<![CDATA[Ara Balears - raons]]> 10 <![CDATA[Naturalment artificiosos]]> Qualsevol haurà pogut constatar-ho: al supermercat hi ha begudes carbonitzades amb gustos ‘exòtics’, ensucrades i enllaunades, molt més barates –preu per litre–, que la ‘simple’ aigua mineral. L’aigua de Vichy porta gas carbònic, però ja naturalment sorgeix gasificada del subsol, tot i que després, artificialment, se n’estabilitza el gas a l’embotelladora. A d’altres aigües, però, el gas hi és afegit per l’home, al contrari que certes aigües no aptes per al consum humà, que ja sorgeixen de la font amb gasos com el sulfur d’hidrogen, o amb minerals tòxics, com el mercuri. No cal dir que preferim l’aigua embotellada i gasificada que no la naturalment tòxica. O, per dir-ho d’una altra manera, que relacionar de seguida allò natural amb l’excel·lència, la salut, la justícia, etc., i allò ‘artificial’, amb la toxicitat, la desigualtat, la injustícia no és més que un prejudici que no hauria de resistir un escrutini racional. És més natural morir-se per culpa d’un bacteri que no curar-se amb medicines o cirurgia. Si l’esperança de vida és més alta ara que al segle XV no és perquè mengem més coses ‘naturals’ sinó que ens envolten i protegeixen més artificis en forma de remeis, etc. 

]]> <![CDATA[Un raor també és un ganivet, i en llampegar comença la llampuga]]>

La imatge d’un peix vermell groguenc, amb la boca petita i el cap que pareix esclafat, i que és molt gustós frit i menjat, és la que ve al cap de moltes de persones en sentir el mot “raor”. Allò cert, però, és que en origen –i això és el que molts desconeixen– un raor és un ganivet amb la fulla molt prima que serveix per afaitar la barba o tallar arran la pelussa del clotell o d’altres parts del cos. I és la semblança del cos del peix amb el ganivet allò que li dona nom. Però què ha succeït perquè el nom utilitzat per anomenar el peix estigui en boca de tothom, mentre que el mot per anomenar l’eina d’afaitar l’utilitzin tan poques persones?

]]> <![CDATA[Puigdemont, vist i no vist]]> Quan semblava que la taula de diàleg marcava un cert canvi d’etapa en el conflicte català, la detenció de Puigdemont va crispar l’ambient, i va donar aire als que presenten la taula com una trampa i intenten mantenir viva l’estratègia de l’embat -evidentment sense explicar el quan ni el com- per mantenir les posicions adquirides. I va desfermar l’entusiasme dels sectors de l’espanyolisme més enrabiat. Gairebé sense temps de pair la novetat, el jutge sard va punxar el globus deixant lliure l’expresident abans de prendre-li declaració. Vist i no vist.

]]> <![CDATA[D’una altra manera]]> A Waterloo -i al Palau de la Generalitat, que és més preocupant- s’entesten a viure uns metres per sobre de la realitat. L’anunci des de Brussel·les dels dos presidents, l’ANC i el fantasmagòric Consell de la República d’impulsar una iniciativa davant la Comissió perquè sancioni Espanya per violació de drets fonamentals és un brindis al sol que podria no superar l’acceptació prèvia al procés de recollida de firmes.

]]> <![CDATA[Substància]]> Diu Philippe Corcuff que un dels problemes de la política és el que Wittgenstein anomenava “substancialisme”, la creença que darrere de cada substantiu hi ha d’haver una substància. Tinc la sensació que és un joc inherent a la política. De fet, en la construcció de la ideologia hi ha la voluntat de dotar una paraula d’una substància que la situï per sobre de qualsevol contrastació empírica. Per això el soroll pesa més que les idees i el que no es gosa dir és més important que el que es diu.

