Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ha dedicat La roca i l'aire (Fragmenta, 2025), el seu últim assaig, a l'art i la religió, dos conceptes que han marcat la civilització des de fa mil·lennis. A través de set figures totèmiques i alhora radicals —Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Joan Maragall, Josep Carner, Frederic Mompou i Antoni Tàpies—, Garrigasait traça un recorregut que connecta passat i present: a les seves mans, rellegir l'herència cultural acaba sent una manera òptima de donar-li continuïtat.

Pensar (i sentir) ens fa humans, cosa que no vol dir que no hi hagi animals que, a la seva manera, també pensen (i senten). Pensar i sentir (tenir experiències de plaer, dolor, alegria) van més relacionats del que sembla. Som animals racionals emocionals. Però així com sentir és, d’alguna manera, inevitable, pensar no es dona per fet. Llavors, Per què pensar? Sis autors hi donen voltes a un llibre col·lectiu de títol homònim.

Per a Peter Sloterdijk, la “filosofia és la passió de ser al món”. En el seu cas es tracta d’una passió dispersa, genialoide i, a estones, provocativa, tal com va quedar demostrat ahir al hall del CCCB, que es va fer petit per als centenars d’assistents que el van venir a escoltar després de 14 anys sense fer cap acte públic a Barcelona -tot i que el 2013 va obrir el curs d'Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra-. “Sloterdijk es mira la tradició amb voluntat de meravellar-se i trobar-hi moments il·luminadors”, prometia Raül Garrigasait a l’inici de l’acte. L’autor de Crítica de la raó cínica, “el llibre de filosofia més venut a Alemanya des de la Segona Guerra Mundial”, va oferir més d’una resposta carregada d’epifanies i d’habilitat retòrica a Isidoro Reguera, catedràtic de filosofia i traductor de deu dels assajos de l’alemany, entre els quals hi ha la trilogia Esferas (Siruela, 2003-2006) i Normas para el parque humano (Siruela, 2003), on defensa la manipulació genètica dels éssers humans per millorar-ne la salut d’entrada: “Si amb les tisores genètiques talles els gens superflus no veig cap mena de crim contra la humanitat”, va insistir ahir.

'Els estranys', primera novel·la de Raül Garrigasait –que va publicar Edicions de 1984 el gener de l’any passat– ha aconseguit un nou premi literari després de ser reconeguda amb el Llibreter: ahir al migdia, Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural, anunciava que l’escriptor, traductor i editor de Solsona s’havia imposat a Maria Guasch i Vicenç Pagès Jordà i guanyava el primer Premi Òmnium Millor Novel·la en Llengua Catalana, dotat amb 20.000 euros pel guanyador i 5.000 més en promoció. “Ser finalista al costat de les dues altres novel·les ja era un privilegi –va dir Garrigasait–. El guardó també és un honor cívic perquè Òmnium treballa per la cultura i pels drets civils en un moment d’autoritarisme creixent, i rebre una distinció d’una entitat que fa aquesta tasca és una cosa molt important per a mi”.

Hi ha llibres curiosos, hi ha llibres necessaris i hi ha llibres brillants. Però no n'hi ha gaires que siguin totes tres coses alhora. I que, a més, estiguin tan ben filats com aquest espècimen curiosíssim, un petaner fill de l'assaig i la narrativa que és la carta de presentació d'un autor -o fins i tot d'un intel·lectual- hàbil i atrevit. Sí, un intel·lectual, aquesta espècie en perill d'extinció. Raül Garrigasait, filòleg clàssic de formació, ha traduït Plató, Goethe i Rilke, i els filòsofs Zygmunt Bauman i Peter Sloterdijk, entre d'altres. Només algú que tingui la ment ben endreçada gràcies a la cultura clàssica i ben equipada amb lectures abundants és capaç d'escriure un assaig sobre Diògenes, fer-lo seguir per un altre sobre el mite de l'holandès errant i encara afegir-n'hi un tercer sobre els dubtes existencials de Ramon Mercader, l'assassí de Trotski. I només un bon escriptor pot aconseguir que tots tres estudis es deixin llegir més que bé, lliguin entre ells i, a sobre, serveixin per il·lustrar una tesi. Per si no hi hagués prou salts, el llibre es clou amb un epíleg deliciós en què l'autor fa una última acrobàcia gràcies a Zeus i Tifó per acabar aterrant de manera precisa, com una gimnasta que clava tots dos peus a terra després d'un exercici perfecte, aixeca el cap, s'adona que tots els jutges li posen un deu i somriu.