La crida impulsada pel GOB per reclamar tarifes justes de transport escolar ja ha sumat el suport de més d’un centenar de centres educatius de Mallorca, Menorca i Eivissa, i més d’una desena d’associacions de directors, famílies i sindicats, en un context marcat per la pressió turística, que encareix els desplaçaments fins a fer-los inassolibles per a molts centres i empeny algunes empreses a deixar d’oferir aquest servei en considerar-lo menys rendible. El resultat és que hi ha alumnes que no surten mai del seu municipi, perquè depenen de l’escola per fer-ho i conèixer món. Les adhesions s’han anat incorporant els darrers dies i evidencien l’abast creixent d’una problemàtica que fa anys que afecta el conjunt de la comunitat educativa.

Als homes, en general, ens importa bastant poc el feminisme. Hi ha qui s’hi mostra directament contrari, dient que les dones són unes exagerades, o que els greuges i desigualtats que manegen ja no tenen fonament a la societat igualitària i democràtica, o que tot plegat només és una pantomima per fer-se mirar o per arreplegar subvencions per la via del victimisme. Hi ha qui mira d’entendre-ho més enllà del Dia de la dona, i prova de posar sensatesa a un plegat de reivindicacions que, em sembla a mi, tenen tot el sentit, i més encara quan veiem les xifres de la violència domèstica i sexual, o les desigualtats econòmiques més que manifestes. Tanmateix, és complicat que un home se senti directament concernit per aquestes reivindicacions. Com si les dones que ens envolten fossin un país estranger que té les seves guerres i misèries i injustícies, les quals podem comprendre, però no s’espera que fem res més que simpatitzar de lluny i no mostrar-nos gaire partidaris –i col·laboradors– dels opressors. Fins i tot entre les noves generacions sembla que això té mala fama, o com si ja fos un debat superat, o que les dones no necessiten cap mena d’ajut o de suport, o bé com si el feminisme fos el que crea el problema perquè assabenta d’un plegat de diferències que haurien de ser ja invisibles. També hi ha part de les dones que se senten més a gust pensant la batalla com a guanyada, o com a innecessària o incòmodament plantejada. O que troben que el paper tradicionalment domèstic de la dona és alliberador i fantàstic, la terra promesa i perduda. Sovint, però, si haguéssim d’adreçar la solució des d’una òptica d’esquerres, tampoc queda gaire clar quina mena de polítiques es podrien empènyer.  

Les dades del 2025 confirmen que el mercat laboral a les Illes Balears continua castigant les dones pel simple fet de ser-ho. Segons l''Informe Dona 2026' de CCOO de les Balears, només el 31,9% dels contractes indefinits a temps complet i estables foren ocupats per dones, mentre que els homes hi representen el 68,6%. Aquesta situació mostra que, malgrat els avenços econòmics i socials dels darrers anys, la igualtat real encara està lluny. La dada no té en compte els contractes fixos discontinus.

El primer quart del segle XXI ha deixat una empremta profunda en el sistema educatiu balear. Canvis demogràfics accelerats, desigualtats creixents, debats lingüístics, noves oportunitats formatives i una universitat que ha evolucionat en dimensió i ambició científica han configurat un escenari ben diferent del d’inicis de mil·lenni. Aquest reportatge mira enrere per entendre el present i projectar-se en el futur.

Els menors de 18 anys són el segment amb més risc de pobresa i exclusió social a les Illes Balears, amb un 23% d’afectats el 2024, segons l’Informe de l’Estat de la Pobresa 2025 de l’EAPN. Tot i ser un valor elevat, representa una baixada de 10 punts respecte del 2023. A escala global, la taxa de risc de pobresa i exclusió social (AROPE) ha arribat als valors més baixos dels darrers anys, i se situen en el 16,2%, i per primera vegada des del 2020 per sota de l’objectiu previst per a enguany, que era del 18,6%. Gairebé 200.000 persones estan en risc de pobresa o exclusió social. La carència material extrema també ha disminuït dos punts i afecta aquells que no poden afrontar imprevistos (30%) i aquells que no arriben a final de mes (40%), entre altres situacions. Tot plegat, en un moment en què les Balears fa anys que té xifres de pràcticament plena ocupació. Ara bé, amb treballs precaris i amb retribucions baixes.

La Gran Transferència de la Riquesa que varen predir economistes i premsa especialitzada internacional està en marxa. En les dues dècades vinents, es preveu que els baby-boomers –els nascuts entre el 1945 i el 1964, aproximadament– lleguin una part important del seu patrimoni, sobretot immobiliari, als seus hereus. La primera conseqüència és que aquesta riquesa passarà a dues generacions que acumulen menys fortuna, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE): la generació X (1965-1980) i els mil·lennistes (1981-1996). Però aquest transvasament de patrimoni, en una societat amb rendes més baixes i enormes dificultats per accedir a l’habitatge, també incrementarà la desigualtat social entre aquells que heretin i els que no, molts d’ells immigrants.