]]> <![CDATA[La malenconia]]> La malenconia és un estat d’ànim, la memòria és un balanç de victòries i desfetes, ens diu Enzo Traverso. La malenconia és el deix de tristesa i nostàlgia (i un punt de temor) que acompanya el record d’allò que no va sortir bé. Portem ja un mes assistint a la representació, en escena judicial, dels relats d’una tardor que ara podria ser viscuda amb nostàlgia (amb ganes de tornar-hi) si s’hagués sabut parar a temps.

]]> <![CDATA[23/01: Les raons del taxi]]> En societats com la nostra, la competència s’ha de regular, però no es pot impedir. I la regulació de la competència té per objectiu que no sigui deslleial, que no hi hagi monopolis, però que tampoc no hi hagi qui participa en aquesta competició pel mercat des d’una situació d’avantatge o de privilegi. La competència ha de ser entre gent que estigui en igualtat de condicions i que es guanya els clients gràcies a un millor servei i uns millors preus. El taxi té raons. No es pot deixar a la intempèrie un sector que arrossega tantes càrregues històriques, sobretot pel que fa a les llicències, i que té el volum que té. Com també té raons el món dels VTC: no se’ls pot expulsar del mercat per un proteccionisme insostenible. S’ha de regular i ningú no guanyarà per deu a zero. Com que tothom té raons, s’ha d’enraonar. I les raons es perden quan no s’enraona. Si la fixació d’un punt d’equilibri acceptable per a tothom però que no dona la plena raó a ningú (perquè tothom en té una mica) s’ha de produir per pura capacitat de coacció, les raons que cadascú pugui tenir són inútils, perquè mana la força. La manera com defenses les teves raons les pot enfortir o les pot afeblir. Unes males maneres les afebleixen. Al taxi, als VTC i a tothom.

]]> <![CDATA[Negacionisme]]> El salt que ha fet el feminisme en els últims anys, deixant de ser un fenomen de minories d’avantguarda, per dir-ho en termes clàssics, per arribar a amplis sectors de la societat i esdevenir un dels rars projectes d’emancipació en curs, està provocant, com era previsible, una agressiva reacció del patriarcat que bé podem anomenar negacionisme. Des de la defensa d’una mentalitat arcaica que pretén la superioritat del mascle sobre la dona i el dret a disposar d’ella i tenir-la sota control, es fa un discurs que nega, contra tota evidència, segles de submissió en què la dona ha vist i veu com se li neguen drets, oportunitats, reconeixement. I, més sinistre encara, pretén presentar el mascle com a víctima, perquè no està inclòs en els protocols de la violència de gènere.

]]> <![CDATA[Mocar-se]]> Un teatre de València ha suspès l’obra de Dani Mateo per les amenaces d’un grup d’extrema dreta. Tothom vol llibertat d’expressió però a l’hora de defensar-la molts fan l’orni. Afortunadament, l’Ajuntament ha cedit espai a l’artista. El temor reverencial a allò assenyalat com a sagrat: la servitud voluntària que no flaqueja mai. Sagrat és allò de què no es pot parlar. Es cobreix d’una superstició protectora tot el que es vol situar fora de la mirada escrutadora de la raó humana, per utilitzar-ho com a instrument de poder i discriminació. O t’hi adhereixes o calles. A mi, francament, em costa més entendre que una persona besi una bandera que no pas que s’hi moqui.

]]> <![CDATA[Irreversible]]> Les Rencontres de la Photographie d’Arles ofereixen la mirada de dos grans fotògrafs, Robert Frank i Raymond Depardon, sobre el país que ha dominat el segle XX. Arles homenatja els Americans, el llibre de Frank sobre els EUA als 50, i mostra la visió de Depardon sobre la societat americana dels 80. I tot sembla enormement llunyà. Ho és la manera artística d’aproximar-s’hi, i ho és el retrat que fan de dos moments importants: la sortida de la postguerra, entre la por i la il·lusió, i el terrabastall dels 80, en què es va obrir el nou cicle d’hegemonia que va naufragar en la crisi del 2008. I, tanmateix, a les fotos de Depardon hi veiem una expressió de sordidesa que tornem a trobar en els escenaris del malestar que està donant pas ara a un altre canvi d’època. És l’etern retorn de la desesperació que cíclicament es manifesta en forma de crisi de governança i de societat.

