tota la geografia de l’illa arran de la constitució de la diòcesi d’Eivissa el 1782. Aquesta, en concret, va ser construïda per voluntat del rei Carles III amb la voluntat de cobrir les necessitats religioses dels treballadors de la salinera. Pels usuaris habituals del transport públic, la línia 11 (Eivissa-Sant Jordi-les Salines) fa parada davant l’església.

El següent itinerari és una proposta de passejada, reposada i tranquil·la, sense gaire desnivell, que ens ha de permetre desxifrar una part dels nombrosos encants que atresora una part del litoral alcudienc, el que guaita sobre la badia de Pollença, històricament conegut com la mar Menor d’Alcúdia. El castell de Manresa, ubicat sobre la punta del mateix nom, ens remet a les defenses que durant segles va anar desplegant la fidelíssima ciutat d’Alcúdia al seu voltant, més enllà de les històriques murades, per protegir-se dels perills provinents de la mar. Es tracta d’un espai de llarga tradició marinera: hi tenim constància de l’existència d’unes drassanes i d’una serradora, propietat de Jaume Ramis Mut en els anys 30 del segle XX, a la zona coneguda com el Barcarès. Juntament amb el Clot, el Morer Vell, la punta de Manresa i el Malpàs, des d’aquesta riba s’estenia cap a la mar un dels dominis habituals dels pescadors alcudiencs, ja que els pollencins sortien a la mar per Cala Sant Vicenç. Com sempre, abans d’iniciar la caminada, recomanam l’ús del transport públic. En el cas d’Alcúdia anam ben sobrats, aquestes són les línies que podem fer servir: 231, 302, 322, 323, 324, 325, 327, 334 i A32 (consultau-ne horaris i disponibilitat al web tib.org).

En aquesta ruta exploram, per primera vegada, els camins de Formentera. Lluny de l’estiuenc brogit del món, durant els mesos d’hivern ens regala paisatges tranquils i reposats, farcits d’històries, llegendes i molta poesia. La Talaiassa és el punt més alt de la Pitiüsa Menor, dalt de la Mola. “El topònim ens remet d’immediat a llocs elevats des dels quals antigament s’observava la mar amb l’objectiu d’albirar possibles desembarcaments hostils a la costa. Sembla que la denominació d’aquest espai va ser encunyada en el segle XVIII per la gent encarregada de la vigilància marítima des d’aquest punt. El 1760, quan les autoritats militars escolliren els llocs idonis per a l’edificació de les torres destinades a la defensa de la façana sud de les illes Pitiüses, la Talaiassa va trobar-se incorporada al sistema estratègic dissenyat, tot i que no van arribar a construir-n’hi cap.

L’any 2004, el Consell de Mallorca declarà Bé d’Interès Cultural les cases de neu del massís de Maçanella, amb la categoria de lloc d’interès etnològic. Un total d’onze dipòsits escampats al voltant de la segona muntanya més alta de Mallorca, amb una altura de 1.365 m. Us proposam un itinerari que connecta algunes de les cases de neu més importants, la majoria construïdes en el segle XVII, com per exemple la de Son Macip i la d’en Galileu, restaurades pel Consell de Mallorca, i les de Son Lluc, de la Mola i la Rodona d’en Rubí. Sobre aquest tema teniu els llibres La cases de neu de Mallorca (2001), d’Antoni Gorrias; Les cases de neu i els seus itineraris (2002), de Lluís Vallcaneras, i El llibre de la neu (2022), de Bartomeu Bonet, Miquel Salamanca i Lluís Vallcaneras.

Aquesta és una excursió sense gaires dificultats ni pretensions, que amb el temps ha esdevingut tot un clàssic del senderisme eivissenc. Les facilitats d’orientació, el bon ferm del camí i els magnífics referents paisatgístics la fan una ruta apta per a tots els afeccionats a caminar amb un nivell d’exigència mitjà. “Com pertot arreu, trobam restes de la tradicional economia de subsistència. Devora el rònec forn de calç, el redol ennegrit de la sitja carbonera. En ambdós casos, la llenya hi cremava durant algunes jornades completes, fins a haver transformat les pedres blaves en terrossos blancs com la neu, la preada calç viva per emblanquinar les cases, o lentament, fins a transformar-se negra com la nit, en el carbó vegetal que després exportava a la Península (...).” Serra, Jean (2008): Camins i llocs.