Michael Sandel (Minneapolis, 1953) és un dels acadèmics més reputats en l'estudi de les desigualtats econòmiques, les seves arrels i les conseqüències socials, culturals i polítiques que tenen. De discurs pausat en el to, però contundent en els arguments, Sandel atén l'Empreses a l'Hotel Casa Fuster de Barcelona per parlar d'Igualtat, què significa i per què importa (Edicions 62, traduït al català per Imma Estany), un llibre que plasma sobre el paper una conversa entre ell i l'economista francès Thomas Piketty –un altre dels referents mundials en l'estudi de la igualtat–, en la qual reflexionen sobre què cal fer per tenir unes societats i un món on la riquesa i la justícia social estiguin més equilibrades.

La desigualtat creix a Europa, però ha caigut en els últims anys a Espanya gràcies a la bona marxa del mercat de treball. Aquesta és la conclusió de la taula rodona organitzada aquest dimecres pel Cercle d'Economia, en la qual han participat el professor de la City University of New York (CUNY) Branko Milanovic, l'economista senior del Banc d'Espanya Laura Hospido, i el subdirector de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea, el think tank de la banca i altres grans empreses espanyoles), José Ignacio Conde.

Tombant l’any, una de les notícies que ens va deixar el desembre va ser el detall del divuitè aniversari de la llei de dependència. En estricte resum, poc o res a celebrar. Perquè el que es palesava era l’incompliment manifest del seu desplegament integral dues dècades després. Només l’any passat, fent cua davant l’Estat, 33.000 persones van morir sense que mai arribés l'ajuda. La dada gebradora recorda que cada dia moren 91 persones esperant-la. Una cada 16 minuts. Com esperant Godot. Des del 2007, la xifra s’enfila fins a les 900.000 persones que han mort en aquella insondable llista d’espera. Catalunya no en surt gaire ben parada: encapçala, amb 48.470 persones, el respit per a una prestació de dependència, i des de la seva aprovació 103.000 catalans han mort sense rebre-la. Encara avui, la mitjana de temps de resposta per tramitar un expedient és una agonia de 330 dies. Anunciada fa quasi 20 anys, a bombo i platerets i com allò que havia d’esdevenir el quart pilar imprescindible de l’estat de benestar –per anar endavant en matèria de cures, per no recular més i per atendre els canvis socials estructurals–, el seu abast ha quedat esquerdat i limitat. En entredit. En un país, matís no menor, on morir-se és una darrera extorsió que costa pel cap baix dos salaris mitjans i on, en els llimbs de l’espera i de la mort, molts hi fan negocis rodons. En tot cas, però, com hauríem d’anomenar l’incompliment reiterat per part d’unes administracions públiques fallides de les seves obligacions en protecció social? És en aquesta irresoluble contradicció simultània entre obligacions i incompliments legals –que paguem impostos per uns serveis públics que no es reben– on nien bona part de les frustracions democràtiques d’avui. Cap bon auguri per al demà.

Tot just arrencar formalment el curs polític, al setembre, unes declaracions de la Sílvia Paneque, portaveu del nou Govern, em van dur, de cap i de cop, a la permanent contradicció que ens assetja entre simulacre i realitat. L’escissió adolorida, l’escletxa oberta, la distància desigual, quotidiana i estructural, entre fets i paraules que massa probablement alimenta tot el descrèdit que recorre el món. A redós de les càrregues policials contra la protesta per la vulneració del dret a l’habitatge davant la fira immobiliària The District, la portaveu va sostenir que el paper del Govern era garantir alhora el dret a la trobada i el dret a la protesta. Formalment equidistant i aparentment neutre, el conflicte real és que la realitat nega radicalment aquelles paraules. Perquè els qui hi eren dins d’aquell fòrum d’especulació planificada tenen garantit –i de quina manera i des de fa quan– el no-dret a trinxar la vida dels de fora. En canvi, els que hi protestaven pel dret que no te la trinxin, no. Tot al contrari i fa massa i amb el lleuger matís que els (ir)responsables de garantir-ho són els governs. Perquè abans no acabin de llegir aquest article el preu de l’habitatge de lloguer –d’habitació de lloguer, així estan les coses– s’haurà enfilat més encara sense solució de continuïtat governamental. És a dir, sense que cap govern, inclòs el de la portaveu, s’obligui a les seves responsabilitats i sigui capaç de garantir un dret fonamental recollit, sobre cada paper mullat, en totes les legislacions vigents. 

Un de cada deu treballadors, el 9,6%, es troba en situació de pobresa laboral, és a dir, que tot i tenir una feina, no guanya prou per cobrir les necessitats bàsiques, com ara aliments, habitatge i atenció mèdica. Gairebé tres milions de persones amb feina es troben en aquesta situació de pobresa a l'Estat, segons un informe d'Oxfam Intermón, que destaca l'especial vulnerabilitat dels migrants, de les treballadores de la llar i de les famílies nombroses i monoparentals.

