La mort mai no és benvinguda. Molt menys quan es tracta de la d’un amic. Christian Völker Llull (Manacor, 1962) ens ha deixat el dia abans de la Nit de Nadal, víctima d’una malaltia. Massa aviat per a una persona d’energia i actitud captivadores. Sempre a punt per a la defensa, coratjós en l’atac, els projectes li brollaven i els volia aconseguir amb la passió punk que sempre el va empènyer. Una de les darreres vegades que ens vàrem veure, a ca seva, parlàrem de música (sempre la música) i de Punk in London, un documental alemany del 1977 on sortien els nous grups de l’escena anglesa i que, és clar, vàrem veure sencer.

Palma acollirà per primera vegada el trio londinenc Mapache. La banda de punk rock que està sacsejant l'escena britànica amb un so fresc, irreverent i irresistible actuarà el pròxim divendres, 6 de juny, a la sala Sabotage, a partir de les 21 hores. El grup s’ha consolidat com una proposta única dins del panorama punk europeu, amb un directe explosiu que barreja energia, melodies enganxoses i una estètica visual única.

Va néixer a Toledo. Toledo? Sí, Toledo. Com és Toledo? Toledo és “més Espanya que Madrid”, segons Iñaki Rivas. “Un lloc tancat com les seves murades”, diu, “ple de militars i d’esglésies”. Ell, fill d’una treballadora social i un bibliotecari, havia sortit amb inquietuds. Però seria a Astúries quan, d’adolescent, començaria a cantar en grups de punk i a implicar-s’hi més enllà. ‘Implicació’ és, de fet, un dels termes que més surt a la conversa. A Mallorca, on va arribar el 1999, la implicació es traduiria en compromís amb l’underground, fent part de tota mena de col·lectius, tant polítics com culturals, però sempre horitzontals. En el terreny musical fa més d’una dècada que està al capdavant dels imbatibles Usura i punxant bass music, cúmbia i el que li vingui de gust sota l’àlies Amoniako o, al costat de Wateq, amb Combo Bulla.

“Sempre comentaves que els barris que tothom deia que eren una merda, a tu no t’ho semblaven en absolut. Que per a tu aquests llocs estaven plens d’amor, de tendresa i de sentit de la comunitat. Excepte el teu barri, que, efectivament, era una puta merda”, recorda en Jack (Dylan Llewellyn), el protagonista i narrador de Big boys, que li explicava en Danny (Jon Pointing), el seu millor amic. En Danny és un jove a qui han jugat en contra totes les circumstàncies. Sense pares a la vista, amb una iaia que comença a patir demència, en un barri de merda, per fi es decideix a anar a la universitat amb vint-i-pocs anys, com a última oportunitat de fer alguna cosa amb una vida sense horitzons de futur. En el campus, l’instal·len en un barracó amb en Jack, amb qui es fa amic de seguida. I, sense gaires esperances de treure’s el curs, es dedica a sortir de festa, col·locar-se i intentar lligar. Però els antidepressius que pren li dificulten empalmar-se... Probablement, si hagués viscut els vuitanta, en Danny hauria estat un punk. Però en les ficcions juvenils britàniques del segle XXI, el desencant social ha donat pas al malestar mental, i la ràbia juvenil s’ha transformat, estranyament, en tendresa.

D'entre tota la música independent assimilada per la indústria de masses als anys noranta, el hardcore melòdic (o punk rock californià) va ser dels més ridiculitzats. Poc valorat pel cànon, semblava un moviment massa juvenil i amb una estètica que podia absorbir qualsevol, per exemple Avril Lavinge. Però el cert és que aquella camada de grups no només van deixar un bon grapat de discos perfectes, sinó que també van ser l'entrada a altres bandes que, aquestes sí, l'acadèmia ha considerat rellevants culturalment parlant, com Fugazi i Jawbreaker. A més, a diferència d'altres estils, que van abraçar les majors com a Benvingut, Mister Marshall, el hardcore melòdic va mantenir un bon batalló de grups que van refusar els cants de sirena de les multinacionals per continuar cavalcant en la independència, amb segells com Epitaph primer i Fat Wreck després. De tots aquests noms, els millors, més coherents, especials i carismàtics, amb el permís dels Descendents, van ser els NOFX, que aquests dies comencen a acomiadar-se dels escenaris amb un triple concert al Poble Espanyol de Barcelona.

El postliberalisme s’imposa com a actitud i pensament en molts moviments polítics, alguns dels quals, especialment a l’Est d’Europa, han aconseguit obtenir el poder i constituir el que l’hongarès Orbán anomena estats il·liberals. Es manté la terminologia i les formes de l'estat de dret, però se subverteixen els valors i els equilibris més enllà del manteniment de les eleccions com a modalitat de legitimació. Especialment, es perverteix la divisió de poders, sotmetent, o intentant-ho, el poder executiu als poders legislatiu i judicial i generant una dinàmica polaritzadora que acaba amb la lliure concurrència de projectes, polítiques i opinions per una tendència a l'unanimisme forçat a partir de tots els instruments en mans de l'Estat i, molt especialment, a un ús especialment pervers de les possibilitats enquadradores de l’instrumental digital. 