Els antics establiments illencs, o eren enfora de la mar, per allunyar-se del perill, o se situaven dalt d’un turó, per controlar-lo des de l’altura. Des de la constitució de l’antiga Iboshim pels fenicis, el segle VI abans de la nostra era, la població es distribuí a una certa distància de la mar i com més amunt millor. No obstant això, el primer port fenici d’Eivissa va ser a la Caleta, ran de mar, entre la platja del Codolar i la punta del Jondal, fundat al segle VIII aC. La Mediterrània era un món en bulliciós creixement i la mar, una immensa plataforma per on es movien les missions comercials, d’un extrem a l’altre.

Dalt Vila és el nom popular amb què és coneguda la part alta del nucli històric de la ciutat d’Eivissa, envoltada per les murades bastides durant la segona meitat del segle XVI, que són un esplèndid exemple de fortificació renaixentista amb baluards, set en total (Sant Pere, Sant Jaume, Sant Jordi, Sant Bernat, Santa Tecla, Santa Llúcia i Sant Joan). Declarada, juntament amb la torre i l’absis de la catedral, monument historicoartístic nacional l’any 1942, la murada i Dalt Vila són també Patrimoni de la Humanitat des de 1999. Aquest espai urbà, que és tot emmurallat, abraça uns setanta mil metres quadrats. La renovació i fortificació de la ciutat d’Eivissa, al segle XVI, formava part del pla de modernització de les defenses costaneres de la Mediterrània, impulsat per Carles I i Felip II, per mantenir i defensar els territoris de la Corona en una època de continus conflictes bèl·lics amb França i l’Imperi Otomà. El projecte el va dissenyar l’enginyer Giovanni Battista Calvi (Milà, 1525-Perpinyà, 1564), iniciador el 1555 de les obres que continuaria vint anys després Giovan Giacomo Palearo, anomenat Fratin i, posteriorment, Antonio Saura, a la darrera dècada del segle XVI.

Fins que la Riera no fou desviada del seu curs natural per dins Ciutat, aquest torrent –puigpunyentí de naixement– era el camí natural d’una part de les aigües de la Tramuntana cap a la mar. Fou a causa del diluvi de l’octubre de 1403, en què moriren devers 5.000 persones. La Rambla, el carrer de la Riera, Unió i el Born configuren l’empremta fòssil d’aquest fet. Aleshores, segle XV, la mar entrava ben endins i fins a la plaça de la Reina, aquest passeig urbà era una petita rada, accessible en vaixell. La dessecació de la Riera suposà el naixement d’un nou camí, d’una via pública que ens parla constantment, amb el cor a la mà, de la història i del patrimoni, de catàstrofes naturals i de celebracions festives, de la vida i de la mort. El Born i el moll de la Riba són la nostra caminada urbana per entendre la relació de la ciutat amb la mar, de la memòria de camins.

En aquest itinerari plantejam una volta curta però intensa per un paisatge extrem. Som al nord de l’illa de Menorca, al municipi del Mercadal, sobre la prima i allargassada península de Cavalleria. Un espai on les diferents ocupacions humanes des de temps antics han deixat una empremta forta i inesborrable, on els arqueòlegs han fet una gran tasca de recerca, excavant cada pam de terra i interpretant les pàgines d’aquest gran i complex llibre de la història. Sanitja és un recer important en un tram de costa ferest, al costat de ponent del cap de Cavalleria, històricament molt freqüentat. De fet, a la riba oest del port hi va néixer Sanisera, una de les tres ciutats que tingué l’illa en època romana.

Descrita com a possessió de muntanya, Son Mascord s’ubica al nord del municipi de sa Pobla. Fins al segle XVII va dependre de l’Obac. Té unes 100 quarterades amb alzinars, pinars, zones de garriga, olivars, garrovers, ametllerars i fruiters. La nostra ruta té per objectiu recórrer la muntanya d’aquesta possessió poblera, des de l’històric oratori de Crestatx fins a l’ermita de Son Marcord. “Ubicat entre les possessions de l’Obac, Son Cladera, el Fangar i Gaieta, entre d’altres, aquest petit oratori dedicat a la Mare de Déu del Carme disposa d’una campana decorada amb nou cordons, on es pot llegir l’epigrafia ‘Alabat sian los sagraments’”. L’investigador i escriptor Josep Lluís Riera Moll (Palma, 1958) ho explica així a una comunicació presentada a les VI Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla, publicades l’any 2020.