Vaig créixer francòfona, que és una paraula que les generacions joves d’avui ja no coneixen. Fèiem francès a l’escola i els mestres ens parlaven de Lluís Llach i Paco Ibáñez a l’Olimpia. Havíem sentit, d’adolescents, la broma d’ell, dalt de l’escenari, presentant “A galopar” (“No és ‘a galopag’ hasta ‘entegarlos’ en el ‘mag’, eh?”).

Corria el 1956 quan Marguerite Duras (1914-1996), inesperadament, a la casa de camp que tenia als afores de París, va trobar unes llibretes que no recordava haver escrit. Això diu la història. Resulta que era la seva lletra, la que estava impresa en uns diaris personals datats de mitjans dels anys 40, en què descrivia l’angoixa malaltissa que sentia davant la desaparició i el desconeixement de l’estat del seu marit, Robert Antelme, que va ser detingut amb la seva germana l’1 de juny de 1944 i va acabar als camps d’extermini de Buchenwald i Dachau. Aquells textos, probablement reescrits anys després -també hi ha molta mitologia sobre això-, no van ser publicats fins al 1985 amb el títol d’ El dolor, un any després que l’autora rebés el Goncourt per L’amant i molt després que el mateix Antelme publiqués L’espècie humana (1947), sobre la seva experiència com a deportat als camps.