]]> <![CDATA[Israel]]>

El concepte de nació i la seva associació amb un estat és un fenomen modern, dels últims tres segles. Tanmateix, Pere Lluís Font em va fer veure ja fa molt que hi havia una peculiar nació antiga, la nació sense terra, la nació jueva. Sempre m’ha fascinat una comunitat que ha mantingut durant segles els seus vincles malgrat el fatalisme de la dispersió. Un poble amb una singular imatge cosmopolita i creativa, que simbolitzava la capacitat de prosperar en l’adversitat i portava la inquietant aura diabòlica d’estar marcat per l’estigma del deïcidi. Sempre lluny de la terra promesa.

]]> <![CDATA[Justícia i ciutadania]]> La llibertat provisional per a la Manada ha despertat indignació. Una de les principals raons de ser de la democràcia és combatre l’abús de poder. I això passa per la crítica. També de les decisions judicials.

]]> <![CDATA[Mundial i política]]> El Mundial 2018 és un episodi més en la consagració imperial de Putin. Tot està preparat per fer-ne l’aparador de la nova Rússia, un gegant construït sobre fang. Putin no cessa en l’edificació d’una autocràcia basada a tornar als russos l’orgull de gran potència que s’havia perdut en el naufragi del comunisme.

]]> <![CDATA[Resurrecció o final?]]> Tot i el perfil de gendre ideal, somrient, fotogènic, Pedro Sánchez és inquietant. Parla molt bé però costa fer atenció al que diu: com si el seu llenguatge fos transparent. Sembla poc agressiu, però té sortides que no se sap si es deuen a la gosadia o a la inconsciència. Amb aquestes armes ja porta tres batalles victorioses contra gent amb molt més poder. La primera va ser el 2014. Després del desastre del PSOE a les eleccions europees, Sánchez va guanyar a Madina la secretaria general. El PSOE estava en caiguda lliure i desconcertat per la irrupció de Podem i la crisi del bipartidisme. Les primeres eleccions no li van anar bé. El seu pacte d’investidura amb Cs va fracassar. I el PSOE va obtenir el pitjor resultat de la seva història. La vella guàrdia el va fer fora amb una infausta maniobra per la seva negativa a facilitar la investidura de Rajoy. Amb el PSC fora de joc pel Procés, el poder al PSOE semblava inclinar-se cap a la Convergència del Sud. Sánchez, exclòs de la direcció, es va acostar als militants. I quan la gestora va convocar eleccions per entronitzar Díaz, es va donar el gust de la venjança.

]]> <![CDATA[Laboratori europeu]]> Cada cop tinc més la sensació que la qüestió catalana és un laboratori a escala europea. És molt còmode l’ús automàtic de tòpics recurrents en les desavinences entre Catalunya i Espanya: els catalans abduïts pels gurus nacionalistes, l’Espanya autoritària irredempta; el nacionalisme anacrònic d’uns i la perpetuació de l’herència franquista d’altres; la regió insolidària i l’Espanya que ens roba... Ja està dit i redit i no porta enlloc.

]]> <![CDATA[Per què aniré a votar: l'editorial d'Antoni Bassas, transcrit]]> No es perdin avui el bitllet de Vicenç Villatoro: “No saben què fer amb Catalunya (o no ho volen dir)”. Hi diu: “Era espectacular, en el debat entre Rajoy i Sánchez, la passió amb què tots dos evitaven parlar de Catalunya”. Tres possibilitats: que no saben què fer, que saben què fer però prefereixen no dir-ho –si han d’acabar negociant és antipàtic amb els seus votants i si acaben recentralitzant és antipàtic amb els catalans–o que no pensen fer res, excepte resar perquè els errors dels catalans resolguin el seu problema.

]]>