La Reial Acadèmia de les Ciències de Suècia ha atorgat el premi Nobel d'economia a Daron Acemoglu, Simon Johnson i James A. Robinson per la seva recerca sobre "com es formen les institucions i com afecten la prosperitat" dels ciutadans en diversos països, segons ha anunciat oficialment la mateixa Acadèmia aquest dilluns en un acte a Estocolm.

Ens enfrontem a un nou curs en unes condicions que són passablement bones.  L’estiu –el mes d’agost– no està donant sorpreses negatives. Més aviat n’ha donat una prou positiva que és l’empenta que ha agafat la candidatura de Kamala Harris com candidata a la presidència dels EUA per part del Partit Demòcrata. La mala notícia per al món i per a Europa que significaria la victòria de Donald Trump ha deixat de ser inevitable. Tothom, arreu del món, contempla ara una altra possibilitat guanyadora, molt més esperançadora per a molts. En termes europeus hem superat els perills d’un ascens de l’extrema dreta. Els partits prorussos perden influència –no del tot, però en perden–.  A escala espanyola i catalana les incerteses són moltes, ateses les precarietats que hi ha a les majories de govern, espanyola i catalana, i la força que tenen els prejudicis de parts molt influents de la judicatura. Tanmateix, la formació d’un nou govern del PSC a Catalunya, en sintonia amb el de l’Estat, suggereix que l’àrea socialista voldrà aprofitar la bona constel·lació política per tirar endavant polítiques i projectes que feia temps que estaven esperant una mica de sintonia entre diverses administracions. Esperem, doncs, que comencem el nou curs amb ganes de tirar cap endavant i sense amenaces immediates. Caldrà validar-ho el novembre, amb les eleccions als EUA, però ara hi ha bones vibracions.

Hiperrealitat iniqua, potser caldrà recordar, enmig de l’agost i segons dades oficials, que un 29,8% de la societat catalana no es pot permetre ni una sola setmana de vacances. No pertoca afegir el matís temporal d’enguany, com si fos una xifra circumstancial, excepcional o passatgera fruit d’un mal semestre. No. La dada, malauradament, és crònica, constant i estructural des de fa massa temps. Fins allà on es perd la memòria dels records dels que sí que podem estiuejar –els que no poden, no en tenen–. Ens podríem remuntar fins al 2008, quan la dada era del 36%. El pic àlgid arribaria el 2013, quan afecta un 48% de la societat catalana, segons l’històric de l’Enquesta de Condicions de Vida. Remuntar-se al 2008 no és balder: és l’inici inacabat, només el prolegomen, de les crisis encadenades, simultànies o consecutives que ens assetgen. D’ençà del 2008, fa 16 anys que parlem d’exclusió residencial, desnonaments diaris i orgia immobiliària sense solució de continuïtat. Per contra, el preu de l’habitatge s’enfila sense aturador. No cal aclarir qui guanya i qui perd, perquè sempre han guanyat, i han perdut, els de sempre. Però una dècada i mitja perduda –impotència democràtica, inacció pública, mosques contra canons– dona per a molt i per a tot. El passat gener la Cambra de Comerç ja alertava que l’esforç per pagar el pis estava en màxims històrics. Aquest agost, canícula perpètua, el Consell de la Joventut ha recordat que el preu del lloguer supera en 80 euros el sou mitjà d’una persona jove. Un jove català necessita el 100% del salari per pagar-se el lloguer i això que Catalunya encapçala el rànquing estatal d’emancipació juvenil, amb un minso 20,9%. El 79% no pot fer-ho.

Des que els dos mots combinats han entrat en escena, després de les eleccions catalanes i enmig de l’agenda política del moment, que no deixo de barrinar-hi. I el que queda de neurona, a aquesta alçada del curs, va recuperant el cúmul de finançaments singulars acumulats que som –i alhora, que no ens deixen ser. Alguns d’ells són estructurals, d’altres són paradoxals i d’altres, definitoris del moment que vivim. I la neurona es mareja, és clar. El més recent, que no anecdòtic, podria ser el de la Fórmula 1. Mentre vèiem com un cotxe de competició derrapava a tot drap –i a tot fum– a la zona de baixes emissions de Barcelona, una de les ciutats més contaminades d’Europa, era imperatiu rememorar que la factureta del forat del Circuit de Catalunya ens ha costat la cremada de 12 milions d’euros públics. Podríem afegir la Copa Amèrica –50 milions d’euros i un contracte draconià on s’hi detalla que, en cas de beneficis, l’últim a veure un duro seran les administracions públiques que el financen. O el Mobile –150 milions d’euros pel cap baix entre 2012 i 2021. Només poso les xifres i anticipo la reflexió: molta inversió pública per a molts guanys privats; socialització de costos i privatització de beneficis, en l’estela d’acabar pagant festes privades sense cap retorn social. El turisme, sí, deixa molts milions, però els deixa en llocs molt concrets –a quin preu, amb quins costos i amb quina factura endossada a la ciutadania? Mil preguntes per a cada tupinada.