Vens del món de la interpretació, però des de fa un temps t'has ficat de ple en el món de la gastronomia amb el festival Perifèria Cultural. Per què has decidit endinsar-te en aquest nou àmbit?

Durant el confinament, Estel Solé (Molins de Rei, 1987) va posar-se a imaginar la història de la Lena, una dona desbordada per la vida familiar i professional que pateix dues petites tragèdies i decideix marxar amb un desconegut. Esgarrapant hores de son i fent malabars amb la conciliació, Solé va convertir aquella idea en una novel·la i, en un impuls d'"absoluta inconsciència", va presentar-la al premi Ramon Llull. L'actriu i escriptora, creadora d'espectacles com Animals de companyia (2015) i de poemaris com Dones que somiaven ser altres dones (premi Amadeu Oller, 2011), explica que encara no ha paït el reconeixement per aquesta història que és un crit a agafar les regnes de la pròpia vida.

Aclaparada per un premi que encara no acaba de creure que es mereixi, Estel Solé (Molins de Rei, 1987) ha tornat a la literatura per la porta gran. L’actriu, gestora cultural i escriptora ha guanyat el 45è premi Ramon Llull amb Aquest tros de vida, una novel·la d’alt voltatge emocional que parla de la dificultat de conciliar l’ambició professional i la vida personal. "Per a mi, escriure és enfrontar-me als meus dimonis i fantasmes, perquè costa reconèixer les fragilitats, i aquí hi ha molta vida, amb totes les arestes, llums i ombres que té la vida", explica l'autora.

L'actriu Estel Solé ha explicat a través de les xarxes socials que aquest dissabte va viure una situació "indignant i surrealista" al restaurant Miraltren de la Pobla de Segur. Solé era a la terrassa de l'establiment amb un amic. "Me li he assegut a la falda i m'ha abraçat per animar-me", relata l'actriu. Al veure-ho, l'amo del restaurant va sortir del local i li va demanar que es comportés, en paraules de la intèrpret. "Hi ha criatures i els pares s'han queixat", explica que li va dir l'amo del restaurant.

Fa uns mesos que soc un avió que travessa una zona de turbulències. El cinturó de seguretat ja no garanteix cap estabilitat i a estones em manca l’aire malgrat que algú em va col·locar la màscara d’oxigen quan van començar els sotracs.

La història de com l’actriu Estel Solé va conèixer el seu marit David us l’heu d’imaginar com una comèdia romàntica una mica esbojarrada. La primera vegada que es van veure va ser a la Sala Beckett, on eren professor i alumna. Solé té parella i la pel·lícula avança de pressa fins que, acabat el curs, es planta soltera al Primavera Sound, uns mesos més tard.

La imatge idealitzada que ens han venut de la maternitat sovint no coincideix amb la realitat. Hi ha una cara oculta –soledat, esgotament, dolor físic, poc suport social, insatisfacció, depressió, cost laboral...– que ha començat a emergir des que són les mateixes dones les que escriuen el relat de la maternitat, ja sigui a la literatura o en format documental.

El Max i el Kai tenen pràcticament la mateixa edat, nou mesos. Gategen, riuen, juguen i, a estones, també interrompen la conversa de les seves mares. L’actriu Estel Solé, de 30 anys, i la cantant Beth Rodergas, de 35, es coneixen de fa temps però fins ara no havien parlat de la malaltia que comparteixen, l’endometriosi. L’Estel en va escriure una novel·la, Si no puc volar, i ho va explicar a les xarxes socials. I la Beth, que no n’havia parlat públicament fins ara, li va respondre: “Jo també en tinc”.