Tot va començar quan el llibre ¡Esta es nuestra guerra. Historia oral del punk en Mallorca!, de l'historiador Tomeu Canyelles, va caure en mans del productor Dani Cuesta. Aquesta obra, editada per Calumnia Edicions, va ser la inspiració de Cuesta, director de la productora Offline Produccions, qui, sorprès per una part de la història de Mallorca que desconeixia, va veure l'oportunitat de donar a conèixer el moviment contracultural de Mallorca amb un documental que té el suport d'IB3. Jo, punk pivota sobre els testimonis dels grups Eskoria, Bad Taste, Cerebros Exprimidos i Guadaña, que varen marcar un abans i un després en el transcurs del moviment a l'illa.

La publicació de Nevermind, el segon disc de Nirvana, va sacsejar tota una generació de joves als anys noranta. De cop i volta, la música independent, que s’havia començat a introduir tímidament entre els adolescents de la Catalunya preolímpica, compartia espais amb els grans dinosaures del rock. Els estranys i els marginats agafaven el control, sonaven a la ràdio i rebien l’atenció de la indústria, que va passar d’invertir milions en glamuroses estrelles a fer-ho en grups joveníssims que ben poc tenien a veure amb l’establishment. Publicat el 24 de setembre del 1991, Nevermind va significar l’última gran irrupció del rock de guitarres del segle XX, un catàleg de cançons amb les quals s’encetava una era que canviaria la mentalitat juvenil respecte a la música i la cultura de masses. Trenta anys després de la vibrant aparició de Nirvana, parlem amb diversos testimonis que ens expliquen com es va viure a Catalunya la seva explosió. Una porta oberta a moltes persones que van descobrir un nou so que no només qüestionava la relació que tenien amb l’art, també marcava el camí a seguir: Nirvana van ensenyar-los que darrere dels grans focus, allà on hi ha els marges, acostuma a haver-hi escenes vibrants per explorar.

La línia evolutiva del punk-rockcalifornià fa temps que traça una recta sense pendents, més plana i previsible que travessar la Ruta 66 en cotxe automàtic. Porten una pila d’anys sense moure’s ni un mil·límetre del cànon marcat per la santíssima trinitat dels grups de punk més melòdics dels anys 80 (Descendents, Husker Dü i Bad Religion), un estereotip acabat de definir per la flota de la dècada posterior, les bandes que van aprofitar el vent favorable de la música alternativa per passar de tocar en cases okupades a ser estrelles internacionals, com Green Day i The Offspring. Tres d’aquestes bandes van trobar-se divendres davant de 5.000 persones, al Poble Espanyol, en la primera edició catalana del Punk in Drublic, el festival itinerant ideat per Fat Mike, líder de NOFX i del segell Fat Wreck.

La línia evolutiva del punk-rock californià fa temps que traça una recta sense pendents, més plana i previsible que travessar la Ruta 66 en cotxe automàtic. Porten una pila d'anys sense moure's un mil·límetre del cànon marcat per la santíssima trinitat dels grups de punk més melòdic dels anys 80 (Descendents, Husker Dü, Bad Religion), un estereotip acabat de definir per la flota de la dècada posterior, les bandes que van aprofitar el vent favorable de la música alternativa per passar de tocar en cases okupades a ser estrelles internacionals, com Green Day, The Offspring i NOFX.

La Polla Records ha anunciat oficialment aquest dimecres el que fa unes setmanes ja s'intuïa: que torna als escenaris setze anys després de la separació de la banda d'Agurain. Ho farà coincidint amb el llançament d'un recopilatori, 'Ni descanso, ni paz!' -que inclou un tema inèdit que ja s'ha estrenat a YouTube i d'altres antics enregistrats de nou- i amb quatre concerts a Barcelona, València, Bilbao i Madrid, i vuit més a Llatinoamèrica.

El nou director del Macba, Ferran Barenblit, es va incorporar al càrrec fa només quatre mesos, però ha arribat al centre amb una visió ambiciosa, ja que es planteja com serà el Macba “dels pròxims vint anys” i considera que és “una ocasió extraordinària” el fet que la nova etapa del centre coincideixi amb el seu vintè aniversari. Pel que fa a la programació d’aquest any, presentada ahir, només hi ha pogut aportar una novetat, Punk. Els seus rastres en l’art contemporani (del 13 de maig al 25 de setembre). Aquesta mostra es remunta a la seva etapa com a director del CA2M de Móstoles i també s’ha pogut veure a l’Artium de Vitòria. A Barcelona, l’exposició creixerà, ja que el seu comissari, David G. Torres, la replantejarà i l’expandirà amb obres de la col·lecció del Macba.

Els Ramones llancen 'Punk Rock Blitzkreig', la seva biografia oficial de la mà de l'únic membre viu de la banda original, Marky Ramone. El llibre, publicat per Libros Cúpula, conté fotografies exclusives darrere els bastidors de la banda i narra a la vegada una història cultural del punk i una estimulant història personal.

Sex Pistols ressonen a la Vil·la Mèdici en el marc de la primera restrospectiva de la dimensió artística del moviment punk. Europunk, que es podrà visitar fins al març a la seu de l'Acadèmia Francesa a Roma, apropa a la contracultura dels anys setanta (especialment potent al Regne Unit, però també present a Alemanya, Països Baixos i França, entre d'altres) i demostra la seva repercussió en les arts visuals i la moda.